Israel es desfà dels sol·licitants d’asil africans amb la complicitat d’Uganda

El govern de Museveni nega l’existència de cap acord secret amb Tel Aviv per a la deportació de refugiats sudanesos i eritreus, però a diversos mitjans apareixen testimonis que en confirmarien l’existència. Des de fa uns mesos, els ‘sense papers’ poden ser detinguts indefinidament al país hebreu si no accepten marxar-ne

Israel paga a Uganda per desfer-se dels refugiats africans que, segons l’argumentari oficial, amenacen el seu “caràcter jueu”. Si més no, així ho assegura la premsa hebrea, tot i que el govern del país dels Grans Llacs nega l’existència de cap acord secret en l’enèsim exemple de la vergonyant gestió de la diferència en cada cop més racons del planeta. Marxar voluntàriament del país o exposar-se a una reclusió forçada per un temps indefinit. Són les úniques alternatives per a l’aclaparadora majoria dels sol·licitants d’asil africans a Israel. Al desembre, la Knesset -el parlament de l’Estat hebreu- va aprovar la Llei de Prevenció de la Infiltració, que permet la detenció durant un any dels migrants sense papers i obre la porta a tancar indefinidament els que no poden ser deportats.

La tanca entre Israel i Egipte.

La normativa colpeja especialment els més de 50.000 sol·licitants d’asil africans que resideixen a Israel. Pràcticament tots provenen d’Eritrea (36.000) i el Sudan (12.500), segons les dades de l’Autoritat de la Població i la Immigració. La qüestió clau és que no se’ls considera refugiats, sinó migrants econòmics. La denominació infiltrats no és casual. Gran part dels més de 60.000 africans que van entrar al país des del 2006 ho van fer via Egipte, creuant la península del Sinaí. Avui fer la mateixa ruta és gairebé impossible, atès que al gener de 2013 el govern del primer ministre Netanyahu va completar la tanca d’alta seguretat que barra l’accés al sud d’Israel. Durant el primer mes i mig d’enguany, només 12 persones van superar-la, segons va publicar el diari Haaretz. Totes van ser arrestades i passaran un any empresonades al centre de detenció de Saharonim, ubicat al desert del Nègueb.

L’Estat espanyol, còmplice de l’ocupació militar de Palestina

La compra d’armament i la cooperació industrial contribueixen a alimentar la repressió a Cisjordània i Gaza

Un dels factors que explica la perpetuació de l’ocupació de Palestina per part d’Israel és que es tracta d’un gran negoci, sobretot pel gegantí complex industrial militar hebreu, un dels més importants del món. El seu desenvolupament ha estat possible pel fet que bona part de la societat israeliana, instrumentalitzada pels seus líders, percep que viu sota amenaça, tant de l’exterior –l’Iran i alguns països àrabs– com dels territoris ocupats, cosa que permet que l’executiu de torn de l’Estat israelià mantingui un enorme esforç militar. Si la despesa de l’Estat espanyol en aquest àmbit representa l’1% del PIB, la israeliana s’eleva al 6,8%, segons les dades de 2011 de l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI, en anglès). Les xifres constaten que la indústria de defensa i seguretat és un puntal de l’economia hebrea, que obté bona part dels seus ingressos de les exportacions d’armament.

Entre les destinacions finals de les armes hebrees, hi ha l’Estat espanyol, que manté unes vinculacions militars molt estretes amb Israel, unes relacions que, indirectament, no fan altra cosa que contribuir a mantenir i reforçar l’ocupació de Gaza, Cijsordània i Jerusalem Est, segons denuncia la campanya Negocis Ocults. La iniciativa, endegada per la plataforma Amb Palestina al Cor –que aglutina diverses entitats–, té com a font principal l’informe Espanya-Israel: Relacions en matèria militar, armamentística i de seguretat. Balanç i tendències, elaborat el 2009 per l’investigador del Centre Delàs Alejandro Pozo, que està a punt d’enllestir-ne una actualització.

