Deu esportistes d’elit que han ‘fugit’ dels Països Catalans per pagar menys impostos

Marc Márquez és l’últim exemple d’una pràctica habitual entre pilots de motos, tennistes o ciclistes. Andorra, Mònaco o Suïssa són destins comuns de joves multimilionaris que busquen maximitzar els seus beneficis en detriment del bé comú

La decisió de Marc Márquez de sol·licitar la residència a Andorra amb l’objectiu de pagar menys impostos ha tornat a posar de manifest les escletxes que l’actual sistema econòmic obre a l’1% per maximitzar els seus beneficis, en detriment de la majoria de la població. Entre l’allau de reaccions que ha generat la notícia, destaca la carta oberta que els directors de Cristianisme i Justícia, Xavi Casanovas, i d’Oxfam Intermón a Catalunya, Francesc Mateu, han adreçat al pilot de Cervera, doble campió del món de Moto GP. El text exposa que la decisió de Márquez “no és res il·legal”, si bé s’acull a una “legislació egoista i injusta” i recorda que “els impostos són l’única manera que tenim, en l’actual sistema econòmic, de garantir la redistribució de la riquesa”.

La carta explica que el contracte del pilot és de deu milions d’euros anuals –xifra que situa el cerverí entre el “0,04% més ric de la nostra societat”– i l’anima a fer-se enrere en la seva decisió per una qüestió de “justícia social” i per fer entendre a molta gent que “pagar impostos és necessari”. La reacció de la premsa del petit principat ha estat diametralment oposada, com demostra l’editorial del Diari d’Andorra, el mitjà que va publicar l’exclusiva. “Es tracta d’una operació win-win. Tant el pilot com Andorra hi surten guanyant i el bicampió del món és un dels millors reclams publicitaris que podien arribar”, assegura, obviant el greuge per a les arques públiques espanyoles i catalanes que suposa.

La Caixa va pagar més de 3,3 milions d’euros a dotze polítics en actiu entre 2005 i 2013

Formaven part del consell d’administració o la comissió de control de l’entitat, bàsicament en representació de les corporacions municipals

La Caixa, la principal entitat financera de Catalunya, va pagar almenys 3,36 milions d’euros a dotze polítics en actiu entre el 2005 i el 2013. Aquestes persones –majoritàriament dirigents de CiU, però també del PSC, el PSIB-PSOE i el PP– formaven part del consell d’administració o de la comissió de control de l’entitat en representació de les corporacions locals o –només en alguns casos– en nom de les impositores (clientes). Actualment, ja no hi ha polítics en actiu a la direcció de l’entitat. La nova llei de caixes va establir la incompatibilitat entre exercir un càrrec polític electe i estar als òrgans de govern de les entitats financeres. A més, fa uns mesos, l’assemblea general de La Caixa va aprovar la transformació de l’entitat en una fundació bancària, dirigida per un patronat de quinze membres en què no hi ha polítics en actiu. Això no significa, però, que el nou organisme estigui despolititzat, ja que en són integrants l’exministre socialista Javier Solana i Francesc Homs, exdiputat de CiU al Congrés i el Parlament i conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de 2001 a 2003.

La major part de les remuneracions es concentren en les dietes per assistència a les reunions dels òrgans de direcció de l’entitat, amb més d’1,85 milions; per davant dels 1,33 milions d’euros que van percebre integrants del consell d’administració entre 2011 i 2013 per la seva presència a altres societats del grup financer. Finalment, els dotze polítics van rebre un total de 177.000 euros en concepte de primes d’assegurança.

Repsol, una companyia protegida per l’Estat

Propietat, principalment, de fons d’inversió i entitats financeres, s’ha beneficiat de la diplomàcia empresarial del govern espanyol per expandir-se a nombrosos països

Abril de 2012. El govern de l’Argentina, presidit per Cristina Fernández de Kirchner, anuncia la renacionalització d’YPF, aleshores filial de Repsol. Tret de sortida d’una crisi diplomàtica. El règim del 78 en bloc -a l’hora de defensar interessos oligàrquics delscampions nacionals, PP i PSOE es fusionen- clama al cel i García Margallo, ministre d’Exteriors de l’executiu de Mariano Rajoy, brama que “un atac a Repsol es considerarà un atac a Espanya”. L’aparell estatal i l’establishment mediàtic esdevenen una sola veu, amb una defensa a ultrança de la petroliera encapçalada per Antoni Brufau i tot tipus d’atacs i desqualificacions al govern argentí, titllat mantes vegades de populista. Diplomàcia empresarial de manual, amb recursos públics al servei d’interessos privats. 

