40 empreses que s’enriqueixen amb l’ocupació de Palestina tenen interessos als Països Catalans

Diverses companyies israelianes i moltes grans multinacionals s’enriqueixen produint a les colònies hebrees il·legals dels territoris ocupats, espoliant-ne els recursos naturals i construint el mur de l’apartheid i punts de control militar. Moltes d’elles són presents als Països Catalans, on venen productes i tenen fàbriques o delegacions pròpies

Nombroses resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides han subratllat la il·legalitat de les colònies israelianes a Jerusalem Est i Cisjordània (territoris palestins ocupats) i als alts del Golan (territori sirià sota domini hebreu). S’emparen en l’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra, que estableix que el “poder ocupant no deportarà ni transferirà part de la seva pròpia població civil al territori que ocupa”. El juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va emetre una sentència en la mateixa línia. Però ni les resolucions ni la sentència ni tampoc les nombroses declaracions que fan des de fa anys dirigents de la UE i, fins i tot, dels Estats Units censurant les colònies no han aconseguit que es desmantellin. Més aviat ha succeït el contrari, els assentaments no han deixat de créixer, fins al punt que, ara, ja hi resideixen més de 600.000 persones (340.000 a les més de 120 colònies de Cisjordània, 265.000 a les 26 de Jerusalem Est i 20.000 a les 32 dels alts del Golan).

El mapa dels assentaments està format tant per ciutats de de-senes de milers d’habitants, com Ariel o Moodin Ilit, com per petits nuclis amb només algunes desenes de Mur Jerusalem Estcases. En qualsevol cas, estan proveïdes de serveis, fet que obre la porta a explicar el component econòmic de l’ocupació, un factor sovint oblidat en les anàlisis sobre el conflicte palestinoisraelià. “És fonamental entendre que hi ha moltíssimes companyies que fan un munt de diners gràcies a l’ocupació i no parlo únicament d’aquelles que tenen fàbriques a les colònies, sinó també d’empreses de construcció, de serveis, de seguretat i un llarg etcètera”, exposa Esti Micemacher, membre de la Coalició de Dones per a una Pau justa (CWP, en anglès).

Continua llegint

Israel es blinda dels immigrants

El Govern de Netanyahu inicia la construcció del centre de detenció per a estrangers més gran del món, alhora que el Parlament aprova una llei que permet tancar els immigrants sense papers fins a tres anys abans de deportar-los

Per decisió dels seus governants, l’Estat d’Israel és cada dia més a prop de quedar completament envoltat per tanques i murs que, teòricament, protegeixen el seu territori dels enemics que l’envolten. Amb la sensació que no n’hi ha prou amb les barreres, Israel ha optat per fer nous passos per tancar-se en si mateix, obviant que es troba ubicat al Pròxim Orient i no a l’Europa occidental. Seguint el model de la UE, el Govern hebreu està a punt d’iniciar la construcció del centre de detenció d’estrangers més gran del món. Situat al costat de la presó de Ketzion, en ple desert del Nègueb, l’espai tindrà capacitat per a 8.000 persones, superant amb escreix les 3.086 que hi caben al centre de detenció Willacy, de Raymondville (Texas) i a anys llum de les 226 places que ofereix el centre d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca.

L’Executiu que encapçala Benjamin Netanyahu, líder també del Likud, va aprovar la construcció de la instal·lació al novembre de 2010, però les obres començaran tres mesos després que la Knesset (el Parlament israelià) donés el vistiplau a una llei que converteix Israel en l’estat desenvolupat que pot retenir més temps sense judici els immigrants sense papers, segons ha denunciat Amnistia Internacional. La normativa obre la porta a tancar-los fins a tres anys abans que siguin deportats. A més, fixa condemnes d’entre cinc i 15 anys de presó per a aquelles persones jueves que ofereixin refugi a l’immigrant sempre que aquest sigui detingut armat o per traficar amb dones o armes. Els milers d’africans sense la documentació en regla que treballen actualment com a mà d’obra barata a l’Estat hebreu també són penalitzats per una llei que permetrà empresonar-los per pintar un grafit o robar una bicicleta, entre altres infraccions menors que fins ara no comportaven detencions.

Continua llegint

El poble envoltat pel mur i la manifestació frustrada

Quan passen pocs minuts de les 11 del matí del divendres 16 de setembre, sis persones de diferents nacionalitats (anglesa, estatunidenca, alemanya i catalana) caminem pel municipi d’Al-Walaja –molt a prop de Betlem- just al costat del mur de formigó que penetra i divideix Cisjordània. Fem temps per la manifestació que ha de començar dues hores més tard per protestar contra la decisió de la Cort Suprema d’Israel de validar la construcció del mur, que quan estigui enllestit deixarà al poble completament envoltat, de manera que els vilatans només podran entrar-hi i sortir-ne a través de dues portes controlades per l’exèrcit hebreu.

La manifestació es farà i no hi hauran incidents remarcables, però nosaltres no hi arribarem mai. Les ganes de veure amb els propis ulls un nou exemple de la brutalitat –i absurditat- a la que arriba l’ocupació israeliana de Palestina ens acabaran portant a un desagradable encontre amb policies i soldats jueus, que sota l’amenaça de detenir-nos ens expulsaran del municipi i ens faran impossible ser el costat dels habitants d’Al-Walaja durant la protesta.

Obres al mur.

