La nova repressió governamental als zapatistes

La repressió del govern mexicà contra el projecte zapatista no ha desaparegut, però sí que ha mutat. Els drets de la població indígena segueixen sense tenir-se en compte i a Chiapas es violen constantment, com demostra el que passa a Huitepec o a les CRS

A poc més de 10 quilòmetres del centre de San Cristóbal de las Casas (Chiapas) s’hi troba la reserva ecològica de Huitepec, un dels escenaris actuals del conflicte de baixa intensitat que protagonitzen els zapatistes i l’Estat mexicà. El 13 de març de 2007, la Junta de Buen Gobierno (JBG) d’Oventic va establir que 102 hectàrees de terreny d’aquesta muntanya es convertien en una reserva ecològica, amb l’objectiu de protegir-ne els ingents recursos hídrics i forestals dels depredadors projectes d’empreses transnacionals que actuaven utilitzant persones que residien en comunitats properes i que comptaven amb la connivència de l’administració mexicana. Des d’aquella data, camperols que són bases de suport de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN, en castellà) s’encarreguen de protegir la reserva, amb l’objectiu de descobrir, denunciar i impedir, per exemple, la tala d’arbres sense el permís de les autoritats zapatistes.

El campament de Huitepec

El campament de Huitepec

La reacció del govern de l’Estat de Chiapas, en aquell moment en mans de l’esquerrà Partit de la Revolució Democràtica (PRD), no va fer-se esperar i va aprovar un decret per declarar com a reserva natural el mateix territori, donant-li la competència a l’Ajuntament de San Cristóbal de las Casas. Els zapatistes, però, no van acceptar la maniobra i han seguit protegint l’àrea alertats pels precedents de muntanyes semblants, on empreses foranes havien arrasat gran part de la fusta -sobretot de roure a Huitepec- disponible. Des d’aleshores, s’han succeït els intents governamentals per desallotjar el campament zapatista de la reserva ecològica i comunitària, tal com ha informat en diverses ocasions la premsa mexicana.

Ubicada a uns 3.000 metres d’altura, la reserva està a pocs centenars de metres de la comunitat de Huitepec Ocotal, on les famílies zapatistes només representen al voltant del 10% del total dels habitants. Això provoca que, per decisió de la Junta d’Oventic -de la que depèn el territori autònom d’aquesta zona dels Alts de Chiapas-, les rondes de vigilància se les reparteixin camperols zapatistes de tota la regió, que cada certes setmanes passen diversos dies al campament que hi ha en un dels punts més elevats de la reserva. Durant els cinc dies que hi vam estar, vam poder constatar que les condicions de vida hi Reserva de Huitepecsón molt dures: la pluja intensa hi és gairebé diària, el fred és rigorós i l’allotjament dels observadors internacionals -encarregats de denunciar les violacions dels drets humans que es produeixen al territori- està molt lluny de poder ser considerat còmode.

“Actualment no patim l’assetjament inicial i l’amenaça de desallotjament del campament no és tan real com ho era fa tres o quatre anys. El que fem és, fonamentalment, controlar la tala d’arbres, que bàsicament porten a terme persones que resideixen al límit de la reserva”, explica Edgardo (nom fals per protegir la seva identitat), zapatista de Huitepec Ocotal i una de les persones que ens acompanya en les marxes diàries de quatre o cinc hores i en les que detectem, precisament, diversos arbres talats sense permís. “Si descobrim algú tallant arbres, l’intentem detenir i portar-lo davant la Junta, que decidirà què es fa amb ell”, explica el Ramon (també nom fictici), un camperol de la comunitat de Tenejapa que amb altres companys s’està encarregant aquests dies de la vigilància de la reserva. “Intentem explicar-li que s’equivoca i fer-li veure que no és el nostre enemic, perquè també és indígena i li comentem que el que busquem els zapatistes és un món més just per a tothom”, afegeix.

La repressió es manté, però ha mutat
En aquest sentit, la situació de la comunitat de Huitepec Ocotal és paradigmàtica del que passa a moltes àrees rurals de Chiapas. Famílies zapatistes que són bases de suport de l’EZLN conviuen amb d’altres afiliades al Partit Revolucionari Institucional (PRI), al PRD o a d’altres organitzacions convencionals, que han intentat cooptar-les per dividir les comunitats i poder seguir disposant dels recursos naturals -Chiapas és un dels estats mexicans més rics pel que fa a recursos forestals, hídrics i minerals- segons desitgin. El conflicte s’ha anat transformant amb els anys i tot i que la presència de l’exèrcit mexicà segueix sent molt important, l’actuació governamental ha canviat, lluny dels vistosos operatius dels anys noranta. Les víctimes mortals pràcticament han desaparegut i la major part de casos d’assetjament i intents de desallotjament els protagonitzen ciutadans Huitepecindígenes vinculats als partits esmentants. Així, segons l’organització Enlace Civil, entre el 2009 i el 2012 les cinc JBG han denunciat més de 30 casos d’amenaces, desallotjaments, provocacions i empresonaments a bases de suport de l’EZLN.

