Israel es desfà dels sol·licitants d’asil africans amb la complicitat d’Uganda

El govern de Museveni nega l’existència de cap acord secret amb Tel Aviv per a la deportació de refugiats sudanesos i eritreus, però a diversos mitjans apareixen testimonis que en confirmarien l’existència. Des de fa uns mesos, els ‘sense papers’ poden ser detinguts indefinidament al país hebreu si no accepten marxar-ne

Israel paga a Uganda per desfer-se dels refugiats africans que, segons l’argumentari oficial, amenacen el seu “caràcter jueu”. Si més no, així ho assegura la premsa hebrea, tot i que el govern del país dels Grans Llacs nega l’existència de cap acord secret en l’enèsim exemple de la vergonyant gestió de la diferència en cada cop més racons del planeta. Marxar voluntàriament del país o exposar-se a una reclusió forçada per un temps indefinit. Són les úniques alternatives per a l’aclaparadora majoria dels sol·licitants d’asil africans a Israel. Al desembre, la Knesset -el parlament de l’Estat hebreu- va aprovar la Llei de Prevenció de la Infiltració, que permet la detenció durant un any dels migrants sense papers i obre la porta a tancar indefinidament els que no poden ser deportats.

La tanca entre Israel i Egipte.

La tanca entre Israel i Egipte.

La normativa colpeja especialment els més de 50.000 sol·licitants d’asil africans que resideixen a Israel. Pràcticament tots provenen d’Eritrea (36.000) i el Sudan (12.500), segons les dades de l’Autoritat de la Població i la Immigració. La qüestió clau és que no se’ls considera refugiats, sinó migrants econòmics. La denominació infiltrats no és casual. Gran part dels més de 60.000 africans que van entrar al país des del 2006 ho van fer via Egipte, creuant la península del Sinaí. Avui fer la mateixa ruta és gairebé impossible, atès que al gener de 2013 el govern del primer ministre Netanyahu va completar la tanca d’alta seguretat que barra l’accés al sud d’Israel. Durant el primer mes i mig d’enguany, només 12 persones van superar-la, segons va publicar el diari Haaretz. Totes van ser arrestades i passaran un any empresonades al centre de detenció de Saharonim, ubicat al desert del Nègueb. Continua llegint

El Black Monday, el moviment que lluita contra corrupció crònica d’Uganda

L’apropiament de fons públics és una pràctica molt habitual al país, en gran facilitada per la impunitat que acompanya els protagonistes dels principals escàndols d’aquest tipus. Des de fa prop d’un any i mig, diverses organitzacions es mobilitzen cada mes per denunciar la corrupció i, sobretot, per fer créixer la consciència entre una ciutadania resignada

El president d’Uganda, Yoweri Museveni, va aprofitar el seu missatge de benvinguda al 2014 per assegurar que la lluita contra la corrupció seria una de les prioritats de l’administració que encapçala. La proclama de qui acumula 28 anys al càrrec no era, ni de lluny, una novetat. És gairebé una tradició que el també líder del Moviment de Resistència Nacional (NRM) aprofiti el discurs de cap d’any per afirmar que, ara sí, l’oposició a la corrupció serà efectiva. La realitat, però, és que els resultats no es veuen per enlloc i que la xacra, segons diverses estimacions, no ha deixat de créixer en les gairebé tres dècades que Museveni i companyia sumen al capdavant d’Uganda.

Fa gairebé dos mesos que estic al país i sempre que he entrevistat a algú en profunditat acaba sortint la qüestió de la corrupció. Qualsevol ugandès mínimament informat explica que és un problema estructural, que la pràctica és massiva i gairebé tothom l’assumeix com quelcom inevitable. Això no significa que ningú s’hi oposi. Des de novembre de 2012 hi ha en marxa el moviment Black Monday, que aplega més de cinquanta organitzacions de la societat civil. El primer dilluns de cada mes es mobilitza per denunciar-la i, sobretot, difon informació a la ciutadania amb l’objectiu que sigui conscient que el robatori de fons públics és un fet que perjudica, directament, la qualitat dels serveis públics. Lluny de veure’s com una iniciativa que pretén millorar l’administració, l’executiu de Museveni es dedica a reprimir el Black Monday i desenes dels seus activistes han estat detinguts des que van començar a manifestar-se. Continua llegint

L’Àfrica que fa de l’homosexualitat un crim

En la majoria dels països del continent, les relacions entre persones del mateix sexe es consideren un delicte. Uganda és molt a prop d’endurir les condemnes per una pràctica que ja ara pot ser castigada amb la cadena perpètua

John Wambere camina amb tensió pels carrers de Kampala. Admet que es dóna la volta sovint per comprovar si algú el segueix. Denis Wamala no utilitza mai transport públic a la ciutat i quan surt a sopar o a prendre alguna cosa ho fa en locals cars, bàsicament perquè compten amb majors mesures de seguretat. John i Denis són homosexuals i el seu activisme els ha convertit en víctimes d’amenaces, assetjament i pallisses. La discriminació social i legal que pateix la comunitat LGTB a Uganda s’accentuarà amb l’aprovació de la llei contra l’homosexualitat, que en determinats casos preveu condemnes de cadena perpètua.

