Buscar or per comprar-se un plat de mongetes

El recent descobriment d’una important riquesa mineral a Karamoja ha provocat l’arribada de diverses transnacionals a la regió més empobrida d’Uganda. Un informe d’HRW adverteix que la seva explotació pot accentuar la marginació d’un territori històricament menyspreat per Kampala i amenaça amb liquidar una activitat bàsica per a la subsistència de milers de ciutadans locals

Equipats amb pics i pales, Kodet Robert i Lokiru Monyes s’endinsen des de les vuit del matí a alguna de les mines excavades artesanalment en el subsòl de Rupa, un sub-comtat del districte de Moroto, a la regió ugandesa de Karamoja. La sorra que extreuen passa a mans d’una dona, que la barreja amb aigua en una galleda amb l’esperança de trobar alguna peça d’or, per petita que sigui. El preuat líquid prové d’un riu gairebé sec situat a més d’un quilòmetre de la mina i l’ha carregat un nen de 9 anys. L’equip de Robert i Monyes està format per cinc persones. Els ingressos, normalment escassos, que obtenen per les més de sis hores diàries a la mina es reparteixen equitativament.

“Si tenim sort i trobem una peça gran, podem guanyar entre 80.000 i 100.000 xílings ugandesos [entre 23,5 i 30 euros] , però només ens passa molt de tant en tant. La majoria de dies l’or que traiem tot just ens permet comprar un plat de mongetes o de posho [menjar fet a partir de farina de blat de moro, tradicional de l’Àfrica de l’Est]”. El treball és molt dur i sovint es desenvolupa sota temperatures que superen els 35 º C. La mineria artesanal de subsistència està molt estesa a Karamoja, regió del nord-est d’Uganda fronterera amb Sudan del Sud i Kenya i la més empobrida del país. Segons un informe recent d’Human Right Watch ( HRW ), més de 18.000 persones s’hi dediquen durant l’estació seca, per complementar els ingressos que obtenen de les activitats ramaderes i agrícoles.

El show de Qalàndia i les suposades manifestacions violentes

Com un gran espectacle, on tot està perfectament planificat i cadascú interpreta el paper que ha de fer. Així han estat les hores prèvies a l’esperada intervenció del president de l’Autoritat Palestina (ANP), Mahmoud Abbas, davant l’assemblea general de l’ONU per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. La petició, que no pot tirar endavant perquè necessita rebre l’aval del Consell de Seguretat de l’organització internacional on serà vetada pels Estats Units, ha molestat a la gran potència mundial, no ha agradat a molts dels cagadubtes membres de la UE i, per damunt de tot, ha irritat i ha generat pànic, alhora, a Israel.

Divendres, coincidint amb el dia sagrat de l’islam, a diversos municipis de Cisjordània es fan cada setmana protestes contra el mur i la confiscació de terres palestines que porta a terme Israel. Avui no ha estat una excepció, però res a veure amb la temuda [si més no pels mitjans hebreus] allau de manifestacions violentes que ha provocat un brutal desplegament –uns 22.000 soldats repartits als punts més calents, és a dir, a prop de Jerusalem i dels principals assentaments jueus- de l’exèrcit israelià. 

El poble envoltat pel mur i la manifestació frustrada

Quan passen pocs minuts de les 11 del matí del divendres 16 de setembre, sis persones de diferents nacionalitats (anglesa, estatunidenca, alemanya i catalana) caminem pel municipi d’Al-Walaja –molt a prop de Betlem- just al costat del mur de formigó que penetra i divideix Cisjordània. Fem temps per la manifestació que ha de començar dues hores més tard per protestar contra la decisió de la Cort Suprema d’Israel de validar la construcció del mur, que quan estigui enllestit deixarà al poble completament envoltat, de manera que els vilatans només podran entrar-hi i sortir-ne a través de dues portes controlades per l’exèrcit hebreu.

