El llegat del Mozart del futbol, el jugador que va plantar cara al nazisme

La Itàlia de Mussolini va guanyar els mundials de 1934 i 1938 i va convertir l’esport en un instrument de propaganda. També ho feia l’Alemanya nazi, que va perdre contra Àustria en un mític partit quan el país ja havia passat a formar part del Tercer Reich

L’ús dels triomfs esportius com a arma propagandística és una constant als règims totalitaris. La dècada dels 30 del segle passat va viure un dels moments de màxima expressió d’aquesta pràctica, coincidint amb les dictadures feixistes de Benito Mussolini a Itàlia i d’Adolf Hitler a Alemanya. El Mundial de futbol de 1934, celebrat al país transalpí, i els Jocs Olímpics de Berlín, de dos anys més tard, van ser dissenyats per demostrar la pretesa superioritat dels règims respectius, però la realitat és que Itàlia només va imposar-se gràcies a flagrants ajudes arbitrals i que el nord-americà Jesse Owens, un atleta negre, va desmuntar la suposada superioritat ària obtenint quatre medalles d’or en atletisme als jocs alemanys.

Mussolini no era aficionat al futbol, però va entendre que podia ser un instrument molt útil per crear unitat nacional i una bona eina d’adoctrinament. Tant el feixisme italià com el nazisme alemany van potenciar la pràctica esportiva entre els joves, una manera de preparar-los per defensar la pàtria en les guerres que s’apropaven. Itàlia va optar a organitzar la primera Copa del Món de la història, però finalment Uruguai va acollir el torneig, celebrat el 1930. La segona edició, sí que es va fer al país llatí, que va ser seleccionat després de la retirada de Suècia, sembla que pressionada pel Duce. Amb l’objectiu de garantir-ne la victòria local, el govern feixista va concedir la nacionalitat italiana a quatre jugadors argentins i un brasiler, estrelles del moment que van acceptar ofertes astronòmiques per a l’època i van passar a jugar amb el combinat transalpí. Continua llegint

Anuncis

(Sobre)viure com un refugiat al nord d’Uganda

Crònica de la visita als campaments d’Adjumani que acullen milers de sud-sudanesos fugits de la guerra del seu país

La calor és sufocant. L’ombra dels -pocs- arbres que hi ha escampats és l’únic refugi per protegir-se d’un sol que, durant gran part del dia, eleva el termòmetre per sobre dels 30ºC. La sorra ho envaeix tot i tenyeix de marró el blanc, algun dia impol·lut, de les insuficients tendes repartides per les Nacions Unides. L’ambient és letàrgic. Hi ha centenars, milers, de nens. Però no se senten les seves corredisses, perquè no tenen força per jugar. Envoltats dels seus familiars, em miren amb ulls ben oberts, em saluden i somriuen. Se’ls veu desnodrits, dèbils i, en alguns casos, malalts, però malgrat tot no transmeten tristesa, un sentiment que sí que es desprèn en la mirada dels adults, més conscients que la dura realitat s’allargarà setmanes, mesos. O anys.

Athou, Rebecca, Pamehol, Daniel, Mery, Atong o Grace són alguns dels seus noms. Fa un mes i mig, tenien casa, terres i, sovint, bestiar. “Una vida possible”, diuen. Ara no tenen (gairebé) res. Ho han perdut (gairebé) tot. S’han convertit en refugiats d’un conflicte del qual només són víctimes. Són de Bor, la capital de l’estat de Jonglei, una de les ciutats més devastades pel conflicte armat del Sudan del Sud, el país més nou del món. Almenys 10.000 morts i més 870.000 persones desplaçades -de les quals 130.000 han fugit als països veïns- és el funest balanç que organitzacions humanitàries i l’ONU fan de l’última -de moment- guerra africana.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continua llegint

Breu guia per entendre el conflicte del Sudan del Sud

El país més jove del món, el Sudan del Sud, pateix una guerra civil des del passat 15 de desembre, entre les forces fidels al president, Salva Kiir, i les que defensen el que va ser el vicepresident del país fins fa uns mesos, Riek Machar. Un cop més estem llegint titulars que parlen de conflicte ètnic, però la realitat no és tan simple. L’enfrontament té unes evidents implicacions regionals i afecta, sobretot, Uganda, el país veí que més s’hi ha implicat amb l’enviament de tropes que lluiten al costat de Kiir. De moment, més de 10.000 persones han perdut la vida a la darrera guerra africana i unes 600.000 més han hagut de fugir de casa seva. La violència no s’atura i els dos bàndols han comès atrocitats denunciades per l’ONU. Sense cap pretensió, he escrit aquesta (no tan) breu guia per entendre què passa al Sudan del Sud.