El 14 de febrer, el president del país, Yoweri Museveni, va anunciar a membres del seu partit, el Moviment de Resistència Nacional, que signaria la normativa, que va rebre el suport del Parlament al desembre. Finalment, Museveni va validar la llei el 24 de febrer. La llei vigent fins ara provenia de l’època colonial i ja considerava un delicte les relacions entre persones del mateix sexe. La nova regulació va començar a tramitar-se el 2009 i inicialment contemplava fixar la pena de mort com a condemna per als homosexuals “amb agreujants”, entre els que hi haurien els “reincidents”, però finalment manté la cadena perpètua com a pena màxima. El projecte de llei prohibeix la promoció de l’homosexualitat, el que segons els activistes ugandesos farà il·legals les organitzacions que defensen els drets de la comunitat LGTB i esdevé un delicte condemnat amb presó no delatar els gais a les autoritats. Continua llegint

Camí de Karamoja, terra de pastors, ramats, armes i or

La regió del nord-est d’Uganda és la més pobra del país i els plans governamentals amenacen de liquidar la tradicional vida nòmada dels seus pobladors. La descoberta d’una important riquesa mineral ha provocat l’arribada de companyies estrangeres, sense que de moment se’n beneficiï els ciutadans autòctons, protagonistes d’un conflicte de dècades amb pobles veïns per la captura del màxim nombre de caps de bestiar

Karamoja no només és la regió més allunyada geogràficament de Kampala, la capital d’Uganda. També és el territori més particular del país, tradicionalment marginat i menyspreat per la resta. Poblat per pastors nòmades que valoren la riquesa en funció del nombre de vaques, el seu clima extrem dificulta el conreu d’aliments, malgrat els projectes governamentals per imposar-hi l’agricultura com a únic mitjà de subsistència. A l’àrea també hi ha or, un esquer que ha provocat recentment l’aterratge de companyies estrangeres que, de moment, no tenen en compte els drets tradicionals sobre la terra de les comunitats autòctones. La combinació sembla apassionant, però per comprovar-hi me n’hi vaig uns dies, per intentar confirmar, matisar o rectificar el que he llegit i m’han explicat sobre Karamoja. D’entrada, una breu introducció sobre ella.

Pobresa extrema

Amb una extensió de 27.900 quilòmetres quadrats i 1,2 milions d’habitants, Karamoja és, probablement, la regió més peculiar d’Uganda. Ubicada al nord-est del país, limita amb el Sudan del Sud al nord, amb Kènia a l’est, i amb la regió d’Acholiland a l’oest. És un altiplà semi-àrid en què la pluja hi escasseja i on bona part del territori està a més de 1.000 metres per sobre del nivell del mar. Els pobladors són els karamojong, pastorsmapa-Karamojanòmades amb una tradició en què el nombre de caps de bestiar és l’element central per dotar-se de prestigi social i poder polític. La llengua local és l’akarimojong. Segons tots els indicadors, és la zona més pobra d’Uganda. A nivell nacional, el 31% de la població (sobre)viu amb menys d’un dòlar al dia, però a Karamoja el percentatge s’eleva fins el 82% i gairebé la meitat dels infants pateixen malnutrició, quan la mitjana ugandesa és d’un terç. Una part significativa dels habitants només menja un àpat al dia i el Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides aporta l’àpat a almenys 150.000 persones.  Continua llegint

Un bosc per expulsar 11.000 persones de casa

La resistència dels habitants de Tedi a acceptar els projectes governamentals i a abandonar la seva llar exemplifica el conflicte per la terra que es viu al país, amb nombrosos casos d’acaparament que perjudiquen especialment la població pobra

Feta la presentació de rigor amb les autoritats locals, en pocs minuts un grup de persones es reuneix sota l’ombra d’un dels pocs arbres de la plaça del poble. Després de fitar el mzungu -com anomenen els blancs en aquesta part del món- que ha arribat en boda-boda -les omnipresents moto-taxis-, ara es disposa a explicar la seva història. Som a Tedi, un poble d’11.000 habitants del districte d’Amuru, un dels que acumula més misèria de l’empobrit nord d’Uganda. Pren la paraula en Patrick, d’uns 25 anys: “Segons el govern de Museveni, vivim aquí il·legalment i hem de deixar les nostres terres, que passarien a mans de l’Autoritat Nacional Forestal (NFA, en anglès) i de l’Autoritat de la Fauna d’Uganda (UWA, també en anglès, que gestiona els parcs nacionals). Els arbres i els animals tenen dret a estar-se aquí, però nosaltres sembla que no”.

