El poble envoltat pel mur i la manifestació frustrada

Quan passen pocs minuts de les 11 del matí del divendres 16 de setembre, sis persones de diferents nacionalitats (anglesa, estatunidenca, alemanya i catalana) caminem pel municipi d’Al-Walaja –molt a prop de Betlem- just al costat del mur de formigó que penetra i divideix Cisjordània. Fem temps per la manifestació que ha de començar dues hores més tard per protestar contra la decisió de la Cort Suprema d’Israel de validar la construcció del mur, que quan estigui enllestit deixarà al poble completament envoltat, de manera que els vilatans només podran entrar-hi i sortir-ne a través de dues portes controlades per l’exèrcit hebreu.

La manifestació es farà i no hi hauran incidents remarcables, però nosaltres no hi arribarem mai. Les ganes de veure amb els propis ulls un nou exemple de la brutalitat –i absurditat- a la que arriba l’ocupació israeliana de Palestina ens acabaran portant a un desagradable encontre amb policies i soldats jueus, que sota l’amenaça de detenir-nos ens expulsaran del municipi i ens faran impossible ser el costat dels habitants d’Al-Walaja durant la protesta.

Obres al mur.

Obres al mur.

I és que la casa d’una família queda aïllada i al costat “israelià” [Palestina, segons la legalitat internacional, però de facto territori hebreu] del mur. Ara bé, això no significa que els seus inquilins tinguin llibertat de moviments, sinó que es construirà una tanca electrificada de cinc metres d’alçada envoltant l’immoble i un túnel, també sota control militar, que només permetrà a la família anar cap a l’interior d’Al-Walaja. Tot plegat, costarà uns quants milions de xèquels. Però, òbviament, cal protegir-se dels potencials terroristes…

Dret a manifestar-se?

Quan caminem cap al destí, una patrulla de la policia israeliana s’atura davant nostre. Amb posat xulesc i   amb moltes ganes de cridar-nos, es disposaran a mostrar-nos fins a quin punt són poderosos. “Què hi feu aquí? Això és una zona militar tancada. Esteu tots arrestats”. Després de més de cinc mesos per aquestes terres tinc clar que aquesta frase no anuncia una conversa amigable i és la peculiar forma de saludar-nos que té un dels policies. A partir d’aquí comença el reguitzell de preguntes. No es creuen que només estiguem passejant. Volen saber de què ens coneixem. On ens allotgem. D’on venim. I, de seguida, ens agafen els passaports.

La colònia de Gilo

La colònia de Gilo

Malgrat la tensió que desprenen els agents, sempre mostrant-nos els seus imponents fusells per advertir-nos que són ells els que manen, la veritat és que estem prou tranquils. Tot i que aquí no és garantia de res, sabem que no ens poden acusar de cap delicte. Ells, en el fons, també ho saben. Però, amb una temperatura molt elevada, ens obliguen a caminar més d’una hora en direcció contrària a Al-Walaja, cap a Jerusalem, advertint-nos que si ens veuen allà de nou ens detindran. Per curar-se en salut, ens fan circular just davant del seu vehicle, fins que són rellevats per soldats, que faran el mateix fins que arribarem al zoo de Jerusalem, des d’on ens haurem de dirigir al centre de la ciutat per, hores més tard, poder tornar a Betlem, el punt de partida del nostre dia.

Un nou exemple de fins a quin punt certes llibertats (la de moviments, la de manifestació,…) es respecten a Israel. Els policies, de ben segur, que van tornar a les seves cases amb la sensació d’èxit, d’haver complert el seu deure. Són uns herois! Ignorants, per això. I és que, malgrat tot, no ens espanten. No es guanyen el nostre respecte. I veure com sua la gota gorda per saber on està Catalonia –és la resposta que obté quan em pregunta d’on sóc- és gratificant, sobretot quan conclou que està a Itàlia. “La policia israeliana no és estúpida”, afirma. Ja ho veiem…

El drama d’Al-WalajaAl Walaja

En el fons, tot queda en una anècdota. El que és preocupant és el que passa a Al-Walaja, un poble de 2.300 habitants, que pateix la construcció del mur des de l’abril de l’any passat i que, si no passa res estrany, estarà completament envoltat per ell –o per una tanca electrificada- en els propers mesos. El poble està envoltat de tres assentaments, que han anat guanyat terreny per expandir-se, mentre que Al-Walaja quedava totalment escanyat sense possibilitat de construir.

A Har Gilo, un assentament jueu a escassos metres, s’edifiquen desenes de cases per expandir la superfície de la colònia, tot i que la construcció vulnera la llei internacional. Al poble palestí també s’estan aixecant nombrosos edificis, encara que els vilatans no reben permisos d’obres i, per tant, els fan il·legalment. Xirin al-Araj, una de les líders del comitè popular, explica el motiu: “Tothom vol construir perquè molts temem que quan el mur estigui enllestit no tindrem permís per entrar material d’obra”.

Els problemes a Al-Walaja van començar el 1948, quan l’exèrcit israelià va ocupar el poble i va confiscar-ne les terres. Els seus habitants van instal·lar-se en coves i poc després molts van convertir-se en refugiats i es van traslladar majoritàriament a Amman, la capital jordana. Els que es van quedar van optar als anys 60 per aixecar cases en nous terrenys, i van formar el que avui és Al-Walaja. Després de la guerra del 1967, les autoritats hebrees van annexar el municipi a Jerusalem, tot i que les targetes d’identitat dels habitants eren de Cisjordània. Les conseqüències es van començar a notar el 1994, amb l’establiment dels checkpoints , els punts de control militar israelians. Els vilatans van perdre la llibertat de moviments per entrar a Israel, de manera que només hi poden accedir els que tenen permisos de treball.

Des del 1948, més de 15.000 dunams -unitat de mesura que equival a mil metres quadrats- han passat a mans hebrees, mentre que els palestins en conserven només 2.800. El 1971, una confiscació de terres va permetre la creació de l’assentament israelià de Gilo. Situació que es repetiria el 1979 amb Har Gilo. “La seva idea és fer-nos la vida impossible perquè ens n’anem. Amb la construcció del mur i la confiscació de terres impedeixen l’expansió d’Al-Walaja”, explica la líder local.

La falta de permisos de construcció per als vilatans provoca que les ordres de demolició siguin habituals, fins al punt que n’hi ha una sobre l’escola local, gestionada i finançada per l’UNRWA, l’agència de l’ONU pels refugiats palestins. Segons Al-Araj, l’única opció que tenen és “resistir” i per fer-ho opten per fer manifestacions no violentes -tot i que el que hi participa pot perdre el permís de treball a Israel- i activitats de conscienciació. I mentre el mur avança, els Estats Units i els grans països de la Unió Europea encara defensen que els palestins han de negociar amb els israelians, en comptes de fer complir la legalitat internacional a la zona.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s