El drama de l’‘or negre’

La producció de petroli a l’Àfrica subsahariana ha permès amassar fortunes a les elits locals, mentre la majoria de la població viu en la pobresa i pateix la destrucció ambiental

 

Royal Dutch Shell és una de les quatre grans petrolieres del món. L’any passat va obtenir uns beneficis nets de gairebé 24.000 milions d’euros i en va facturar més de 360.000. Una part dels seus ingressos prové del delta del Níger, l’àrea de Nigèria d’on s’extreu gran part dels 2,2 milions de barrils diaris que converteixen el país en el principal productor de cru d’Àfrica. Instal·lada a la zona des de la dècada dels cinquanta, grups ecologistes i activistes en defensa dels drets humans acumulen anys i anys denunciant la impunitat amb què actua la companyia, protagonista de desenes de vessaments que han contaminat el territori. Les protestes de la població local que reclamen la protecció del medi ambient han topat, històricament, amb una repressió salvatge, com demostren els 2.000 ogoni –un dels pobles del delta del Níger– assassinats el 1994 per militars nigerians que defensaven els interessos de Shell i d’altres grans petrolieres, com Chevron.

El passat 10 d’octubre, però, alguna cosa va començar a canviar. Per primera vegada, una firma amb seu central a Europa ha de respondre per contaminar en un altre país. Quatre camperols i pescadors nigerians van aconseguir que un tribunal de la ciutat holandesa de l’Haia obrís judici contra Royal Dutch Shell com a presumpta responsable de tres vessaments de cru entre el 2004 i el 2007 que haurien destrossat les comunitats dels demandants, que compten amb el suport de l’ONG Milieudefensie (Amics de la Terra) i que exigeixen una compensació econòmica i la neteja de les terres. La petroliera no està d’acord amb l’acusació i atribueix la major part dels vessaments al sabotatge.

L’ONU, a través del seu programa pel medi ambient (Pnuma), va denunciar en un informe de l’agost de 2011 l’enorme impacte ecològic de cinc dècades de vessaments de cru a la regió d’Ogoniland. Els efectes han malmès la salut dels pobladors, fins al punt que l’esperança de vida de la zona és de 41 anys, quan fa algunes dècades s’apropava als 70, i es troba per sota de la mitjana nigeriana, que és de 48. Només una elit molt reduïda dels 31 milions d’habitants del delta del Níger es beneficia de l’explotació del petroli, mentre que la immensa majoria no pot aspirar a treballar en la indústria extractiva, viu en la pobresa i pateix els efectes negatius de la degradació ambiental. L’esquema nigerià no és una excepció, sinó que es repeteix sense grans canvis a la resta dels països de l’Àfrica subsahariana productors de cru.

Conseqüències d’un vessament de petroli a Ogoniland (Nigèria).

 

 

Augment de la desigualtat

«Amb el petroli a Àfrica s’acaba donant una pèrdua de la sobirania de la població, perquè permet a l’elit política perdre contacte amb la societat, ja que deixa de necessitar-la per mantenir-se en el poder», resumeix l’historiador i col·laborador del Centre d’Estudis Africans (CEA) Jordi Sant. En declaracions a EL TRIANGLE, Sant hi afegeix que, gràcies als contractes signats amb transnacionals, els dirigents dels països productors acostumen a estar protegits per portar a terme polítiques autoritàries, només dissimulades amb un «rentat de cara» en forma d’eleccions, sovint fraudulentes. L’increment de l’explotació en productors ja consolidats, com Angola, i el descobriment de reserves importants en altres països, com Ghana, Uganda o el Txad, augmentaran el pes del petroli africà al món, fins al punt que el 2013 el continent en subministrarà el 12% del que es consumeixi, mentre que només n’utilitzarà el 5%, segons un informe recent del Banc Mundial. L’excedent és el que permet la presència de totes les grans transnacionals del sector al continent, disposades a saquejar els seus recursos per calmar la set energètica dels Estats Units, de les principals potències europees (França, el Regne Unit o Alemanya) i dels gegants asiàtics.

Més enllà d’alguns subsidis al combustible, la població autòctona no rep precisament beneficis pels ingents recursos naturals dels seus països respectius. Nigèria i Angola, amb més de quatre milions de barrils diaris entre totes dues, són els grans productors de petroli de l’Àfrica negra, però la riquesa no ha fet altra cosa que augmentar-hi les desigualtats socials. A Nigèria, la població que viu en l’absoluta pobresa –menys d’un dòlar el dia– va passar del 54,7% el 2004 al 60,9% el 2010, segons dades de l’Oficina Nacional d’Estadística. Angola, que fa un mes i mig va reelegir l’etern José Eduardo dos Santos com a president –suma 33 anys al càrrec–, ha aconseguit que la capital, Luanda, sigui una de les ciutats més cares del món, però encara és el vuitè país amb una major taxa de mortalitat infantil (hi perden la vida 104 de cada 1.000 nounats), segons estadístiques de l’ONU.

Guinea Equatorial és el tercer productor de l’or negre de l’Àfrica subsahariana. El descobriment de petroli a mitjan anys noranta va permetre consolidar la cruenta dictadura de Teodoro Obiang –en el poder des del 1979–, que, gràcies als contractes signats amb les nord-americanes ExxonMobil o Chevron-Texaco, participa impunement en fòrums internacionals. Dels seus pous en sortien 350.000 barrils diaris el 2009 i té unes reserves comprovades de 1.700 milions de barrils. En principi, amb aquestes xifres els seus menys de 700.000 habitants haurien de gaudir d’un elevat nivell de vida; però, mentre que la renda per capita no deixa de créixer i les xifres macroeconòmiques es disparen, el 75% de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Mentrestant, la revista Forbes estima que Obiang acumula una fortuna superior a 400 milions d’euros. Els ingressos del petroli suposen el 78% del PIB estatal, però la indústria del sector només aporta el 4% de la població ocupada.

 

Campanya per aturar l’extracció

Corrupció, desigualtat i pobresa són conceptes que es repeteixen en els estats productors de petroli subsaharians, tot i que les diferències s’accentuen en els països en què el pressupost nacional s’alimenta fonamentalment de la venda de l’or negre (Guinea Equatorial, Angola, Nigèria, el Txad…). En el cas dels nous productors amb una economia més diversificada, com Ghana (el 2009 obtenia 70.000 barrils el dia, però té unes reserves de 5.000 milions) o Uganda l’impacte no hauria de ser tan negatiu. El preuat líquid és un dels factors que expliquen les dècades de guerra civil que van arrasar el Sudan, fins que l’any passat va néixer el Sudan del Sud, on es concentren la major part de les reserves. La tensió amb el nord es manté i actualment tot just s’hi extreuen uns 120.000 barrils diaris, una tercera part del que es produïa fa pocs anys.

No és estrany que el descobriment de petroli en zones de Kenya i d’Uganda generi escepticisme entre la població local, temorosa que es malmeti el seu hàbitat i que no hi guanyi res. Aquesta por explica que organitzacions com Environmental Rights Action hagin engegat des de fa un temps la campanya «Leave oil on the soil» (‘Deixeu el petroli a terra’) en països com Nigèria i Ghana. Prefereixen que no s’exploti el cru perquè no genera cap benefici per a les comunitats autòctones, mentre que en pateixen totes les conseqüències negatives. I és que, en zones com el delta del Níger, l’or negre ha estat una maledicció.

 

*Article publicat al número 1.081 del setmanari EL TRIANGLE, 19 d’octubre de 2012. 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s