Obres al mur.

I és que la casa d’una família queda aïllada i al costat “israelià” [Palestina, segons la legalitat internacional, però de facto territori hebreu] del mur. Ara bé, això no significa que els seus inquilins tinguin llibertat de moviments, sinó que es construirà una tanca electrificada de cinc metres d’alçada envoltant l’immoble i un túnel, també sota control militar, que només permetrà a la família anar cap a l’interior d’Al-Walaja. Tot plegat, costarà uns quants milions de xèquels. Però, òbviament, cal protegir-se dels potencials terroristes…

Continua llegint

La resistència local contra l’ocupació

La confiscació de terres, la construcció del mur de l’apartheid o l’aixecament d’una tanca electrònica que, tot i ser menys aparatosa que la paret de formigó, té la mateixa funció són algunes de les conseqüències de l’ocupació que pateixen diverses poblacions de Cisjordània. Quan comencen aquestes agressions, les habitants han de decidir què fan, si es resignen i es queden de braços creuats davant la implacable maquinària israeliana o si, en canvi, s’uneixen i lluiten per aturar uns atacs que els compliquen enormement la vida diària.

“La idea de formar un comitè popular no és estranya. Bàsicament, són persones que estan indignades pel robatori de terres i intenten organitzar-se per lluitar contra l’assetjament que pateixen. És molt característic en les interaccions humanes que un grup s’uneixi per fer alguna cosa”, exposa l’analista i professor a les universitats de Betlem i Birzeit Mazin Qumsiyeh, autor de diverses obres sobre resistència popular palestina. Continua llegint

Bil’in: el triomf de no rendir-se

Soldats de l’exèrcit israelià han començat a desmantellar avui diumenge la tanca de seguretat, segons la seva pròpia terminologia, que impedia als habitants de Bil’in accedir al 60% de les seves terres, bàsicament plenes d’oliveres. Fa uns dies, els reclutes del Tsahal ja van iniciar el  desmuntatge de les estructures defensives que des de feia anys encerclaven el poble, de tot just 2.000 habitants i situat a uns 15 quilòmetres de Ramal·lah, la capital administrativa de Cisjordània i seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). L’exèrcit no fa altra cosa que complir una sentència de al Cort Suprema d’Israel, que donava parcialment la raó als habitants de Bil’in i que obligarà a fixar un nou recorregut de la tanca. La sentència és del 2007, per tant han trigat quatre anys a complir-la…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Divendres, en la tradicional manifestació setmanal que des del 2005 reuneix centenars de vilatans i activistes israelians i internacionals, l’ambient era d’alegria, tot i que amb la convicció que cal seguir lluitant per recuperar tota la terra confiscada. Fins i tot, el primer ministre palestí, Salam Fayyad, hi era present. Una munió de periodistes no van faltar a una cita a la qual, malauradament, no vaig poder anar. Avui, en canvi, mentre la maquinària israeliana començava a tirar a terra la tanca, només hi havia unes desenes de ciutadans de Bil’in i un únic periodista.    Continua llegint

Dos móns en només 20 quilòmetres

Només estan separades per 20 quilòmetres, però formen part de dos móns completament diferents. Una pretén ser moderna, avanguardista, oberta. L’altra s’intenta reinventar per sobreviure. Mentre que gratacels altíssims, extenses platges i, perquè negar-ho, contrastos brutals són alguns dels elements que defineixen la primera; a la segona gairebé tot és homogeni, transmetent un aire de pobresa. Modernitat? Cap. Passat? Molt. Present? Difícil. Futur? Dubtós.

Són Tel Aviv i Qalqília. La primera és la capital econòmica –i diplomàtica- de l’Estat d’Israel, amb més 450.000 habitants. La segona és la principal ciutat del districte homònim de Cisjordània i suma unes 30.000 persones. Fins fa pocs anys, les dues ciutats estaven molt connectades. Bona part dels adults de Qalqília treballaven a Tel Aviv i la seva àrea metropolitana. Aquest factor era fonamental per a la supervivència econòmica d’una ciutat que també rebia nombrosos visitants israelians que hi acudien els caps de setmana per comprar, aprofitant-se dels preus més baixos que sempre ha tingut Palestina. Continua llegint

Els check-points: les barreres a la mobilitat palestina

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

De Ramal·lah a Jerusalem. Més de dues hores per fer tot just 15 quilòmetres. La lentitud del trajecte no ha estat provocada per un embús quilomètric. Ni per un accident. Ni per cap causa excepcional. Simplement que per recórrer la distància entre la capital de Cisjordània, on trobem la seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), i la principal ciutat palestina –anomenada Al-Quds en àrab-, cal creuar elcheck-point de Kalandia, un dels més importants i coneguts dels territoris palestins ocupats.

Tot i ser la capital de la Palestina històrica, Jerusalem Est és un territori annexat a l’Estat jueu. Només l’Estat d’Israel reconeix la seva sobirania sobre aquest territori, ja que segons la llei internacional forma part de Palestina. D’aquesta manera, aquells que volen accedir-hi des de Ramal·lah, sota control si més no aparent de l’ANP, han de veure’s sotmesos a l’escrutini dels soldats de l’exèrcit d’Israel. Fer el recorregut a la inversa –de Jerusalem cap a Ramal·lah- implica també creuar Kalandia, però en aquesta direcció les barreres sembla que gairebé desapareguin.   Continua llegint