Les noves formes que l’administració mexicana utilitza per atacar la població indígena tenen en el projecte de les Ciudades Rurales Sustentables (CRS) un dels exemples més flagrants. Segons la propaganda governamental, les CRS pretenen “concentrar la població dispersa que habita en petites comunitats marginades en un nucli que no trenqui amb el seu entorn, respectant la seva identitat i enfortint la seva ciutadania”. A l’hora de la veritat, però, aquestes ciutats rurals perjudiquen clarament les persones que hi van viure i suposen una “violació al dret a la lliure determinació dels pobles i comunitats als que s’ha reubicat i als que ha desplaçat del seu territori”, segons el documentat informe elaborat per la Red por la Paz en Chiapas i el Colectivo de Análisis e Investigación Kolectiva (CAIK), que hi han realitzat una àmplia missió d’observació.

Ara mateix hi ha dues CRS ja en funcionament -Santiago el Pinar i Nuevo Juan del Grijalva- a banda de cinc més en construcció o projectades. La promesa de tenir garantits els serveis bàsics -com ara sanitat o educació- no s’ha complert tal com va prometre el govern i la majoria de nous residents han denunciat que canviar la seva antiga comunitat

San Cristóbal, des de Huitepec

San Cristóbal, des de Huitepec

rural per aquestes ciutats artificials ha estat perjudicial per a ells. I és que han passat d’una economia pràcticament autosuficient gràcies al cultiu de les seves terres i a tenir bestiar a veure’s forçats a comprar-ho tot a la tenda, malgrat disposar d’uns migrats recursos econòmics. En aquest sentit, cal subratllar que els habitatges que els han proporcionat són més petits dels que disposaven a les seves comunitats, estan fets amb materials de mala qualitat i no disposen de prou terres per tenir una agricultura de subsistència. A més a més, les CRS queden habitualment molt lluny de les antigues terres de cultiu dels indígenes, de manera que no les poden continuar treballar i es veuen desposseïts dels terrrenys. La vulneració efectiva del dret al treball no és l’única violació als seus drets, perquè tampoc se’ls va consultar en cap cas com voldrien organitzar-se en les noves CRS, vulnerant el seu dret a la lliure determinació.

Interessos ocults: Starbucks i Coca-Cola
Òbviament, rera la suposada bona voluntat dels governs estatal i federal en promoure les ciutats rurals per a la població de les comunitats indígenes hi ha interessos ocults. El Centro de Investigaciones Económicas y Políticas de Acción Comunitaria(CIEPAC) ja va denunciar fa quatre anys que les “CRS poden ‘solucionar’ el què fer amb milers de famílies que seran desplaçades de les seves terres forçosament per permetre l’extracció mineral i les represes que haurien de construirse per satisfer les necessitats de les (indústries) mineres”. Només en els darrers 12 anys, les autoritats mexicanes han atorgat 28.000 concessions d’extracció a empreses mineres estatunidenques, canadenques i britàniques i Chiapas és un dels estats que més riquesa té en el seu subsòl. El desplaçament de la població també es promou per a construir noves represes hidroelèctriques. Finalment, el govern també anima les comunitats a deixar de cultivar aliments per apostar pels agrocombustibles, pensant només en el benefici econòmic de les empreses i colpejant la sobirania alimentària indígena.

Algunes de les empreses que es beneficien de la política d’assetjament a les comunitats indígenes són enormement conegudes. Així, per exemple, la nord-americana Starbucks Coffee Company aconsegueix cafè d’una de les zones on s’està promovent una CRS. Coca Cola, de la seva banda, compta amb una planta embotelladora a la comunitat de Alcanfores, molt a prop de la reserva ecològica zapatista de Huitepec i aprofitant-se de l’aigua d’aquest territori, segons han denunciat reiteradament des de la Junta de Buen Gobierno d’Oventic. Les dues multinacionals, però, han presentat els seus projectes com a beneficiosos per a les comunitats, obviant que en cap cas han demanat permís a les autoritats indígenes per implantar-los i que difícilment es poden considerar curosos amb l’entorn. Del que es tracta és de fer diners.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s