Una història tenyida de guerra

Els primers 50 anys de la història del Sudan van estar marcats per la guerra entre el nord i el sud. L’1 de gener del 1956 el país s’independitzava del Regne Unit, però el conflicte armat entre els dos Sudans ja feia mesos que havia arrencat. En concret, des del 18 d’agost de 1955, quan membres de les Forces de Defensa del Sudan -encara sota l’administració colonial- es van amotinar al sud per reclamar major representació del seu territori a l’assemblea nacional i una autonomia regional més gran. La reacció del nord, on hi ha Khartum -la capital del Sudan-, va ser jutjar els representants del sud a l’assemblea nacional i la tensió i la violència van anar més. La guerra va allargar-se fins el març de 1972, quan van signar-se els acords de pau d’Addis Abeba (Etiòpia), que establien una administració autonòmica per al sud. Més de 16 anys de guerra amb un balanç de 500.000 morts. Continua llegint

Un món, cada cop més conflictiu

El Global Peace Index reflecteix una disminució de la pau del 5% al planeta en els darrers cinc anys. Els estats més segurs són, fonamentalment, països petits del nord del centre i nord d’Europa. A l’Estat espanyol i la resta de rescatats per la UE la situació ha empitjorat notablement des de l’esclat de la crisi

 

“No es pot tenir cent per cent privacitat i cent per cent seguretat”. El president dels Estats Units, Barack Obama, va pronunciar aquestes paraules per intentar justificar els programes d’espionatge a milions de ciutadans europeus a través de les seves telecomunicacions. L’escàndol, revelat pel diari britànic The Guardian , constitueix l’últim exemple de la reculada de drets fonamentals per, suposadament, garantir la seguretat dels ciutadans, en un canvi de paradigma que arrenca amb els atemptats de l’11-S. Però lluny de la retòrica oficial dels governants occidentals, el món s’està convertint cada any en un lloc menys pacífic i segur. Així ho constata la darrera edició del Global Peace Index (GPI), un indicador que pretén quantificar la situació de la pau al planeta i que elabora des de fa sis anys l’Institut for Economics and Peace (IEP), una organització australiana. L’informe de l’IEP reitera que la majoria dels conflictes existents al món avui en dia són interns, mentre que els externs -entre estats- són cada cop més residuals. En aquest sentit, l’Anuari dels Processos de Pau 2013  que elabora l’Escola de Cultura de Pau de la UAB  és una bona eina per comprovar quins conflictes es mantenen actius actualment i en quin estat es troben.

Segons l’informe 2013 del GPI, el nivell de pau al món ha caigut un 5% des del 2008. No és cap sorpresa que Síria sigui l’estat on la situació més ha empitjorat (un 70%) en cinc anys, seguit de Líbia (39%), Ruanda (31%) i Madagascar (27%). A l’altre costat de la balança, el Txad (16%), Haití (14%) i Geòrgia (12%) són els països on més ha millorat el nivell de pau en el darrer lustre. En total, en 48 estats la situació és millor el 2013 que cinc anys enrere, mentre que en 110 succeeix el contrari. Europa es manté com el continent més pacífic, però nombrosos estats del continent estan fent successius passos enrere. És el cas dels anomenats PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i l’Estat espanyol), els cinc rescatats en major o menor mesura per la UE. Tots obtenen una puntuació sensiblement pitjor que la del 2008 i l’IEP no té dubte a vincular el retrocés a les polítiques d’austeritat que, entre d’altres coses, estan disparant l’atur i les desigualtats socials als països del sud del continent.

Continua llegint

Defensa oculta la veritat

La despesa militar real espanyola és molt superior a la que apareix als comptes del Ministeri, que també amaga partides que durant l’any es disparen, com la compra d’armament

 

En un context de retallades, l’Estat espanyol no vol renunciar a modernitzar el seu Exèrcit, malgrat que això suposi destinar-hi milers de milions d’euros. Els avions caces Eurofighter, els tancs Leopard i Pizarro o els helicòpters de combat Tigre i NH-90 són alguns dels caríssims aparells que formen part del Programa Especial d’Armaments (PEAS) del Ministeri de Defensa, que ara mateix arrossega un enorme deute de 32.000 milions d’euros. Tot i que cada Eurofighter costa més de 75 milions i els blindats Pizarro –els més econòmics dels esmentats– se’n van als 3,3, el Ministeri de Defensa només ha pressupostat 6,8 milions el 2013 per a l’adquisició d’armament. Tenint en compte que el Govern estatal cada any ha d’amortitzar una part dels mastodòntics crèdits contrets per comprar-se aquestes joguines bèl·liques, és real aquesta xifra? Un estudi recent del Centre Delàs d’Estudis per a la Pau –que pertany a Justícia i Pau– fa evident que no.

