La lluita contra la dictadura brasilera a través del futbol

La democràcia corinthiana va ser un moviment d’autogestió horitzontal dins d’un club que va servir d’altaveu i de suport a la lluita per la recuperació de les llibertats al país. Sócrates, un dels grans jugadors de l’època, n’era el màxim emblema

Les dictadures militars eren molt habituals a l’Amèrica Llatina de 1981. Fins a onze països -entre els que hi havia l’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i l’Uruguai- hi estaven sotmesos. Joao Baptista de Oliveira Figueiredo acumulava aleshores dos anys com a president d’un Brasil on les demandes de major llibertat creixien entre una població sotmesa a la tirania des del 1964. Amb la idea que exercís d’opi del poble, el règim va augmentar la dosi de futbol incrementant el nombre d’equips participants a la lliga nacional. El que no s’imaginava el govern militar és que el futbol esdevindria un dels altaveus més importants en la lluita per la democràcia.Democracia corinthiana

La història arrenca el mateix 1981 al Corinthians de Sao Paulo, un dels grans equips del Brasil -suma més de 25 milions de seguidors i és el segon més popular del país, rere el Flamengo. A final d’any, després d’una pèssima temporada tant al campionat nacional com al paulista -el molt important torneig regional-, Waldemar Pires va convertir-se en el president del Timao -el nom popular del clubi va nomenar-ne el sociòleg Atilson Monteiro Alves director de futbol. Continua llegint

Anuncis

El conflicte sirià engreixa la indústria de la guerra

Mentre la població civil sempre és la víctima principal de qualsevol guerra, els conflictes bèl·lics serveixen per augmentar els beneficis de la indústria militar, que veu créixer les seves vendes i el preu de les seves accions. La perspectiva d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad va disparar l’expectativa de negoci d’alguns dels gegants d’un sector que gasta milions d’euros per pressionar els governs, els seus clients principals arreu del món

Les quinze companyies armamentístiques més grans del món, entre les quals hi ha gegants com les nord-americanes Lockheed Martin, Boeing, General Dynamics o Raytheon, la britànica BAE Systems o l’europea EADS, van amassar uns beneficis d’11.953,74 milions d’euros durant el primers sis mesos de 2013, gairebé mil milions més que durant el mateix període de l’any precedent, fet que suposa un increment dels números verds del 9%. La indústria militar mundial factura més de 300.000 milions d’euros anuals en vendes, fonamentalment gràcies a les adquisicions que fan els governs d’arreu del planeta per proveir els seus exèrcits. Una intervenció armada a gran escala acostuma a beneficiar el sector, ja que, posteriorment, les forces armades que hi han participat augmenten la seva comanda d’armament per reposar el que han emprat durant l’atac.

Continua llegint

La repressió continuada no atura la consolidació de la revolució zapatista

La població indígena de Chiapas segueix patint desplaçament forçats i amenaces governamentals

Falten pocs minuts per a les 8 del matí d’un divendres d’agost. Al campament de Huitepec, ubicat a 3.000 metres d’altura en una reserva ecològica zapatista i a pocs quilòmetres de San Cristóbal de las Casas –la capital de la regió de los Altos, a Chiapas (Mèxic)-, l’activitat tot just comença. Genaro –nom fictici per qüestions de seguretat- s’encarrega de preparar el foc que escalfarà el primer cafè del dia i aprofita per explicar què ha suposat per a ell la revolució zapatista: “L’aixecament del 1994 ens va permetre recuperar la dignitat, l’orgull de ser indígenes, alçar la veu per dir que ja n’hi havia prou de discriminació i oblit. Des d’aleshores hem avançat molt i ens organitzem de forma autònoma, però la repressió per part de l’Estat mexicà continua”.

Campament de Huitepec

Sense aquestes amenaces la presència de Genaro i els seus companys del municipi de Tenejapa al campament no seria necessària. La reserva ecològica és desitjada pel govern estatal de Chiapas, que fins no fa gaire intentava expulsar-los, amb l’objectiu d’apoderar-se dels ingents recursos naturals –bàsicament fusta i aigua- que hi ha. Darrerament, però, les tasques de vigilància que fan per torns els zapatistes de la regió es limiten a impedir la tala sense permís d’arbres.

Continua llegint

El somni real

L’esperança va deixar de ser una paraula desconeguda l’1 de gener de 1994. Aquell dia, després d’haver patit anys, dècades i segles de dominació, marginació i discriminació, milers de persones van dir que ja n’hi havia prou. Van alçar-se per recuperar la dignitat que els havia estat arrabassada. El camí cap a la utopia era desconegut i apareixeria ple d’obstacles que podien semblar insuperables: una administració poc disposada a escoltar les seves demandes, un exèrcit poderós i ben preparat amb capacitat per arrasar les seves terres, grups paramilitars disposats a convertir-se en el braç executor per acabar amb una resistència impensable temps enrere, una elit econòmica sense cap intenció que ningú qüestionés un model neoliberal que li reportava uns beneficis incomptables…

Continua llegint

La comunicació zapatista: explicant una altra realitat

Després de l’incompliment dels Acords de San Andrés per part del govern mexicà, els zapatistes comencen a fixar-se en la comunicació i a endegar mitjans comunitaris, amb l’ajut de col·lectiu com Promedios. L’objectiu? Esquinçar la visió que transmetien els ‘mass media’