El plet -que va tancar-se l’abril d’enguany amb l’aprovació d’una compensació econòmica a la companyia d’uns 3.700 milions d’euros- va posar de manifest l’enorme poder i influència de Repsol sobre el govern estatal, més preocupat a protegir certs beneficis corporatius que a garantir un migrat estat del benestar a la ciutadania. L’espanyolitat de la petroliera era el principal argument governamental per posicionar-se inqüestionablement al seu costat, però realment era vàlid? D’entrada, Repsol està totalment en mans privades des que el 1997 el primer executiu del PP, encapçalat per José María Aznar, va completar-ne la privatització. Però és que, a més a més, la majoria del capital de la companyia s’ubica fora de l’Estat, bàsicament en fons d’inversió que, al seu torn, estan sota control de grans bancs. 

“Tinc por que s’utilitzi la crisi de l’Ebola per satisfer altres interessos”

Va arribar a Sierra Leone com a missioner a principi dels noranta i va viure gairebé dues dècades a l’Àfrica. Durant aquest període va deixar la vida religiosa per seguir treballant al continent com a cooperant i periodista. Conegut sobretot per haver encapçalat un exitós programa de recuperació de nens soldats a l’estat de l’Àfrica Occidental, lamenta que en d’altres països projectes similars no hagin comptat ni amb temps ni amb diners per complir l’objectiu. “Són persones que necessiten acompanyament per recuperar-se de l’experiència viscuda i cal oferir-los una alternativa a la violència”, subratlla. Crític amb el rol de les ONG durant molt de temps, “destinades només a oferir pedaços per no qüestionar les fonts de finançament”, advoca per la sensibilització i la incidència sobre la realitat africana a través de conferències i articles en mitjans com el blog África no es un país o Mundo Negro.

En la cobertura dels grans mitjans de l’Estat sobre l’Àfrica predominen les informacions negatives, lligades a conflictes armats, epidèmies o pobresa. És una visió esbiaixada?

Encara avui, Àfrica és desconeguda a l’Estat espanyol i hi pensem en clau negativa i d’amenaça, a diferència del que passa amb Amèrica Llatina o l’Àsia. Els mitjans perpetuen aquesta imatge, però també és cert que hi ha una generació de periodistes joves, com José Naranjo, Xavier Aldekoa, Gemma Parellada o Alberto Rojas que en donen una visió molt diferent, amb temes de desenvolupament o sobre dones que canvien la seva realitat que abans no apareixien.

Cites periodistes que intenten reflectir la vida quotidiana i en llegir-los te n’adones que hi ha moltes inquietuds compartides entre nosaltres i els africans.

Sí, i això sorprèn aquí. La realitat dels joves urbans de moltes ciutats africanes és molt similar a la que poden tenir els de Barcelona, Madrid o París. Escolten la mateixa música, miren les mateixes sèries de televisió i estan pendents dels mateixos equips de futbol. Són joves que utilitzen les xarxes socials, per exemple per crear campanyes de prevenció sobre l’Ebola. Hi ha certes inquietuds universals i molts joves africans, bàsicament urbans, també reclamen tenir veu i intervenir en política, com passa aquí.

El 84% del deute de les universitats catalanes està en mans del Banco Santander

L’entitat financera té una àmplia presència a l’ensenyament superior i, a banda de beques, hi fa negoci amb els carnets estudiantils i els crèdits

El Banco Santander és cada cop més omnipresent a les universitats de l’Estat espanyol i ho és a través de múltiples vies. L’entitat financera presidida per Ana Patricia Botín, després de la sobtada mort del seu pare, Emilio, el passat 10 de setembre, té més de 1.000 convenis de col·laboració amb centres d’ensenyament superior d’arreu del món, impulsa diversos màsters i s’encarrega de concedir anualment desenes de milers de beques a estudiants, en una operació de màrqueting perfectament estudiada. La presència als campus i les facultats del Santander no és altruista, sinó una forma de fer negoci amb les estudiants, bàsicament a través de la concessió de préstecs i dels carnets universitaris.

