“Ningú no té el dret de tractar-nos com a esclaus ni de robar els nostres recursos”

El juny de 2011, quan residia a Palestina, vaig passar alguns dies a la vall del Jordà allotjant-me amb la gent de Jordan Valley Solidarity. Allà vaig conéixer i entrevistar Fathy Khdirat, el coordinador de l’organització i activista palestí. Nou mesos després, vaig poder-lo retrobar a Barcelona i, de nou, en va sortir una entrevista. Aquest n’és el resultat. 

La vall del Jordà és un territori clau de Palestina. El seu valor estratègic i els grans recursos naturals que té, básicament hídrics i minerals, l’han convertida en una àrea bàsica de l’ocupació israeliana de Cisjordània, fet que ha convertit la vida de la població autòctona en una lluita diària. Alcalde de la Vall del Nord del Jordà durant deu anys, Fathy Khdirat és el coordinador de la principal campanya de solidaritat amb una zona històricament oblidada. Del 9 al 12 de març, Khdirat va ser a Barcelona, convidat per Dones en Rebel·lia, i va participar en diverses activitats per donar a conèixer la situació que es viu a la vall. 

Quan vas començar a ser conscient de l’ocupació israeliana de la vall del Jordà i a oposar-t’hi?

Quan anava a l’escola primària. Cada dia havia de caminar sis quilòmetres per arribar-hi perquè no teníem transport que ens hi portés des del meu poble. Sentia moltes històries sobre l’ocupació i veia molts crims i com ens feien patir. Si tu vius en una àrea com aquella, què pots fer si no plantejar-te canviar la situació?

Continua llegint

El poble envoltat pel mur i la manifestació frustrada

Quan passen pocs minuts de les 11 del matí del divendres 16 de setembre, sis persones de diferents nacionalitats (anglesa, estatunidenca, alemanya i catalana) caminem pel municipi d’Al-Walaja –molt a prop de Betlem- just al costat del mur de formigó que penetra i divideix Cisjordània. Fem temps per la manifestació que ha de començar dues hores més tard per protestar contra la decisió de la Cort Suprema d’Israel de validar la construcció del mur, que quan estigui enllestit deixarà al poble completament envoltat, de manera que els vilatans només podran entrar-hi i sortir-ne a través de dues portes controlades per l’exèrcit hebreu.

La manifestació es farà i no hi hauran incidents remarcables, però nosaltres no hi arribarem mai. Les ganes de veure amb els propis ulls un nou exemple de la brutalitat –i absurditat- a la que arriba l’ocupació israeliana de Palestina ens acabaran portant a un desagradable encontre amb policies i soldats jueus, que sota l’amenaça de detenir-nos ens expulsaran del municipi i ens faran impossible ser el costat dels habitants d’Al-Walaja durant la protesta.

Obres al mur.

Obres al mur.

I és que la casa d’una família queda aïllada i al costat “israelià” [Palestina, segons la legalitat internacional, però de facto territori hebreu] del mur. Ara bé, això no significa que els seus inquilins tinguin llibertat de moviments, sinó que es construirà una tanca electrificada de cinc metres d’alçada envoltant l’immoble i un túnel, també sota control militar, que només permetrà a la família anar cap a l’interior d’Al-Walaja. Tot plegat, costarà uns quants milions de xèquels. Però, òbviament, cal protegir-se dels potencials terroristes…

Continua llegint

L’Autoritat Palestina fa agonitzar la resistència popular contra l’ocupació

Nova York. Seu de l’Organització de les Nacions Unides. Enmig d’un ambient que desprèn transcendència, l’Assemblea General escolta el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmoud Abbas, per després decidir si accepta l’Estat palestí com a membre de l’ONU, encara que només com a observador i, per tant, sense dret a vot. És el moment culminant d’un pla dissenyat fa dos anys, amb persones com Saeb Erekat, l’etern negociador de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), i Salam Fayyad, el tecnòcrata primer ministre de l’ANP i exalt càrrec del Banc Mundial, com a estrategues destacats. L’alta política i una tensa batalla diplomàtica entre els palestins, els israelians, els seus aliats estatunidencs i la sempre dubitativa UE han protagonitzat un procés que, d’entrada, tothom sap que no canviarà res sobre el terreny a curt termini. Ha estat una iniciativa d’alguns dirigents palestins, que han evitat preguntar al seu poble què en pensava de tot plegat.

L’escena descrita a les primeres línies, es viurà d’aquí uns dies. No hi ha mitjà que no hi dediqui articles, reportatges, entrevistes i anàlisis. És el nou capítol del sempitern conflicte estrella de l’Orient Pròxim. Molts palestins, però, no veuen gens clara la jugada i, sobretot, lamenten que els seus factòtum, un cop més, els hagin ignorat. I parlo de persones que fa molts anys que lluiten –de forma no violenta- contra l’ocupació israeliana, que volen viure en llibertat, però que no confien en uns dirigents que, bàsicament Mahmoud Abbas, han reconegut que l’objectiu de demanar el reconeixement de l’ONU és poder tornar amb més forçar a la taula de negociacions amb Israel. 

