Breu guia per entendre el conflicte del Sudan del Sud

El país més jove del món, el Sudan del Sud, pateix una guerra civil des del passat 15 de desembre, entre les forces fidels al president, Salva Kiir, i les que defensen el que va ser el vicepresident del país fins fa uns mesos, Riek Machar. Un cop més estem llegint titulars que parlen de conflicte ètnic, però la realitat no és tan simple. L’enfrontament té unes evidents implicacions regionals i afecta, sobretot, Uganda, el país veí que més s’hi ha implicat amb l’enviament de tropes que lluiten al costat de Kiir. De moment, més de 10.000 persones han perdut la vida a la darrera guerra africana i unes 600.000 més han hagut de fugir de casa seva. La violència no s’atura i els dos bàndols han comès atrocitats denunciades per l’ONU. Sense cap pretensió, he escrit aquesta (no tan) breu guia per entendre què passa al Sudan del Sud.

Una història tenyida de guerra

Els primers 50 anys de la història del Sudan van estar marcats per la guerra entre el nord i el sud. L’1 de gener del 1956 el país s’independitzava del Regne Unit, però el conflicte armat entre els dos Sudans ja feia mesos que havia arrencat. En concret, des del 18 d’agost de 1955, quan membres de les Forces de Defensa del Sudan -encara sota l’administració colonial- es van amotinar al sud per reclamar major representació del seu territori a l’assemblea nacional i una autonomia regional més gran. La reacció del nord, on hi ha Khartum -la capital del Sudan-, va ser jutjar els representants del sud a l’assemblea nacional i la tensió i la violència van anar més. La guerra va allargar-se fins el març de 1972, quan van signar-se els acords de pau d’Addis Abeba (Etiòpia), que establien una administració autonòmica per al sud. Més de 16 anys de guerra amb un balanç de 500.000 morts.

Les arrels del conflicte -entre d’altres, la discriminació del sud per part del nord i un repartiment poc equitatiu dels beneficis del petroli, el principal recurs del país- no van desaparèixer i el 1983 arrencava la segona guerra civil sudanesa, que s’allargarà fins el 2005. Els principals protagonistes del conflicte bèl·lic van ser l’exèrcit sudanès, controlat pel nord, i el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLA, en anglès), que va néixer el 1983 com a guerrilla. El gener de 2005 es va segellar l’Acord de Pau Complet, que fixava un període d’autonomia de sis anys per al sud que culminarà el 2011 amb la celebració d’un referèndum d’independència. Les diverses fonts situen la xifra de víctimes mortals entre un i dos milions, bàsicament civils que van perdre la vida com a conseqüència d’una fam intensa provocada per magres collites per culpa de greus sequeres i, òbviament, de l’enfrontament militar. Per tant, en cinc dècades, el Sudan només va gaudir -és un dir- d’11 anys de pau (i relativa).

L’inici de l’enfrontament

John Garang

John Garang

El 30 de juliol de 2005 va morir a Uganda en un accident d’helicòpter mai del tot aclarit -ha provocat desenes d’especulacions- John Garang, aleshores vicepresident del Sudan, president del Sudan del Sud autonòmic i líder històric de l’SPLA. Garang va ser rellevat per Salva Kiir. El primer va defensar durant molts anys un Sudan democràtic, laic i unit de caràcter federal i amb un repartiment just dels beneficis del petroli, mentre que el segon advocava més directament per la secessió -no hi busqueu paral·lelismes amb el procés català, no n’hi ha!. Kiir, per tant, va ser la persona que estava al capdavant del Sudan del Sud quan el gener de 2011 va celebrar-s’hi el referèndum d’independència. El 98,83% de la població va votar a favor de la secessió, que es va formalitzar el 9 de juliol del mateix any. Naixia un país de 8,5 milions d’habitants amb capital a Juba i amb uns importants recursos petrolífers, però sense les refineries, els oleoductes, les infraestructures i el lloc d’embarcament -Port Sudan- per explotar-los, que es concentraven al nord, amb qui es mantenen litigis fronterers a les regions d’Abyei i del Nil Blanc i Blau.

Salva Kiir

Salva Kiir

Salva Kiir va continuar com a president del ja independent Sudan del Sud, mentre que el vicepresident era Riek Machar. Kiir, com John Garang, és dinka, l’ètnia (o poble) més nombrós del país. Machar és nuer, el segon grup en habitants. L’statu quo es va mantenir fins al juliol del 2013, quan Kiir destitueix Machar i remodela el fins aleshores govern d’unitat nacional, col·locant-hi persones molt fidels, bàsicament dinkes.