A Tedi són víctimes de l’acaparament de terres, en aquest cas protagonitzat per dues institucions del govern ugandès. Es tracta d’un problema molt greu arreu del país, gairebé sempre amb l’executiu nacional com a actor, ja sigui directament o indirecta, donant suport als inversors de torn que volen portar el progrés al territori amb un projecte que, finalment, només acaba engreixant els seus comptes de resultats. La principal víctima de l’acaparament és la població pobra, que perd la terra, en la majoria dels casos l’únic mitjà de vida de què disposa. Continua llegint

Breu guia per entendre el conflicte del Sudan del Sud

El país més jove del món, el Sudan del Sud, pateix una guerra civil des del passat 15 de desembre, entre les forces fidels al president, Salva Kiir, i les que defensen el que va ser el vicepresident del país fins fa uns mesos, Riek Machar. Un cop més estem llegint titulars que parlen de conflicte ètnic, però la realitat no és tan simple. L’enfrontament té unes evidents implicacions regionals i afecta, sobretot, Uganda, el país veí que més s’hi ha implicat amb l’enviament de tropes que lluiten al costat de Kiir. De moment, més de 10.000 persones han perdut la vida a la darrera guerra africana i unes 600.000 més han hagut de fugir de casa seva. La violència no s’atura i els dos bàndols han comès atrocitats denunciades per l’ONU. Sense cap pretensió, he escrit aquesta (no tan) breu guia per entendre què passa al Sudan del Sud.

Una història tenyida de guerra

Els primers 50 anys de la història del Sudan van estar marcats per la guerra entre el nord i el sud. L’1 de gener del 1956 el país s’independitzava del Regne Unit, però el conflicte armat entre els dos Sudans ja feia mesos que havia arrencat. En concret, des del 18 d’agost de 1955, quan membres de les Forces de Defensa del Sudan -encara sota l’administració colonial- es van amotinar al sud per reclamar major representació del seu territori a l’assemblea nacional i una autonomia regional més gran. La reacció del nord, on hi ha Khartum -la capital del Sudan-, va ser jutjar els representants del sud a l’assemblea nacional i la tensió i la violència van anar més. La guerra va allargar-se fins el març de 1972, quan van signar-se els acords de pau d’Addis Abeba (Etiòpia), que establien una administració autonòmica per al sud. Més de 16 anys de guerra amb un balanç de 500.000 morts. Continua llegint

Set apunts ràpids sobre Uganda

Abans de començar a aprofundir en les moltes històries que hi ha al país i als Grans llacs africans, escric unes pinzellades ràpides sobre el país on em trobo des de fa quatre dies. Per començar a entendre què és Uganda

1. Uganda és un país ubicat a l’est de l’Àfrica. Té frontera amb Kènia, a l’est; el Sudan del Sud, al nord; la República Democràtica del Congo (RDC), a l’oest; Ruanda, al sud-oest; i Tanzània, al sud. Ocupa una superfície de poc menys de 240.000 quilòmetres quadrats i té 37,5 milions d’habitants (la densitat és d’uns 160 habitants per quilòmetre quadrat, inferior a la catalana però superior a l’espanyola). La xifra creix ràpidament, atès que mapa UgandaUganda té la segona població més jove del món -només per darrere del Níger- i de mitjana cada dona té gairebé sis fills . A la part meridional d’Uganda s’hi troba una part del llac Victòria, compartit amb Kènia i Tanzània, el segon més gran del món, on neix el riu Nil i que pateix una severa degradació ambiental i social (si us interessa el tema, mireu el documental La pesadilla de Darwin). De llacs, però, n’hi ha molts més, no només al país sinó a tota la regió, coneguda com a Grans Llacs africans.

2. Per no allargar-me en la història del país, em centro en l’etapa contemporània. Al primer terç del segle XIX s’hi endinsen comerciants àrabs provinents de la costa africana de l’oceà Índic i cap al 1860 comencen a arribar-hi europeus que busquen les fonts del Nil. Els missioners, primer protestants i després catòlics, hi aterren -és un dir- cap al 1880 i el territori es convertirà poc després en un protectorat britànic, que buidarà de sobirania real els diversos regnes que hi havia al que avui és Uganda, que aconseguirà la independència del Regne Unit el 1962. Les primeres eleccions les guanya una aliança entre el Congrés del Poble Ugandès (UPC, en anglès), de Milton Obote, i Kabaka Yekka (KY), del kabaka (rei) de Buganda -el més poblat i influent dels reialmes pre-colonials-, Edward Mutesa II. Obote serà el president i Mutesa, el primer ministre. Continua llegint