“Tinc por que s’utilitzi la crisi de l’Ebola per satisfer altres interessos”

Va arribar a Sierra Leone com a missioner a principi dels noranta i va viure gairebé dues dècades a l’Àfrica. Durant aquest període va deixar la vida religiosa per seguir treballant al continent com a cooperant i periodista. Conegut sobretot per haver encapçalat un exitós programa de recuperació de nens soldats a l’estat de l’Àfrica Occidental, lamenta que en d’altres països projectes similars no hagin comptat ni amb temps ni amb diners per complir l’objectiu. “Són persones que necessiten acompanyament per recuperar-se de l’experiència viscuda i cal oferir-los una alternativa a la violència”, subratlla. Crític amb el rol de les ONG durant molt de temps, “destinades només a oferir pedaços per no qüestionar les fonts de finançament”, advoca per la sensibilització i la incidència sobre la realitat africana a través de conferències i articles en mitjans com el blog África no es un país o Mundo Negro.

En la cobertura dels grans mitjans de l’Estat sobre l’Àfrica predominen les informacions negatives, lligades a conflictes armats, epidèmies o pobresa. És una visió esbiaixada?

Encara avui, Àfrica és desconeguda a l’Estat espanyol i hi pensem en clau negativa i d’amenaça, a diferència del que passa amb Amèrica Llatina o l’Àsia. Els mitjans perpetuen aquesta imatge, però també és cert que hi ha una generació de periodistes joves, com José Naranjo, Xavier Aldekoa, Gemma Parellada o Alberto Rojas que en donen una visió molt diferent, amb temes de desenvolupament o sobre dones que canvien la seva realitat que abans no apareixien.

Cites periodistes que intenten reflectir la vida quotidiana i en llegir-los te n’adones que hi ha moltes inquietuds compartides entre nosaltres i els africans.

Sí, i això sorprèn aquí. La realitat dels joves urbans de moltes ciutats africanes és molt similar a la que poden tenir els de Barcelona, Madrid o París. Escolten la mateixa música, miren les mateixes sèries de televisió i estan pendents dels mateixos equips de futbol. Són joves que utilitzen les xarxes socials, per exemple per crear campanyes de prevenció sobre l’Ebola. Hi ha certes inquietuds universals i molts joves africans, bàsicament urbans, també reclamen tenir veu i intervenir en política, com passa aquí. Continua llegint

Anuncis

El drama de l’‘or negre’

La producció de petroli a l’Àfrica subsahariana ha permès amassar fortunes a les elits locals, mentre la majoria de la població viu en la pobresa i pateix la destrucció ambiental

 

Royal Dutch Shell és una de les quatre grans petrolieres del món. L’any passat va obtenir uns beneficis nets de gairebé 24.000 milions d’euros i en va facturar més de 360.000. Una part dels seus ingressos prové del delta del Níger, l’àrea de Nigèria d’on s’extreu gran part dels 2,2 milions de barrils diaris que converteixen el país en el principal productor de cru d’Àfrica. Instal·lada a la zona des de la dècada dels cinquanta, grups ecologistes i activistes en defensa dels drets humans acumulen anys i anys denunciant la impunitat amb què actua la companyia, protagonista de desenes de vessaments que han contaminat el territori. Les protestes de la població local que reclamen la protecció del medi ambient han topat, històricament, amb una repressió salvatge, com demostren els 2.000 ogoni –un dels pobles del delta del Níger– assassinats el 1994 per militars nigerians que defensaven els interessos de Shell i d’altres grans petrolieres, com Chevron.

El passat 10 d’octubre, però, alguna cosa va començar a canviar. Per primera vegada, una firma amb seu central a Europa ha de respondre per contaminar en un altre país. Quatre camperols i pescadors nigerians van aconseguir que un tribunal de la ciutat holandesa de l’Haia obrís judici contra Royal Dutch Shell com a presumpta responsable de tres vessaments de cru entre el 2004 i el 2007 que haurien destrossat les comunitats dels demandants, que compten amb el suport de l’ONG Milieudefensie (Amics de la Terra) i que exigeixen una compensació econòmica i la neteja de les terres. La petroliera no està d’acord amb l’acusació i atribueix la major part dels vessaments al sabotatge.

Continua llegint

La ràpida desaparició dels boscos africans

El ritme de desforestació del continent és, amb diferència, el més accelerat del planeta. L’expansió de cultius destinats a l’exportació i el comerç il·legal de fusta són dues de les raons que ho expliquen

La selva tropical centreafricana, que s’estén pel Camerun, per la República Centreafricana, pel Congo, per la República Democràtica del Congo, per Guinea Equatorial i pel Gabon és un dels espais que concentren una major biodiversitat del món i el paradigma de la riquesa forestal del continent. Pensar en la seva desaparició podria semblar alarmista, si no fos que a l’Àfrica els boscos minven cada any a un ritme alarmant. Entre el 1990 i el 2010, el continent va perdre el 10% de la seva àrea forestal, que actualment ocupa 675 milions d’hectàrees. En la dècada passada, i segons les dades de l’informe Situació dels boscos al món, editat per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO, en anglès), el continent negre va concentrar dues terceres parts de la superfície forestal que va desaparèixer al planeta i cada any s’hi van perdre de mitjana 3,4 milions d’hectàrees de bosc.

La falta de propietat de la terra, l’extensió de cultius industrials destinats a l’exportació –com ara cacau, cotó, cafè, tabac o oli de palma–, l’adquisició de terrenys a gran escala per part d’inversors forans, la manca d’una bona governança per part de nombrosos estats del continent, la utilització de fertilitzants químics molt agressius amb el sòl, el comerç il·legal de fusta i l’ús massiu d’aquest recurs com a combustible són algunes de les raons que expliquen aquesta desforestació accelerada, segons l’edició d’enguany de l’esmentat informe de la FAO.

Continua llegint