“A la presó, estàs despullat de tot prejudici i t’has de mirar al mirall i sobreviure amb el que tens”

A final d’agost, Roger Jorro va poder tornar a casa després de passar-se dos anys tancat a les presons nord-irlandeses de Maghaberry i Magilligan. Establert a Belfast per estudiar anglès, va ser detingut i acusat d’haver llençat un bloc de formigó contra una agent policial durant uns avalots de protesta contra les marxes unionistes que es van produir al barri republicà d’Ardoyne. Arran de la condemna no pot tornar al Regne Unit i ara vol ser una persona més al carrer, “on totes fem falta”.

Després de dos anys tancat, com va el retorn a la llibertat?

Amb clarobscurs. D’una banda, hi ha la il·lusió de tornar ser lliure i convertir-te en una persona adulta un altre cop. Estar a la presó és ser com un nadó, et desposseeix de la capacitat de prendre decisions. Però, per altra banda, hi ha la tristesa de veure com estan les coses aquí i trobar-me amb un país devastat en molts camps. Sóc d’una ciutat obrera, que és Cerdanyola del Vallès, i allà hi ha moltes situacions de patiment. També hi ha aspectes positius, perquè he vist ganes de tirar endavant i un augment de la consciència tant social com nacional.

Has afirmat que durant el judici no van quedar demostrats els delictes que t’imputaven, però et van condemnar igualment. Necessitaven un cap de turc?

Segons les paraules del jutge, hi havia proves molt concloents que jo era allà i seria tirar-me pedres sobre la pròpia teulada negar-ho, però no hi havia manera de provar si havia estat jo qui havia produït unes lesions lleus a una agent de l’autoritat. Necessitaven buscar culpables per diverses raons, com una intensa pressió mediàtica i policial. A més, tant abans com després del judici, representants polítics s’hi van ficar i volien que la sentència fos més greu.

La divisió que existeix a la societat nord-irlandesa, també queda reflectida a l’interior de les presons?

Diria que sí i que no, no hi ha una resposta clara. Que no, en el sentit que els militants de les dues bandes, excepte aquells que no han deixat les armes, conviuen i es barregen en el mateix mòdul, i que sí perquè es nota que culturalment hi ha divisió i cadascú s’agrupa amb els seus a l’hora de dinar, per exemple. Un cop a la presó es perd molt l’element de confrontació. No deixa de ser curiós que a la presó existeix aquesta convivència, mentre que a l’exterior només es pot parlar de coexistència. A fora ha emergit un nou sectarisme molt preocupant entre sectors de la gent jove. És absolutament identitari i tribal i no està ancorat en la política. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit.

Fa un parell de setmanes, milers de persones van mobilitzar-se a favor de la unitat del Regne Unit. Es mantenen les polèmiques demostracions de força.

És un tema complex. Penso que aquestes marxes són absolutament negatives, però si som realistes, veurem que les que no passen per barris catòlics, tot i que puguin no agradar-nos, no són contencioses. Pel que fa a la resta, seria un pas endavant que la comunitat protestant mirés més enllà del moment actual i reconegués els veïns com a interlocutors. El diàleg pot ser una manera d’avançar. No es pot subestimar que l’Orde d’Orange és un poder fàctic, amb més de 30.000 membres que la converteixen en l’organització cívica més gran del nord d’Irlanda. Ha demostrat en altres ocasions que fent conxorxa amb determinats grups, és capaç de paralitzar el país i de portar-lo a prop d’una guerra civil. L’acció política està molt determinada per la por al tradicional insurreccionalisme del moviment protestant i això va en perjudici de la minoria republicana.

Com resumiries la teva experiència a la presó?

Sobretot han estat dos anys d’aprenentatge, de conèixer-se un mateix i veure quines són les limitacions. Quan tanca la porta de la cel·la, estàs tu contra tu mateix i això és un exercici d’introspecció molt gran, que probablement al dia a dia no pots fer. Quan ets a la presó, estàs despullat de tot prejudici i t’has de mirar al mirall i sobreviure amb el que tens. També he pogut aprendre el paper social que tindria la presó, com a magatzem caríssim, disfuncional i marginalitzador on, curiosament, sempre hi ha acaben anant els mateixos estrats poblacionals.

T’ha sorprès l’estat dels centres penitenciaris?

La sorpresa principal és que 14 anys després de l’adveniment de la pau, la presó encara segueix amb unes estructures que diria que són bastant pre-divendres sant. Es prioritza la seguretat en detriment d’altres aspectes, com l’educació, que podien ajudar a la reinserció i tenies la sensació que estaven en un Guantánamo que no responia a la situació social del país. Hi ha molta resistència als canvis entre part del funcionariat, el 90% del qual prové només d’una banda, i quan ha entrat algun reformista, l’han fagocitat i l’han fet fora perquè no canviï res i tot segueixi igual. Alguns diuen que la presó és l’últim reducte de l’imperi britànic.

*Entrevista publicada al número 289 del setmanari DIRECTA, 10 d’octubre de 2012.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s