La democràcia zapatista

El model de govern dels territoris autònoms de Chiapas aposta per l’horitzontalitat i per donar el poder a la comunitat, no als governants 

Si no hi ha un avançament, cada quatre anys ens criden per anar a les urnes i escollir els nostres representants a l’administració. Excepcionalment, les autoritats polítiques també ens consulten la nostra opinió en referèndums. Gaudim de drets polítics com el dret a reunió i el dret a manifestar-nos, tot i que cada cop ens els intenten limitar més (els darrers mesos hem vist com ni Felip Puig ni Jorge Fernández Díaz en són precisament uns defensors entusiastes). Amb tot, la democràcia representativa que tenim ens deixa un marge més aviat estret de participació política. Al cap i a la fi, per poder prendre part en la presa de decisions cal militar en un partit polític, on la lleialtat al líder passa per davant de la meritocràcia i en què la democràcia interna és, en general i per dir-ho finament, limitada. És evident que la nostra democràcia és imperfecta, però tradicionalment se’ns ha volgut fer creure que és el menys dolent dels models. A l’hora de la veritat, però, només cal viatjar per topar amb sistemes que, com a mínim, són bastant més participatius i horitzontals.

En aquest sentit, el model que s’ha implantat als territoris autònoms zapatistes de Chiapas (Mèxic) constitueix una alternativa interessant. El poder s’encarrega d’obeir la Lema zapatistasocietat i, en tot cas, de proposar-li mesures, en cap cas d’imposar-les. L’origen, un cop més, cal buscar-lo en el procés que engega amb l’alçament de l’1 de gener de 1994 [comentat a l’article anterior]. Fins aleshores, el sistema de govern habitual a les comunitats indígenes era vertical, masculí i gerontocràtic: els xamans i els principals senyors de cada àrea (homes grans, en general) ostentaven el poder i imposaven les seves decisions. Des de l’inici de la revolució, però, això ha canviat i molt. 


Dins del magma zapatista, trobem les comunitats indígenes en resistència, els municipis autònoms en rebel.lia i, finalment, les Juntas de Buen Gobierno (JBG), que s’ubiquen als Caracoles. Les comunitats en resistència -anomenades així perquè no reben cap suport dels governs oficials ni paguen impostos, de manera que estan gestionades de forma completament autònoma per les persones que hi viuen- escullen les seves autoritats de forma assembleària. Els municipis autònoms, que agrupen diverses comunitats, estan regits per un Consell Municipal, els membres del qual també són escollits en assemblea i, habitualment, s’estan tres anys a un càrrec que és honorífic i, per tant, sense remunerar. Finalment, les Juntas de Buen Gobierno -n’hi ha cinc, una per a cada Caracol- estan formades per un o dos representants de cada municipi autònom i els seus membres, que exerceixen el càrrec durant uns dies reben allotjament i menjar mentre l’ocupen, fet que s’explica perquè han de residir al Caracol, que pot estar a hores de camí de les seves comunitats respectives, durant aquest temps.

La societat controla el governant

Cessar una autoritat del seu càrrec és bastant més senzill que en el nostre model, perquè  l’assemblea pot revocar una persona en qualsevol moment, sempre i quan consideri que no ha exercit de forma correcta la seva tasca. En unllibre-entrevista de Yvon Le Bot, el subcomandante Marcos explicava fa uns anys que el model zapatista no es limita a la democràcia participativa, sinó que també té en compte la comunitària. Entre d’altres coses, el col.lectiu controla realment l’autoritat, de manera que si algú s’enriqueix, ràpidament la resta se n’adonaria i el cessarien del càrrec. El cap militar de l’EZLN exposava en el mencionat llibre que això pot funcionar perfectament en pobles petits, però que, en tot cas, es tracta que la societat controli els governants i no pas als revés, com passa sovint. Darrera d’aquesta idea, hi ha el concepte del mandar obeciendo, que els zapatistes han imposat a les autoritats. Què significa? Que una comunitat escull els seus representants en assemblea, però que aquests manaran obeint, precisament, l’assemblea que els ha nomenat. En aquest sentit, la funció de les autoritats és més propositiva que executiva, de manera que poden proposar que seria bo construir una escola, però en tot cas serà l’assemblea de la comunitat la que dictamini si el projecte tira o no endavant.

Ajuntament de San Cristóbal de las Casas

Ajuntament de San Cristóbal de las Casas

Entre d’altres aspectes, les JBG s’encarreguen de mediar en els conflictes que hi hagi als municipis autònoms i en els que es donin entre aquests i els municipis governamentals. També atén i investiga les denúncies per violacions de drets humans i protestes contra els consells autònoms, a banda de vigilar el compliment de les lleis aprovades als territoris zapatistes. Una activista mexicana amb anys d’experiència a les comunitats m’explicava que les persones zapatistes cada cop utilitzen menys les JBG com a mediació per resoldre els seus conflictes, atès que amb els anys han aprés a gestionar elles mateixes aquests problemes. En canvi, qui cada cop les utilitza més són les persones indígenes no zapatistes que tenen algun problema a les comunitats, fet que demostra la creixent legitimitat de les Juntas.

En tots els casos, la implicació de la comunitat en la presa de decisions és molt important, fins al punt que és inconcebible que una persona rebutgi l’honor d’ocupar durant un temps un càrrec com a autoritat, malgrat que no sigui remunerat i que li suposarà poder dedicar menys hores a la seva tasca domèstica -normalment treballar la milpa, la plantació de blat de moro. Moltes persones en una comunitat han ocupat algun càrrec de responsabilitat i aquest és un altre dels factors que contribueix a què vegin la presa de decisions com a quelcom propi i que la participació a les assembles sigui molt elevada. El model, sembla evident, fomenta una horitzontalitat que garanteix la implicació de la població.

Democratitzar Mèxic
Des de l’inici, els zapatistes han advocat per una reforma democràtica de tot Mèxic i, en aquest sentit, l’última iniciativa destacada que van presentar a nivell nacional es La Otra Campaña, nascuda a final de 2005 a iniciativa de l’EZLN amb l’objectiu que l’anticapitalisme, l’equitat i l’horitzontalitat impregnin una societat mexicana que és cridada a actuar més enllà dels límits institucionals que marquen els tres grans partits tradicionals (PRI, PAN i PRD). Els darrers temps, però, els silencis de l’EZLN són cada cop més prolongats, fet que no impedeix que els projectes autònoms estiguin avançant. El que han deixat clar és que són autònoms per autogovernar-se i gestionar el seu territori com creuen convenient, sense la necessitat de donar explicacions a tothom. En aquest sentit, no us estranyeu si voleu visitar un Caracol i la Junta de torna decideix que no podeu passar. No us diran el perquè, però tampoc significa que no tingueu més sort al proper intent. Només una mostra que són els indígenes els que, finalment, tenen el poder a una part del seu territori històric.

Advertisements

Un pensament sobre “La democràcia zapatista

  1. Molt interessant, aquest post. Aquí al Kurdistan molta gent no n'ha ni sentit a parlar, de Chiapas. Crec que seria molt interessant que en coneguessin l'experiència, ja que es troben en una situació amb certs paral·lelismes, però no s'ha superat la jerarquia horitzontal que tan mal fa a molts processos revolucionaris o pretesament revolucionaris.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s