La pràctica habitual és que, durant el curs, el consell de ministres aprovi un crèdit extraordinari per fer front als compromisos del PEAS. Enguany, quan s’havien pressupostat 4,95 milions, el préstec s’ha elevat a 1.782 milions d’euros. «Ens trobem davant un cas manifest de frau pressupostari per enganyar l’oposició política i l’opinió pública, pel qual es consignen de manera insuficient algunes partides, per després incrementar-les amb diversos mecanismes comptables», denuncia Pere Ortega a l’informe Veritats i mentides en el pressupost militar espanyol de 2013. El document treu a la llum la realitat d’una despesa que, amb maniobres diverses, s’intenta ocultar a la ciutadania, fins al punt que més de la meitat de la partida militar real no s’inclou a Defensa.

Continua llegint

“A la presó, estàs despullat de tot prejudici i t’has de mirar al mirall i sobreviure amb el que tens”

A final d’agost, Roger Jorro va poder tornar a casa després de passar-se dos anys tancat a les presons nord-irlandeses de Maghaberry i Magilligan. Establert a Belfast per estudiar anglès, va ser detingut i acusat d’haver llençat un bloc de formigó contra una agent policial durant uns avalots de protesta contra les marxes unionistes que es van produir al barri republicà d’Ardoyne. Arran de la condemna no pot tornar al Regne Unit i ara vol ser una persona més al carrer, “on totes fem falta”.

Després de dos anys tancat, com va el retorn a la llibertat?

Amb clarobscurs. D’una banda, hi ha la il·lusió de tornar ser lliure i convertir-te en una persona adulta un altre cop. Estar a la presó és ser com un nadó, et desposseeix de la capacitat de prendre decisions. Però, per altra banda, hi ha la tristesa de veure com estan les coses aquí i trobar-me amb un país devastat en molts camps. Sóc d’una ciutat obrera, que és Cerdanyola del Vallès, i allà hi ha moltes situacions de patiment. També hi ha aspectes positius, perquè he vist ganes de tirar endavant i un augment de la consciència tant social com nacional.

Continua llegint

Les noves ‘guerres’ africanes dels Estats Units

La presència militar nord-americana al continent està augmentant amb la construcció de bases aèries en països regits per dictadors que acumulen dècades en el poder. Rere l’argument de combatre el terrorisme, l’objectiu real és aturar la creixent influència xinesa

Burkina Faso, Uganda, Etiòpia o Djibouti són països africans amb nombrosos trets comuns. Tots estan sota control de règims pràcticament o totalment dictatorials, amb presidents que acumulen anys i anys en el poder i on les eleccions són una simple operació d’estètica en què els resultats són abassegadors a favor del partit oficialista de torn. A més a més, són estrets aliats dels Estats Units i tenen un paper fonamental en la presència de la hiperpotència al continent negre. I és que en tots aquests estats hi ha alguna base aèria militar estatunidenca. Totes –se n’ha aixecat una dotzena des del 2007 en diversos països, entre els quals hi ha els esmentats– configuren l’àmplia xarxa d’espionatge de Washington sobre la regió, establerta sota la sempiterna excusa de combatre el terrorisme d’arrel islamista, que, bàsicament a través de la marca d’Al-Qaida, ja opera al Magrib o a la banya d’Àfrica, a l’àrea de Somàlia.

L’expansió de les operacions militars secretes dels Estats Units al continent, revelada pel diari The Washington Post fa algunes setmanes, no pot amagar la necessitat de l’Administració d’Obama de lligar estretes aliances amb països africans davant el progressiu pes que té a l’àrea la Xina, que ja s’ha convertit en el principal soci comercial del continent. En joc hi ha la competència pels ingents recursos naturals africans: des del petroli fins al coltan, un mineral imprescindible per a la fabricació d’equips tecnològics, com ara ordinadors o telèfons mòbils, passant per molts d’altres. La creixent militarització de la presència dels EUA, però, desperta recels cada cop més grans en la societat continental.

Continua llegint