El drama de l’‘or negre’

La producció de petroli a l’Àfrica subsahariana ha permès amassar fortunes a les elits locals, mentre la majoria de la població viu en la pobresa i pateix la destrucció ambiental

 

Royal Dutch Shell és una de les quatre grans petrolieres del món. L’any passat va obtenir uns beneficis nets de gairebé 24.000 milions d’euros i en va facturar més de 360.000. Una part dels seus ingressos prové del delta del Níger, l’àrea de Nigèria d’on s’extreu gran part dels 2,2 milions de barrils diaris que converteixen el país en el principal productor de cru d’Àfrica. Instal·lada a la zona des de la dècada dels cinquanta, grups ecologistes i activistes en defensa dels drets humans acumulen anys i anys denunciant la impunitat amb què actua la companyia, protagonista de desenes de vessaments que han contaminat el territori. Les protestes de la població local que reclamen la protecció del medi ambient han topat, històricament, amb una repressió salvatge, com demostren els 2.000 ogoni –un dels pobles del delta del Níger– assassinats el 1994 per militars nigerians que defensaven els interessos de Shell i d’altres grans petrolieres, com Chevron.

El passat 10 d’octubre, però, alguna cosa va començar a canviar. Per primera vegada, una firma amb seu central a Europa ha de respondre per contaminar en un altre país. Quatre camperols i pescadors nigerians van aconseguir que un tribunal de la ciutat holandesa de l’Haia obrís judici contra Royal Dutch Shell com a presumpta responsable de tres vessaments de cru entre el 2004 i el 2007 que haurien destrossat les comunitats dels demandants, que compten amb el suport de l’ONG Milieudefensie (Amics de la Terra) i que exigeixen una compensació econòmica i la neteja de les terres. La petroliera no està d’acord amb l’acusació i atribueix la major part dels vessaments al sabotatge.

Continua llegint

Els governants eterns

Àfrica concentra bona part dels mandataris polítics mundials que acumulen més temps al càrrec. Titllats de dictadors, cal subratllar que al continent el poder tendeix a consolidar-se

Les recents eleccions a Angola, celebrades el proppassat 31 d’agost, van despertar un inusitat interès en els grans mitjans occidentals. El fet que el país subsaharià s’hagi convertit en el segon exportador de petroli africà, que registri un dels índexs de creixement econòmic més desbocats del continent –tot i que la immensa majoria de la població estigui totalment exclosa d’aquesta sobtada riquesa– i que sigui vist com una espècie d’Eldorado per les desenes de milers de portuguesos que s’hi han instal·lat els darrers anys, fugint de la brutal crisi que pateix l’antiga metròpoli, són algunes de les raons que expliquen que s’hi dirigissin els focus mediàtics. El que ningú no preveia, i efectivament no va passar, és que els comicis servissin per provocar un canvi de color en el Govern de Luanda. L’oficialista Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola (MPLA) va imposar-s’hi amb prop del 72% dels sufragis, molt per davant del seu històric rival, la UNITA –amb qui va protagonitzar una guerra civil de 27 anys–, que es va quedar en el 18%.

Les habituals acusacions de frau de les formacions opositores van ser despatxades per la Unió Africana, que va qualificar les eleccions de «lliures, justes, transparents i creïbles». La victòria de l’MPLA permetrà que José Eduardo Dos Santos acumuli quatre anys més al poder. El veterà dirigent (70 anys) és president angolès des del 10 de setembre de 1979, fet que el converteix en el segon mandatari africà i mundial no monarca que acumula actualment més temps al càrrec, només superat per Teodoro Obiang. El cap d’Estat de Guinea Equatorial va arribar al poder el 3 d’agost de 1979 –només 38 dies abans que Dos Santos– després d’un cop d’Estat sagnant que acabaria en l’execució del seu predecessor i oncle, Francisco Macías.

Continua llegint