La manifestació es farà i no hi hauran incidents remarcables, però nosaltres no hi arribarem mai. Les ganes de veure amb els propis ulls un nou exemple de la brutalitat –i absurditat- a la que arriba l’ocupació israeliana de Palestina ens acabaran portant a un desagradable encontre amb policies i soldats jueus, que sota l’amenaça de detenir-nos ens expulsaran del municipi i ens faran impossible ser el costat dels habitants d’Al-Walaja durant la protesta.

Obres al mur.

I és que la casa d’una família queda aïllada i al costat “israelià” [Palestina, segons la legalitat internacional, però de facto territori hebreu] del mur. Ara bé, això no significa que els seus inquilins tinguin llibertat de moviments, sinó que es construirà una tanca electrificada de cinc metres d’alçada envoltant l’immoble i un túnel, també sota control militar, que només permetrà a la família anar cap a l’interior d’Al-Walaja. Tot plegat, costarà uns quants milions de xèquels. Però, òbviament, cal protegir-se dels potencials terroristes…

Els ‘refusenik’: els joves que diuen no a l’exèrcit israelià

En la societat israeliana, l’exèrcit hi té un paper central. En un estat ultramilitaritzat, totes les enquestes d’opinió coincideixen a assenyalar que és la institució més ben valorada del país. És molt estrany trobar famílies sense soldats. I és que els homes han de servir-hi dels 18 als 21 anys –moment en què passen a la reserva i són cridats un mes a files cada any fins que en fan 45-, mentre que les dones ho fan dels 18 als 20. Israel també és un país molt, però molt masclista i l’exèrcit encara és una plataforma ideal per convertir-se després en membre del consell d’administració d’una empresa o esdevenir un líder polític. És molt normal que, en els dos casos, hi trobem homes amb una exitosa carrera militar al darrere.

No és cert, però, que tothom vagi a la mili, ni que tots els israelians adults hagin completat el servei a l’exèrcit. Més de la meitat de la població no l’acaba. Molts perquè directament mai hi accedeixen, mentre que d’altres perquè, per motius diversos, deixen els quarters abans de completar-hi l’estada fixada. D’entrada els àrabs (els palestins israelians) no estan obligats a fer el servei militar i, de fet, pràcticament cap palestí s’hi allista. Sí que hi van, però, drusos i beduïns. Els jueus ultraortodoxos (els haredim o temerosos de Déu) estan també exempts de l’obligatorietat de servir a les Forces de Defensa d’Israel, gràcies a un acord de David Ben Gurion amb els líders religiosos el 1948. En un error de càlcul, però, Ben Gurion no va preveure l’enorme creixement demogràfic que amb els anys tindria aquest sector del judaisme, deixant l’exèrcit sense la presència de molts homes. La realitat és que en els darrers anys alguns haredim han començat a entrar a les forces armades, tot i que en un percentatge ínfim amb relació al col·lectiu al qual pertanyen.

Contra els abusos, trencant el silenci

L’exèrcit és el pal de paller de la societat israeliana. Tret d’algunes excepcions –com la immensa majoria dels ultraortodoxos-, tots els jueus del país hi serveixen (tres anys els homes i dos anys les dones, a banda d’estar a la reserva fins als 45 anys en el cas d’ells i fins els 40 en el d’elles). Això el converteix, en certa manera, en una institució transversal, on israelians de totes es condicionen es troben, intimen i tenen una oportunitat de conèixer-se que la seva vida civil probablement no els donaria. És una etapa clau i bona part dels contactes que després seran utilitzats en les carreres professionals provenen del pas per les Forces de Defensa Israelianes (IDF, en anglès).

No és un panegíric a favor seu. No m’he tornat militarista de cop. Simplement explico això per mostrar fins a quin punt és important l’exèrcit en un país ultramilitaritzat, on la confiança en els soldats sempre és superior a la que es diposita en els polítics de torn. Per això criticar-lo des de dins es fa tan difícil i està tan mal vist. En aquest sentit, destaca la posició dels refuseniks, joves que es neguen a servir-hi quan els criden a files, amb tot just 18 anys. Són estigmatitzats socialment i passen mesos a la presó, però demostren una gran valentia. En tot cas, d’aquí uns dies dedicaré una entrada al col·lectiu.