El 14 de desembre al vespre un diari sud-sudanès va informar de combats entre membres de la guàrdia presidencial i l’endemà és el dia que es marca com el de l’inici de l’actual conflicte armat. Kiir acusa Machar de voler executar un cop d’estat, mentre que l’exvicepresident titlla el líder de l’SPLA de dictador i de concentrar el poder únicament en els dinkes, malgrat que representen només el 36% de la població d’un país format per més de 60 ètnies. Els partidaris de Kiir són, sobretot, els del seu poble, mentre que Machar compta bàsicament amb el suport dels nuer (15,6% de la població), però reduir l’escalada bèl·lica a una qüestió ètnica és massa simple. Es tracta d’un conflicte bàsicament polític, pel control del poder i dels recursos -petroli-. Diversos mitjans han afirmat que Machar tenia intenció de presentar-se a les eleccions presidencials del 2015, les primeres del país i on Kiir pretenia concórrer-hi per augmentar la seva dècada al capdavant del Sudan del Sud.

Tensions prèvies

Riek Machar

Riek Machar

Kiir i Machar van tenir un paper actiu i clau en la revolta del sud contra el nord del Sudan i tots formaven part de l’SPLA, però el trencament de fa poc més d’un mes no és ni molt menys el primer que viuen. De fet, Machar va protagonitzar diverses sonades fugides de l’antiga guerrilla per aliar-se amb el govern sudanès -encapçalat des de fa 25 anys per Omar al-Bashir-, seguides de sonats retorns al moviment del sud. L’exemple més flagrant del joc a dues bandes de Machar es va viure el 1991, quan va escindir-se de l’SPLA i va provocar un conflicte armat entre els sud-sudanesos. 2.000 civils van ser massacrats per les forces de Machar a la ciutat de Bor, capital de l’estat de Jonglei, un dels que més està patint l’actual esclat de violència -juntament amb el d’Unitat, ric en petroli i ubicat al nord del país.

Impacte regional

Les principals cimeres per intentar aturar el conflicte i obtenir, almenys, un alto el foc vénen de moment de l’Àfrica, tot i que sense massa èxit. Hi ha hagut converses i reunions extraordinàries d’organismes com la Unió Africana (UA), la Conferència Internacional de la Regió dels Grans Llacs (ICGLR, en anglès) i de l’Autoritat Intergovernamental per al Desenvolupament de l’Àfrica Oriental (Igad, també en anglès). Precisament, aquest darrer organisme havia de celebrar dijous una cimera a Juba, la capital sud-sudanesa, per tractar la qüestió però l’ha suspès.

Estats del Sudan del Sud

Estats del Sudan del Sud

La posició dels seus membres no és unànime, ja que mentre Kènia i Etiòpia advoquen per explorar les vies diplomàtiques per frenar la violència, Uganda ha optat per participar-hi militarment, enviant tropes de suport al govern de Salva Kiir. La decisió ha provocat una divisió interna a l’Igad i fa que molts analistes qüestionin el paper de mediador de l’organització, tenint en compte que un dels seus membres s’ha decantat clarament per un dels bàndols. L’ONU, per la seva banda, va aprovar a final de desembre l’enviament de 6.000 cascos blaus al Sudan del Sud, però de moment només n’han arribat uns quants centenars.

Les conseqüències del conflicte tenen un abast regional, ja que hi ha hagut una gran caiguda dels intercanvis comercials amb el Sudan del Sud, un fet que colpeja especialment Uganda i Kènia. A banda, alguns projectes regionals com ara el Lapsset -que implica la construcció d’un corredor amb ferrocarril, carretera i oleoducte fins al Sudan del Sud- han quedat aturats indefinidament.

El paper d’Uganda

Uganda és el país més esquitxat per la guerra del Sudan del Sud. Inicialment, va reconèixer que havia enviat soldats per protegir l’aeroport de Juba i garantir que els ugandesos residents al país -uns 200.000- poguessin sortir-ne amb garanties. La setmana passada, però, el president Museveni va reconèixer que les tropes ugandeses participaven en els combats al costat de l’exèrcit sud-sudanès i s’enfrontaven als partidaris de Machar. L’anunci va generar una certa crisi regional i va deixar molt qüestionat el paper d’Uganda com a potencial mediador del conflicte. A nivell intern, l’oposició també posa en dubte la participació militar al Sudan del Sud, tant pel cost econòmic que suposa -de moment no hi ha cap compromís per part de l’ONU, la UE o els EUA de finançar el desplegament, cosa que sí van fer amb l’actuació ugandesa a Somàlia- com per la pèrdua de vides –dimarts van morir nou soldats ugandesos.