Una via menys coneguda i que segurament dóna encara més poder a l’entitat financera és el control del deute de les universitats. En el cas català, el pes del Santander en aquest àmbit és enorme. Segons recull l’informe Independents de qui, elaborat per la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), les universitats públiques del Principat acumulen un deute de 68,5 milions, dels quals 57,5 -és a dir, el 83,9%- tenen de creditora l’entitat presidida per Ana Patricia Botín. Les dades corresponen a gener de 2014 i la PACD explica que les ha obtingut a través de la CUP. El pes del Santander en el deute dels centres d’ensenyament superior catalans contrasta amb el que té la mateixa entitat en el total del passiu de la Generalitat principatina. I és que dels més de 52.000 milions d’euros de deute de l’administració autonòmica, només 2.107 -tot just el 4%- estan en mans del Santander, segons consta en l’estudi de la PACD.

El PP desprotegeix el medi ambient per afavorir els negocis

Les principals normatives aprovades durant la legislatura coincideixen en mercantilitzar la natura i obrir noves àrees al mercat. La Llei de parcs nacionals, exemple més recent d’un paradigma desenvolupat amb la Llei de costes i amb l’avaluació ambiental

Nova estocada a la protecció del medi ambient per part del govern de Mariano Rajoy. La recent aprovació al Congrés dels Diputats de la Llei de Parcs Nacionals és un nou pas en el procés accelerat de mercantilització de la naturalesa per part del govern espanyol. “En tres anys de legislatura hi ha hagut un autèntic desmantellament de l’estat del benestar ambiental”, denuncia a la Directa, Mario Rodríguez, director de Greenpeace Espanya. A banda de la nova normativa dels parcs nacionals, els altres dos projectes paradigmàtics del que denuncia l’activista ecologista són la Llei d’avaluació ambiental, que incorpora la creació dels bancs de conservació de la naturalesa, i la Llei de costes.

Entre d’altres novetats, la nova Llei de parcs nacionals, que ara mateix està al Senat on el PP gaudeix d’una còmoda majoria, permetrà activitats fins ara prohibides en aquests espais, com la navegació a motor a Montfragüe o el vol sense motor a Guadarrama; hi consentirà la caça; i obre la porta al finançament dels parcs per part de grans empreses. En paraules de Jaume Grau, responsable de l’àrea de natura d’Ecologistes en Acció a Catalunya, les novetats responen al fet que es veu la conservació “més com un problema que com un avantatge i s’interpreta els parcs com a espais que no només no han de costar diners a les administracions, sinó que n’han de donar i, per tant, s’hi fomenta qualsevol activitat econòmica”.

Antoni Vives o la política viscuda d’esquena als ciutadans

Els projectes més emblemàtics del responsable d’Habitat Urbà es caracteritzen per primar els interessos empresarials en detriment d’una ciutadania que veu boicotejat el seu dret a la participació

El Pla Paral·lel, la reforma del Port Vell o les obres de remodelació de la Diagonal tenen força punts en comú. Són projectes mimats per l’equip de govern municipal, que els ha defensat com a necessaris, s’han començat a executar l’actual legislatura i han generat crítiques tant des de bona part de l’oposició municipal com des del teixit associatiu i veïnal dels barris afectats. En els tres casos, el rostre públic del projecte és Antoni Vives, tercer tinent d’alcalde i responsable de l’àrea d’Habitat Urbà. Considerat un dels principals ideòlegs del nou model de ciutat que propugna l’executiu de Xavier Trias -molt basat en les smart cities-, Vives s’ha convertit en una de les principals bèsties negres per un moviment veïnal que li retreu la insistència a projectar reformes en benefici dels empresaris i determinats interessos privats i en perjudici d’uns ciutadans que se senten menystinguts i sense dret a una participació real a uns canvis que els afecten de ple.

Impulsada conjuntament entre l’Ajuntament i la privada Fundació El Molino (FEM), la reforma del Paral·lel hauria de servir per convertir l’espai en “l’avinguda de les persones, les arts escèniques i la gastronomia” i en un símbol de “ciutadania, participació i cohesió social”. Si més no, així ho van defensar a l’abril Trias i Vives en una exposició pública. L’opinió de veïns i entitats del barri, però, s’allunya molt de la visió projectada des de la plaça Sant Jaume. La participació ciutadana s’hauria d’haver articulat a través de la Comissió de Seguiment, però a l’hora de la veritat va tractar-se d’un organisme fantasmal, amb poques convocatòries i un marge gairebé nul per modificar res del projecte, segons ha denunciat Repensar Poble Sec, un espai de reflexió de l’Assemblea de Barri del Poble Sec.