“És impossible que hi hagi una tercera intifada palestina sense unitat”

Salah Jamal (Nablus, 1951) és un metge, historiador i escriptor d’origen palestí. Acaba de publicar ‘Allò que cal saber sobre els àrabs’ (Flor del viento), una obra pedagògica i divulgativa que serveix per desmuntar els prejudicis i els tòpics que ha creat Occident al voltant de la cultura i la societat àrabs. Establert a Barcelona des de fa més de quatre dècades, mai no ha abandonat el compromís amb les seves arrels i ha canalitzat el seu activisme a través de múltiples xerrades i llibres, com el ja clàssic ‘Palestina, ocupació i resistència’ (Flor del viento). Jamal es mostra molt crític amb el paper de l’Autoritat Palestina, uns ens que considera corrupte i responsable del control exercit sobre la població de Cisjordània en benefici de l’Estat d’Israel. Espera que les revoltes àrabs acabin beneficiant, també, la causa palestina, amb l’arribada al poder de governs escollits democràticament que deixin d’instrumentalitzar aquesta lluita simplement per desviar l’atenció dels seus problemes interns.

 

El desconeixement mutu entre les societats àrab i europea que relates al llibre encara condiciona les relacions entre ambdues?

Sens dubte. Quan no es coneix una persona, sembla que hi hagi una tanca davant d’ella. El desconeixement pot provocar la por i, d’aquesta, en pot sorgir la xenofòbia. En tot cas, el desconeixement és recíproc i, de prejudicis, n’hi ha a tot arreu. Per exemple, al Pròxim Orient, encara perdura certa imatge dels occidentals com a persones brutes. Aquesta idea prové de l’època de les croades, quan entraven sense rentarse, després dels viatges i les guerres, al Sant Sepulcre de Jerusalem, el lloc més sagrat del cristianisme.

40 empreses que s’enriqueixen amb l’ocupació de Palestina tenen interessos als Països Catalans

Diverses companyies israelianes i moltes grans multinacionals s’enriqueixen produint a les colònies hebrees il·legals dels territoris ocupats, espoliant-ne els recursos naturals i construint el mur de l’apartheid i punts de control militar. Moltes d’elles són presents als Països Catalans, on venen productes i tenen fàbriques o delegacions pròpies

Nombroses resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides han subratllat la il·legalitat de les colònies israelianes a Jerusalem Est i Cisjordània (territoris palestins ocupats) i als alts del Golan (territori sirià sota domini hebreu). S’emparen en l’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra, que estableix que el “poder ocupant no deportarà ni transferirà part de la seva pròpia població civil al territori que ocupa”. El juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va emetre una sentència en la mateixa línia. Però ni les resolucions ni la sentència ni tampoc les nombroses declaracions que fan des de fa anys dirigents de la UE i, fins i tot, dels Estats Units censurant les colònies no han aconseguit que es desmantellin. Més aviat ha succeït el contrari, els assentaments no han deixat de créixer, fins al punt que, ara, ja hi resideixen més de 600.000 persones (340.000 a les més de 120 colònies de Cisjordània, 265.000 a les 26 de Jerusalem Est i 20.000 a les 32 dels alts del Golan).

El mapa dels assentaments està format tant per ciutats de de-senes de milers d’habitants, com Ariel o Moodin Ilit, com per petits nuclis amb només algunes desenes de cases. En qualsevol cas, estan proveïdes de serveis, fet que obre la porta a explicar el component econòmic de l’ocupació, un factor sovint oblidat en les anàlisis sobre el conflicte palestinoisraelià. “És fonamental entendre que hi ha moltíssimes companyies que fan un munt de diners gràcies a l’ocupació i no parlo únicament d’aquelles que tenen fàbriques a les colònies, sinó també d’empreses de construcció, de serveis, de seguretat i un llarg etcètera”, exposa Esti Micemacher, membre de la Coalició de Dones per a una Pau justa (CWP, en anglès).

Abbas s’enroca en els dos estats

Enmig d’una crisi interna, el president palestí repeteix l’escenificació de fa un any davant l’Assemblea General de l’ONU. Israel i els Estats Units, de nou, reaccionen indignats

L’etern bucle de l’enquistat conflicte palestinoisraelià es reprodueix eternament. Allunyat dels focus mediàtics des de l’inici de les revoltes àrabs, la realitat sobre el terreny no canvia. Declaracions que dissimulen la poca voluntat de reactivar unes negociacions que mai no culminen amb èxit, fulls de ruta que s’arrosseguen des de fa més de dues dècades i que sembla impossible que es puguin implementar, denúncies d’una ocupació que ofega el poble palestí però que no repercuteixen en cap sanció contra l’Estat israelià, polítiques de fets consumats que es tradueixen en el fet que cada any milers d’hebreus s’instal·len en territori palestí, violant la legislació internacional… Són alguns dels elements que se succeeixen en un escenari ja conegut en què el darrer capítol  també és repetit.

