Les cicatrius obertes del nord d’Uganda

La regió més empobrida del país ha rebut desenes de milers de refugiades sud-sudaneses, fet que augmenta la tensió en una zona fortament castigada per dues dècades de conflicte

Són quarts de deu de la nit d’un dilluns. Johnson Street, un carrer cèntric de Kampala, és el punt d’inici d’una breu immersió al nord d’Uganda. El primer destí és Adjumani, una ciutat de 40.000 habitants de la regió del Nil occidental. Deu hores de trajecte en autocar per fer 500 quilòmetres, la meitat dels quals, per una pista de terra plena de clots. La benvinguda a Adjumani, ciutat capçalera del districte homònim fronterer amb el Sudan del Sud, arriba en forma de ràfega d’aire molt càlid. El brogit, el caos i el soroll sense fi de Kampala han desaparegut. El verd gairebé constant de la humida Buganda –la regió de la capital– ha canviat pel marró, un paisatge àrid on la sorra ho envaeix tot i els arbres són més aviat escassos.

Les diferències no són únicament paisatgístiques. Només cal parar l’orella i obrir els ulls per adonar-se que Adjumani i la resta del nord d’Uganda és un món completament diferent de Kampala. El luganda, l’idioma bantu que es parla a la gran ciutat, ha estat substituït pel ma’di, una llengua nilòtica. La desconfiança vers la capital és la norma entre la població local, víctima d’una guerra irresolta durant més de dues dècades.

Les cicatrius del conflicte són visibles i les conseqüències perduren. Les suposades inversions del govern central –en gran part, desaparegudes en la teranyina de la corrupció– no han servit perquè el nord d’Uganda deixi de ser la regió més marginada del país, amb un 46% de població pobra, més del doble que a l’est, la segona àrea més depauperada, segons les dades de l’Oficina Nacional d’Estadística de 2010. Continua llegint

(Sobre)viure com un refugiat al nord d’Uganda

Crònica de la visita als campaments d’Adjumani que acullen milers de sud-sudanesos fugits de la guerra del seu país

La calor és sufocant. L’ombra dels -pocs- arbres que hi ha escampats és l’únic refugi per protegir-se d’un sol que, durant gran part del dia, eleva el termòmetre per sobre dels 30ºC. La sorra ho envaeix tot i tenyeix de marró el blanc, algun dia impol·lut, de les insuficients tendes repartides per les Nacions Unides. L’ambient és letàrgic. Hi ha centenars, milers, de nens. Però no se senten les seves corredisses, perquè no tenen força per jugar. Envoltats dels seus familiars, em miren amb ulls ben oberts, em saluden i somriuen. Se’ls veu desnodrits, dèbils i, en alguns casos, malalts, però malgrat tot no transmeten tristesa, un sentiment que sí que es desprèn en la mirada dels adults, més conscients que la dura realitat s’allargarà setmanes, mesos. O anys.

Athou, Rebecca, Pamehol, Daniel, Mery, Atong o Grace són alguns dels seus noms. Fa un mes i mig, tenien casa, terres i, sovint, bestiar. “Una vida possible”, diuen. Ara no tenen (gairebé) res. Ho han perdut (gairebé) tot. S’han convertit en refugiats d’un conflicte del qual només són víctimes. Són de Bor, la capital de l’estat de Jonglei, una de les ciutats més devastades pel conflicte armat del Sudan del Sud, el país més nou del món. Almenys 10.000 morts i més 870.000 persones desplaçades -de les quals 130.000 han fugit als països veïns- és el funest balanç que organitzacions humanitàries i l’ONU fan de l’última -de moment- guerra africana.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continua llegint

Breu guia per entendre el conflicte del Sudan del Sud

El país més jove del món, el Sudan del Sud, pateix una guerra civil des del passat 15 de desembre, entre les forces fidels al president, Salva Kiir, i les que defensen el que va ser el vicepresident del país fins fa uns mesos, Riek Machar. Un cop més estem llegint titulars que parlen de conflicte ètnic, però la realitat no és tan simple. L’enfrontament té unes evidents implicacions regionals i afecta, sobretot, Uganda, el país veí que més s’hi ha implicat amb l’enviament de tropes que lluiten al costat de Kiir. De moment, més de 10.000 persones han perdut la vida a la darrera guerra africana i unes 600.000 més han hagut de fugir de casa seva. La violència no s’atura i els dos bàndols han comès atrocitats denunciades per l’ONU. Sense cap pretensió, he escrit aquesta (no tan) breu guia per entendre què passa al Sudan del Sud.

Una història tenyida de guerra

Els primers 50 anys de la història del Sudan van estar marcats per la guerra entre el nord i el sud. L’1 de gener del 1956 el país s’independitzava del Regne Unit, però el conflicte armat entre els dos Sudans ja feia mesos que havia arrencat. En concret, des del 18 d’agost de 1955, quan membres de les Forces de Defensa del Sudan -encara sota l’administració colonial- es van amotinar al sud per reclamar major representació del seu territori a l’assemblea nacional i una autonomia regional més gran. La reacció del nord, on hi ha Khartum -la capital del Sudan-, va ser jutjar els representants del sud a l’assemblea nacional i la tensió i la violència van anar més. La guerra va allargar-se fins el març de 1972, quan van signar-se els acords de pau d’Addis Abeba (Etiòpia), que establien una administració autonòmica per al sud. Més de 16 anys de guerra amb un balanç de 500.000 morts. Continua llegint

Occident deslocalitza refugiats i els ‘forma’ abans d’acollir-los

Romania i Eslovàquia tenen els dos únics centres de trànsit d’emergència del món, uns equipaments on, gràcies a l’ACNUR, hi van a parar refugiats que han fugit, per exemple, del conflicte de Líbia

George, un iraquià de 67 anys, i Yonas Ali, un eritreu de 36, tenen vides paral·leles. Tots dos van fugir del seu país a la recerca d’un futur millor i van establir-se a Líbia. Allà van experimentar realitats completament diferents, però l’esclat de la revolta contra la dictadura de Moammar al-Gaddafi, que acabaria en la seva caiguda i assassinat, els va portar ambdós a emprendre de nou el camí de fugida. George i la seva família van creuar la frontera amb Egipte i van estar-se sis setmanes al país abans de ser traslladats a Romania, concretament a Timisoara. A la ciutat van coincidir amb un grup d’una trentena d’eritreus, entre els quals hi havia Yonas Ali. En el seu cas, el pas previ havien estat diverses setmanes al camp tunisià de Choucha, on van compartir espai amb 15.000 refugiats més en unes condicions molt dures.

L’estada a Timisoara no és casual. I és que en aquesta ciutat de l’oest de Romania hi ha un dels dos únics centres de trànsit d’emergència per a refugiats del món. Impulsats per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), els centres van néixer –el 2008 en el cas del de Timisoara, mentre que l’altre s’ubica a la ciutat eslovaca de Humenné i data del 2010– amb l’objectiu de «proveir una protecció d’emergència per a persones refugiades que seran reassentades a curt termini», segons exposa la mateixa ACNUR en un informe recent en què relata també les històries de George i Yonas Ali, tots dos noms falsos per raons de seguretat.

Continua llegint