Fotografies: Promedios

Vinculats a grans grups empresarials amb uns interessos econòmics i polítics molt determinats, el tractament que la majoria de mitjans de masses han donat a la revolució zapatista i a les demandes dels indígenes mexicans no es pot dir que hagi estat, precisament, favorable a aquesta causa, especialment quan parlem dels grans diaris o televisions (sobretot les que formen part del Grupo Televisa) del propi país nord-americà. Tot i que hi ha excepcions –sempre és recomanable llegir Hermann Bellinghausen, corresponsal de La Jornada a Chiapas- i que els grans mitjans internacionals han estat més benèvols amb el zapatisme i més crítics amb la corrupta administració mexicana, l’EZLN va veure ràpidament que la comunicació era un dels flancs que havia de cobrir si volia tenir èxit en la seva revolució.Càmera promedios

Més enllà de la multitud de documentals –molts dirigits per cineastes independents- que s’han fet sobre el tema des de l’alçament de l’1 de gener de 1994, progressivament els zapatistes han entès que calia dotar-se de les seves pròpies eines comunicatives, sobretot amb l’objectiu de donar una altra visió de la realitat –la seva!- a la mateixa comunitat indígena, que no es veia reflectida amb el que llegia, veia i escoltava en els mass media.  En els Acords de San Andrés de 1996, signats per representants de l’EZLN i del govern federal mexicà, s’establia que les comunitats zapatistes tindrien accés als mitjans de comunicació. A l’hora de la veritat, però, l’incompliment per part governamental dels acords, va suposar que nombrosos activistes vinculats al món de la comunicació es dirigissin al territori autònom per, càmera en mà, documentar les violacions de drets humans que l’exèrcit mexicà hi estava cometent. Aquesta actuació va ser l’embrió dels projectes de comunicació comunitària que en els darrers 15 anys han anat apareixent a l’àrea zapatista.

Continua llegint

“Afirmem positivament cada dia la nostra esperança”

El CIDECI o Universitat de la Terra de San Cristóbal de las Casas és un projecte educatiu totalment autònom que permet a la població indígena rebre una formació gratuïta i de qualitat en nombroses matèries. L’espai, que té 23 anys, no deixa de créixer ‘pasito a pasito’

Lluny de confiar en una administració –local, estatal o federal- que històricament els ha marginat, discriminat i represaliat, ja fa algunes dècades que part de la població indígena de Chiapas va decidir aixecar-se i endegar els seus propis projectes –de govern, educatius o sanitaris, per citar només tres àmbits- de forma autònoma, sense comptar amb cap recurs oficial mexicà. Els Caracoles i les Juntas de Buen Gobierno (JBG) zapatistes són els exemples més coneguts d’aquesta pràctica, però hi ha casos que van Cidecimés enllà de les persones que donen suport a l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) i que són previs a l’aixecament de l’1 de gener de 1994, que per a molta gent va situar Chiapas i les reivindicacions de la seva població indígena al mapa. El Centro Indígena de Capacitación Integral (CIDECI), ubicat a San Cristóbal de las Casas i nascut el 1989, és probablement el paradigma que als ciutadans originaris de Chiapas els ha anat molt millor quan han decidit organitzar-se per si mateixos que no pas quan han esperat que l’administració, sigui del color que sigui, respecti els seus drets i els proveeixi de serveis bàsics.

Continua llegint

La nova repressió governamental als zapatistes

La repressió del govern mexicà contra el projecte zapatista no ha desaparegut, però sí que ha mutat. Els drets de la població indígena segueixen sense tenir-se en compte i a Chiapas es violen constantment, com demostra el que passa a Huitepec o a les CRS

A poc més de 10 quilòmetres del centre de San Cristóbal de las Casas (Chiapas) s’hi troba la reserva ecològica de Huitepec, un dels escenaris actuals del conflicte de baixa intensitat que protagonitzen els zapatistes i l’Estat mexicà. El 13 de març de 2007, la Junta de Buen Gobierno (JBG) d’Oventic va establir que 102 hectàrees de terreny d’aquesta muntanya es convertien en una reserva ecològica, amb l’objectiu de protegir-ne els ingents recursos hídrics i forestals dels depredadors projectes d’empreses transnacionals que actuaven utilitzant persones que residien en comunitats properes i que comptaven amb la connivència de l’administració mexicana. Des d’aquella data, camperols que són bases de suport de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN, en castellà) s’encarreguen de protegir la reserva, amb l’objectiu de descobrir, denunciar i impedir, per exemple, la tala d’arbres sense el permís de les autoritats zapatistes.

El campament de Huitepec

El campament de Huitepec

La reacció del govern de l’Estat de Chiapas, en aquell moment en mans de l’esquerrà Partit de la Revolució Democràtica (PRD), no va fer-se esperar i va aprovar un decret per declarar com a reserva natural el mateix territori, donant-li la competència a l’Ajuntament de San Cristóbal de las Casas. Els zapatistes, però, no van acceptar la maniobra i han seguit protegint l’àrea alertats pels precedents de muntanyes semblants, on empreses foranes havien arrasat gran part de la fusta -sobretot de roure a Huitepec- disponible. Des d’aleshores, s’han succeït els intents governamentals per desallotjar el campament zapatista de la reserva ecològica i comunitària, tal com ha informat en diverses ocasions la premsa mexicana.

Continua llegint