Per segon setembre consecutiu, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, va comparèixer davant l’Assemblea General de l’ONU per demanar el reconeixement de Palestina com a Estat. La petició, tot i que rebaixada –ara l’aspiració és convertir-se en Estat observador de l’organisme multilateral–, va topar novament amb la indignació de les autoritats israelianes i les maniobres estatunidenques per evitar que acabi tirant endavant. I tot plegat ha arribat immediatament després de l’onada de protestes més gran contra l’ANP que es recorda als territoris ocupats, a causa d’una crisi econòmica que colpeja de ple Gaza i Cisjordània i que ha servit per posar de manifest que la unitat política palestina, anunciada per enèsima vegada al febrer, és qualsevol cosa menys real.  

«Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai la creació d’un Estat palestí»

Corresponsal del diari Washington Post a Jerusalem, Samuel Sockhol -que té el doble passaport, israelià i nord-americà- és un personatge heterodox. Allunyat del mainstream de la seva societat, parla àrab i és un dels pocs israelians que ha estat a Síria. També ha cobert les revolucions d’Egipte i Tunísia i la guerra de Líbia. Ens trobem a la plaça Reial de Barcelona, on apareix amb un samarreta de Joe Hill, un músic i sindicalista de principi del segle XX que va morir executat als EUA. Sockhol ha visitat la ciutat per participar a les jornades ‘Israel: entre la democràcia i l’etnificació’, organitzades per l’ONG Sodepau. La fotografia és del company Ivan G. Costa. 

A Israel hi ha llibertat de premsa?

Fins ara sentíem que només els periodistes palestins patien restriccions, mentre que, si eres israelià, gaudies d’una llibertat total. Però aquest punt està qüestionat. Fa només alguns dies el fiscal general va prendre la decisió de processar Uri Blau, un periodista del diari Haaretz, per possessió de documents secrets. Blau havia revelat que militars israelians estan implicats en l’assassinat de palestins a Cisjordània.

L’etern obstacle per a la pau

Les condemnes d’Occident no aturen l’expansió de les colònies israelianes a Palestina, considerades il·legals segons la legislació internacional, que sumen 600.000 persones

Juny de 2011. L’estiu tot just comença i la calor, com és habitual a l’Orient Pròxim, s’intensifica. Visito Ariel i em trobo amb avingudes amples, carrers nets i cuidats, nombroses zones verdes, cases unifamiliars com a habitatge predominant, una universitat i un espaterrant Centre Cultural per a les Arts Escèniques, inaugurat alguns mesos abans i amb un teatre que té 550 seients. A primera vista és evident que el nivell de vida és força alt i que la ciutat –de gairebé 20.000 habitants– reuneix bona part dels serveis que els seus habitants necessiten. Aleshores què m’hi ha portat? L’explicació és ben simple. Ariel és, segons la legislació internacional, una ciutat il·legal, ja que s’ubica en ple territori palestí, concretament uns 15 quilòmetres més enllà de l’anomenada Línia Verda, que marca la frontera entre Israel i Cisjordània prèvia a la guerra del juny del 1967, l’única reconeguda internacionalment. Presentada com la capital de Samaria (un dels dos territoris bíblics –l’altre és Judea– que conformen Cisjordània), Ariel és un dels grans símbols –i èxits– del moviment dels colons, que ja suma unes 600.000 persones i és un dels grans obstacles per a l’assoliment d’una pau estable a la regió, sobretot pel fet d’impossibilitar de facto la solució dels dos estats, basada en la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel.

Han passat deu mesos, i les negociacions entre els israelians i els palestins estan completament aturades. Els segons reclamen la paralització de l’expansió dels assentaments jueus al seu territori abans d’asseure’s a parlar, però el Govern hebreu, encapçalat per Benjamin Netanyahu –també líder del dretà Likud–, demostra constantment que no pensa atendre aquesta demanda. L’exemple més flagrant, el va donar el proppassat dimarts, 24 d’abril, en legalitzar els outpost–grups d’habitatges, a vegades simples caravanes, considerats il·legals fins i tot per Israel– de Rehalim, Sansana i Bruhin, que sumen 830 colons. És la primera vegada que Tel-Aviv pren una decisió d’aquest tipus des del 1990 i, en l’etern bucle del conflicte israelianopalestí, l’ONU, la UE i els Estats Units no van trigar a condemnar-la, tot i que segueixen sense anar més enllà de les queixes verbals.