Continua llegint

24 hores sagnants: la implacable venjança israeliana

22 persones mortes, desenes de ferits, un nou càstig col·lectiu a la franja de Gaza, el deteriorament de les ja males relacions entre l’executiu israelià i el govern egipci de transició i una estocada, potser mortal, a les protestes socials que han sacsejat la societat hebrea el darrer mes. A grans trets, aquest és el balanç dels fets que han colpejat el sud d’Israel, el nord d’Egipte i Gaza les darreres 24 hores. La sagnant jornada permet, un cop més, als israelians presentar-se com a víctimes del “terrorisme” i comptar amb el suport unànime de les potències occidentals. En canvi, a hores d’ara cap govern nord-americà o europeu ha condemnat els raids a Gaza. Els palestins de la franja, de nou, són els grans oblidats.

Tot va començar cap al migdia d’ahir, quan un grup d’homes armats va atacar amb fusells automàtics l’autobús Egged (la companyia pública) que cobria el trajecte entre Beersheva i Eilat, la ciutat de vacances del mar Roig fronterera amb Egipte i Jordània. Deu viatgers –entre els quals diversos soldats- van quedar ferits. L’espiral de violència tot just acaba d’iniciar-se. Un suïcida va fer-se explotar contra un altre autocar (el conductor va morir). Un altre presumpte assaltant va disparar un míssil antitanc contra un vehicle privat, matant-ne els cinc ocupants i un nou milicià va metrallar soldats israelians. Tots aquests agressors van ser abatuts per l’exèrcit hebreu, que va desplegar-se amb rapidesa per la zona i va enviar-hi unitats i helicòpters Apatxe per caçar els suposats terroristes. En total, van perdre la vida set dels assaltants.

Continua llegint

El vell guerriller que no es rendeix

El compromís pot tenir un preu molt alt. Sobretot si defenses una causa noble. Especialment quan ho fas en un país sota ocupació militar. Passar una part important de la teva vida a la presó, tenir seqüeles permanents al teu cos i a la teva ment, estar a punt de morir en diverses ocasions són alguns exemples del cost que ha pagat Mamun Istetye pel seu compromís amb el seu país, Palestina. Superats els 40 anys i amb cinc fills, la seva vida és de pel·lícula.

Va participar a la Primera Intifada –la de les pedres- i el seu activisme contra l’ocupació li va comportar una llarga temporada –sis anys- a les presons israelianes. Una dècada més tard, amb altres companys de lluita va agafar les armes per unir-se a la Segona Intifada. En aquesta ocasió, les brutals i desiguals batalles que es van desenvolupar a Nablus en aquells anys van estar a punt de costar-li la vida. Un tret que li va travessar el rostre –i que li han suposat hores i hores de cirurgia per reconstruir-li el rostre- va ser la conseqüència més visible del seu pas per la resistència armada palestina.

Continua llegint

Bil’in: el triomf de no rendir-se

Soldats de l’exèrcit israelià han començat a desmantellar avui diumenge la tanca de seguretat, segons la seva pròpia terminologia, que impedia als habitants de Bil’in accedir al 60% de les seves terres, bàsicament plenes d’oliveres. Fa uns dies, els reclutes del Tsahal ja van iniciar el  desmuntatge de les estructures defensives que des de feia anys encerclaven el poble, de tot just 2.000 habitants i situat a uns 15 quilòmetres de Ramal·lah, la capital administrativa de Cisjordània i seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). L’exèrcit no fa altra cosa que complir una sentència de al Cort Suprema d’Israel, que donava parcialment la raó als habitants de Bil’in i que obligarà a fixar un nou recorregut de la tanca. La sentència és del 2007, per tant han trigat quatre anys a complir-la…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Divendres, en la tradicional manifestació setmanal que des del 2005 reuneix centenars de vilatans i activistes israelians i internacionals, l’ambient era d’alegria, tot i que amb la convicció que cal seguir lluitant per recuperar tota la terra confiscada. Fins i tot, el primer ministre palestí, Salam Fayyad, hi era present. Una munió de periodistes no van faltar a una cita a la qual, malauradament, no vaig poder anar. Avui, en canvi, mentre la maquinària israeliana començava a tirar a terra la tanca, només hi havia unes desenes de ciutadans de Bil’in i un únic periodista.    Continua llegint

La resistència que preocupa a Israel

El Dret Internacional Humanitari reconeix el dret a la resistència armada contra una ocupació militar. Per tant, segons la legalitat internacional els palestins poden aixecar-se en armes contra l’exèrcit israelià. És més, tenen el dret de fer-ho. Durant anys, i a través de diversos grups i vies, aquesta opció va ser utilitzada per la resistència palestina per intentar acabar amb una ocupació militar que va començar el 1967, després de la Guerra dels Sis Dies. Paral·lelament, els palestins també han utilitzat altres camins per intentar desfer-se del jou hebreu, com ara la resistència no violenta.

Mentre que la primera opció va viure, probablement, el seu moment àlgid durant la Segona Intifada (2000-2005), que va acabar amb un balanç de més de 6.500 palestins morts i 1.100 israelians; la segona va ser l’eina emprada durant la Primera (1987-1993) -1.100 palestins i 160 jueus hi van perdre la vida. Molts recordareu les imatges dantesques després que un suïcida palestí s’immolés a un lloc públic a Jerusalem o Tel-Aviv –per citar els casos més coneguts- durant la Segona Intifada. Tant hi feia que després la repressió del Tsahal, l’exèrcit hebreu, fos molt més sagnant, matés més persones i comportés demolicions de cases i bombardejos de barris sencers (el camp de refugiats de Jenín n’és un exemple). La batalla de la propaganda va ser guanyada pels israelians. Continua llegint