(Sobre)viure com un refugiat al nord d’Uganda

Crònica de la visita als campaments d’Adjumani que acullen milers de sud-sudanesos fugits de la guerra del seu país

La calor és sufocant. L’ombra dels -pocs- arbres que hi ha escampats és l’únic refugi per protegir-se d’un sol que, durant gran part del dia, eleva el termòmetre per sobre dels 30ºC. La sorra ho envaeix tot i tenyeix de marró el blanc, algun dia impol·lut, de les insuficients tendes repartides per les Nacions Unides. L’ambient és letàrgic. Hi ha centenars, milers, de nens. Però no se senten les seves corredisses, perquè no tenen força per jugar. Envoltats dels seus familiars, em miren amb ulls ben oberts, em saluden i somriuen. Se’ls veu desnodrits, dèbils i, en alguns casos, malalts, però malgrat tot no transmeten tristesa, un sentiment que sí que es desprèn en la mirada dels adults, més conscients que la dura realitat s’allargarà setmanes, mesos. O anys.

Athou, Rebecca, Pamehol, Daniel, Mery, Atong o Grace són alguns dels seus noms. Fa un mes i mig, tenien casa, terres i, sovint, bestiar. “Una vida possible”, diuen. Ara no tenen (gairebé) res. Ho han perdut (gairebé) tot. S’han convertit en refugiats d’un conflicte del qual només són víctimes. Són de Bor, la capital de l’estat de Jonglei, una de les ciutats més devastades pel conflicte armat del Sudan del Sud, el país més nou del món. Almenys 10.000 morts i més 870.000 persones desplaçades -de les quals 130.000 han fugit als països veïns- és el funest balanç que organitzacions humanitàries i l’ONU fan de l’última -de moment- guerra africana.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El centre de trànsit de Dzaipi -al nord d’Uganda- ha esdevingut la nova llar, per dir-ho d’alguna manera, de milers de sud-sudanesos des que el 15 de desembre van començar els combats entre els partidaris del president del Sudan del Sud, Salva Kiir, i els lleials a l’exvicepresident Riek Machar. El primer és dinka, el poble més nombrós del país, mentre que el segon és nuer, el grup que ve immediatament després en volum de població. La pugna pel control del poder i dels recursos -bàsicament petroli- dins el partit únic, el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLM), és l’origen d’un enfrontament polític, que ha mutat en violència interètnica.

Bor, Bentiu -capital de l’estat d’Unitat-, o Malakal -principal ciutat de l’Alt Nil- són alguns dels principals escenaris de la foscor, amb massacres, violacions de drets humans, pillatge i destrucció de cases i terres. Les atrocitats corren a càrrec dels dos bàndols. La població civil, sigui de l’ètnia que sigui, n’és la víctima indefensa, condemnada a fugir, refugiar-se o morir. Els que han anat a parar a Dzaipi, ubicat a l’empobrit districte fronterer d’Adjumani, es queixen de gana i set. Molts, com Rebecca o Athou, dormen al ras, damunt d’un plàstics cada cop més bruts. Els que han rebut una tenda de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) tampoc són uns privilegiats. En només 15 metres quadrats s’hi amunteguen tres o quatre famílies.

Tots, absolutament tots, diuen que amb prou feines mengen un cop al dia, malgrat que l’Acnur assegura que garanteix dos àpats per jornada. La malnutrició es cronifica en un campament on el còlera, el xarampió o la malària ataquen les dèbils defenses dels pobladors, el 65% dels quals són nens. Miris on miris topes amb bidons per carregar aigua, el líquid vital que s’obté després de fer llargues cues i que, de moment, és insuficient per garantir les necessitats més bàsiques. És temporada seca i a Adjumani fa setmanes que no hi plou.

Ho han perdut tot, però ningú es planteja tornar a curt termini a Bor o a altres parts del Sudan del Sud. “Allà la vida no és possible”, proclamen. I aquí? “Només demanem un sostre, aigua i menjar, res més”, apunten. A poc a poc, nous noms engreixen el llistat de l’enèsim drama humà de l’Àfrica post-colonial. A Dzaipi -un espai dissenyat per acollir 400 persones que n’ha arribat a allotjar 35.000- s’hi sumen Baratuku o Nyumanzi, nous assentaments al nord d’Uganda per col·locar-hi uns refugiats que no són rebuts precisament amb els braços oberts per una població local tradicionalment ignorada per les inversions del govern ugandès.

Fa tres anys, els brillaven els ulls, em confessen. El Sudan del Sud aconseguia la independència, després de 50 anys de guerra gairebé ininterrompuda amb el nord del Sudan. Eren dies d’esperança, de retorn a un país en (re)construcció. El sentiment s’ha esvaït i ara “no esperem que el futur ens porti res de bo”, afirma Rebbeca. Molts ja havien estat refugiats als anys noranta, però la segona marxa, la segona caiguda, no la contemplaven. No mostren odi, només resignació i tristesa. I m’agraeixen la meva presència i que m’interessi per la seva història. Però em desarmen quan em pregunten si el que escrigui servirà per acabar amb la guerra i retornar-los a un passat que ja és història. Només puc dir-los que no. Que un article, potser, pot moure consciències i forçar els governs occidentals a actuar. Me n’adono que no crec el que els dic. Ara és la meva mirada la que transmet tristesa. (Sobre)viure com un refugiat. Una opció que no han triat. L’únic camí possible en la desesperança. 

Galeria completa de fotos 

Article de fons sobre el(s) conflicte(s) del Sudan del Sud

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s