Repsol, una companyia protegida per l’Estat

Propietat, principalment, de fons d’inversió i entitats financeres, s’ha beneficiat de la diplomàcia empresarial del govern espanyol per expandir-se a nombrosos països

Abril de 2012. El govern de l’Argentina, presidit per Cristina Fernández de Kirchner, anuncia la renacionalització d’YPF, aleshores filial de Repsol. Tret de sortida d’una crisi diplomàtica. El règim del 78 en bloc -a l’hora de defensar interessos oligàrquics delscampions nacionals, PP i PSOE es fusionen- clama al cel i García Margallo, ministre d’Exteriors de l’executiu de Mariano Rajoy, brama que “un atac a Repsol es considerarà un atac a Espanya”. L’aparell estatal i l’establishment mediàtic esdevenen una sola veu, amb una defensa a ultrança de la petroliera encapçalada per Antoni Brufau i tot tipus d’atacs i desqualificacions al govern argentí, titllat mantes vegades de populista. Diplomàcia empresarial de manual, amb recursos públics al servei d’interessos privats. 

El plet -que va tancar-se l’abril d’enguany amb l’aprovació d’una compensació econòmica a la companyia d’uns 3.700 milions d’euros- va posar de manifest l’enorme poder i influència de Repsol sobre el govern estatal, més preocupat a protegir certs beneficis corporatius que a garantir un migrat estat del benestar a la ciutadania. L’espanyolitat de la petroliera era el principal argument governamental per posicionar-se inqüestionablement al seu costat, però realment era vàlid? D’entrada, Repsol està totalment en mans privades des que el 1997 el primer executiu del PP, encapçalat per José María Aznar, va completar-ne la privatització. Però és que, a més a més, la majoria del capital de la companyia s’ubica fora de l’Estat, bàsicament en fons d’inversió que, al seu torn, estan sota control de grans bancs.  Continua llegint

Anuncis

Un bosc per expulsar 11.000 persones de casa

La resistència dels habitants de Tedi a acceptar els projectes governamentals i a abandonar la seva llar exemplifica el conflicte per la terra que es viu al país, amb nombrosos casos d’acaparament que perjudiquen especialment la població pobra

Feta la presentació de rigor amb les autoritats locals, en pocs minuts un grup de persones es reuneix sota l’ombra d’un dels pocs arbres de la plaça del poble. Després de fitar el mzungu -com anomenen els blancs en aquesta part del món- que ha arribat en boda-boda -les omnipresents moto-taxis-, ara es disposa a explicar la seva història. Som a Tedi, un poble d’11.000 habitants del districte d’Amuru, un dels que acumula més misèria de l’empobrit nord d’Uganda. Pren la paraula en Patrick, d’uns 25 anys: “Segons el govern de Museveni, vivim aquí il·legalment i hem de deixar les nostres terres, que passarien a mans de l’Autoritat Nacional Forestal (NFA, en anglès) i de l’Autoritat de la Fauna d’Uganda (UWA, també en anglès, que gestiona els parcs nacionals). Els arbres i els animals tenen dret a estar-se aquí, però nosaltres sembla que no”.

A Tedi són víctimes de l’acaparament de terres, en aquest cas protagonitzat per dues institucions del govern ugandès. Es tracta d’un problema molt greu arreu del país, gairebé sempre amb l’executiu nacional com a actor, ja sigui directament o indirecta, donant suport als inversors de torn que volen portar el progrés al territori amb un projecte que, finalment, només acaba engreixant els seus comptes de resultats. La principal víctima de l’acaparament és la població pobra, que perd la terra, en la majoria dels casos l’únic mitjà de vida de què disposa. Continua llegint

El drama de l’‘or negre’

La producció de petroli a l’Àfrica subsahariana ha permès amassar fortunes a les elits locals, mentre la majoria de la població viu en la pobresa i pateix la destrucció ambiental

 

Royal Dutch Shell és una de les quatre grans petrolieres del món. L’any passat va obtenir uns beneficis nets de gairebé 24.000 milions d’euros i en va facturar més de 360.000. Una part dels seus ingressos prové del delta del Níger, l’àrea de Nigèria d’on s’extreu gran part dels 2,2 milions de barrils diaris que converteixen el país en el principal productor de cru d’Àfrica. Instal·lada a la zona des de la dècada dels cinquanta, grups ecologistes i activistes en defensa dels drets humans acumulen anys i anys denunciant la impunitat amb què actua la companyia, protagonista de desenes de vessaments que han contaminat el territori. Les protestes de la població local que reclamen la protecció del medi ambient han topat, històricament, amb una repressió salvatge, com demostren els 2.000 ogoni –un dels pobles del delta del Níger– assassinats el 1994 per militars nigerians que defensaven els interessos de Shell i d’altres grans petrolieres, com Chevron.

El passat 10 d’octubre, però, alguna cosa va començar a canviar. Per primera vegada, una firma amb seu central a Europa ha de respondre per contaminar en un altre país. Quatre camperols i pescadors nigerians van aconseguir que un tribunal de la ciutat holandesa de l’Haia obrís judici contra Royal Dutch Shell com a presumpta responsable de tres vessaments de cru entre el 2004 i el 2007 que haurien destrossat les comunitats dels demandants, que compten amb el suport de l’ONG Milieudefensie (Amics de la Terra) i que exigeixen una compensació econòmica i la neteja de les terres. La petroliera no està d’acord amb l’acusació i atribueix la major part dels vessaments al sabotatge.

Continua llegint

La maledicció nigeriana

El sempitern conflicte entre el nord i el sud del país s’accentua arran de la violència creixent entre comunitats, amb els islamistes de Boko Haram com a màxim exponent

Més de 160 milions d’habitants repartits en uns 250 grups ètnics; una immensa riquesa petroliera que el converteix en el principal productor del continent; una població majoritàriament pobra i sense expectatives de futur; una creixent violència de grups fonamentalistes islàmics que té, com a contrapartida, la radicalització de la comunitat cristiana, cada cop més adherida a fanatitzades esglésies evangèliques; una rampant i sempiterna corrupció política, amb uns dirigents que actuen en connivència amb les totpoderoses multinacionals petrolieres, i una constant corrua d’atemptats ecològics que contribueixen a engreixar els beneficis d’una elit molt i molt minoritària. Aquests són només alguns dels elements que defineixen a dia d’avui Nigèria, el país més poblat d’Àfrica i que viu un inici d’any enormement tens. Algunes veus, com la del mateix president, Goodluck Jonathan, han alertat que la situació els recorda la que hi havia a mitjan dècada dels seixanta del segle XX, amb l’esclat de la guerra de Biafra, després que el sud del país es declarés independent del Govern federal.

El Nobel de literatura Wole Soyinka també ha avisat del risc real d’un nou conflicte bèl·lic, atesa la violència creixent que viu el país. I és que, només l’any passat, s’atribueixen al grup islamista Boko Haram (literalment, ‘L’educació occidental és pecat’, en llengua haussa) uns 1.000 morts, segons dades d’Amnistia Internacional i de Human Rights Watch. Boko Haram, una organització nascuda el 2002 al nord-est de Nigèria, també és la responsable de la cadena d’atemptats que el proppassat divendres 20 de gener van causar uns 200 morts –fonamentalment cristians– a Kano, la segona ciutat del país. La detenció, uns quants dies després, d’uns 150 presumptes membres del grup no ha calmat els ànims.

Continua llegint