Que Museveni s’hagi alineat amb Salva Kiir no hauria de veure’s com cap sorpresa. La implicació ugandesa en els afers sudanesos ve de lluny. Durant l’etern conflicte entre el nord i el sud del país, l’executiu del gairebé perenne president ugandès -suma 28 anys al càrrec- va finançar i donar suport a l’SPLA, en un moviment que tenia com a contrapartida la connivència entre el govern de Khartum -capital sudanesa- i l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA), la milícia liderada per Joseph Kony que durant anys ha mantingut una guerra al nord d’Uganda. El que queda de l’LRA es mou entre la República Centreafricana -que també pateix un greu conflicte armat-, la República Democràtica del Congo i el Sudan del Sud i algunes informacions apunten que a Kampala hi ha certa por a què la situació permeti la infiltració de membres de l’LRA al nord d’Uganda.

El Sudan del Sud és el principal receptor de les exportacions ugandeses. El 2012, Juba va comprar a Kampala productes valorats en 220 milions de dòlars cada mes, segons dades del Banc d’Uganda, un fet que ajuda a entendre l’interès de Museveni perquè cessi l’esclat de les armes i es recuperin els intercanvis comercials. A banda, Uganda s’ha convertit en la principal destinació dels refugiats sud-sudanesos i, segons les xifres de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), ja acull prop de 50.000 persones que s’amunteguen en uns camps que no estan preparats per uns paràmetres que no deixen d’augmentar -al voltant de mil refugiats nous cada dia. El camp de trànsit de Dzaipi, al nord d’Uganda, està dissenyat per a 400 persones, però n’acull més de 30.000. A banda, les desenes de milers de persones que fugen de la guerra i s’estableixen a Uganda han començat a generar tensions i malestar en una de les àrees més empobrides del país , tradicionalment abandonat pel govern del país i mancat de serveis de tot tipus.

La població, la principal víctima

Desplaçats pel conflicte

Desplaçats pel conflicte

Com passa sempre, la principal víctima del conflicte és la població civil. En poc més d’un mes, l’enfrontament armat acumula més de 10.000 morts i unes 600.000 persones han hagut de fugir de les seves cases. Al voltant de 500.000 milió s’han convertit en desplaçats interns i la resta, uns 90.000, es reparteixen entre Uganda, Sudan, Etiòpia i Kènia. Agències vinculades a les Nacions Unides, com l’Acnur, l’Unicef, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris (OCHA) o l’Organització Internacional de les Migracions han advertit de les pèssimes condicions que pateixen els desplaçats, que en molts casos s’amunteguen en instal·lacions que no els garanteixen les condicions mínimes per tenir una vida digna. A banda, la població civil també és víctima de les atrocitats, en forma de matances, violacions i saquejos, que cometen els dos bàndols.

Xina i el petroli

El Sudan del Sud va néixer amb el suport de la UE i, sobretot, dels Estats Units, que va veure en les reivindicacions secessionistes una oportunitat per debilitar el Sudan d’Omar al Bashir, un dels règims que figura en el famós Eix del mal de l’administració estatunidenca. Posseir un subsòl ric en petroli també va ser un factor decisiu en la independència sud-sudanesa. Ara bé, no són els nord-americans ni els europeus els principals beneficiaris de l’or negre del país, sinó la Xina, amb importants inversions al Sudan del Sud en el sector i que tremola en veure que la producció ha caigut dràsticament des de l’esclat del conflicte.

Kènia i Etiòpia pressionaran per trobar-hi una sortida diplomàtica o s’imposarà la via militar defensada i executada per Uganda, que està provocant avanços de les tropes lleials a Salva Kiir? Més enllà de denunciar les atrocitats i d’intentar paliar el drama humanitari que ja colpeja la zona, quin paper jugarà l’ONU, un cop més acusada de lentitud i ineficiència? I el Sudan d’al-Bashir, aprofitarà el desgovern al sud per apropiar-se de les zones frontereres en litigi i riques en petroli? Preguntes per a les quals no tinc resposta i que s’han de resoldre ens els propers dies, setmanes i mesos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s