El Black Monday, el moviment que lluita contra corrupció crònica d’Uganda

L’apropiament de fons públics és una pràctica molt habitual al país, en gran facilitada per la impunitat que acompanya els protagonistes dels principals escàndols d’aquest tipus. Des de fa prop d’un any i mig, diverses organitzacions es mobilitzen cada mes per denunciar la corrupció i, sobretot, per fer créixer la consciència entre una ciutadania resignada

El president d’Uganda, Yoweri Museveni, va aprofitar el seu missatge de benvinguda al 2014 per assegurar que la lluita contra la corrupció seria una de les prioritats de l’administració que encapçala. La proclama de qui acumula 28 anys al càrrec no era, ni de lluny, una novetat. És gairebé una tradició que el també líder del Moviment de Resistència Nacional (NRM) aprofiti el discurs de cap d’any per afirmar que, ara sí, l’oposició a la corrupció serà efectiva. La realitat, però, és que els resultats no es veuen per enlloc i que la xacra, segons diverses estimacions, no ha deixat de créixer en les gairebé tres dècades que Museveni i companyia sumen al capdavant d’Uganda.

Fa gairebé dos mesos que estic al país i sempre que he entrevistat a algú en profunditat acaba sortint la qüestió de la corrupció. Qualsevol ugandès mínimament informat explica que és un problema estructural, que la pràctica és massiva i gairebé tothom l’assumeix com quelcom inevitable. Això no significa que ningú s’hi oposi. Des de novembre de 2012 hi ha en marxa el moviment Black Monday, que aplega més de cinquanta organitzacions de la societat civil. El primer dilluns de cada mes es mobilitza per denunciar-la i, sobretot, difon informació a la ciutadania amb l’objectiu que sigui conscient que el robatori de fons públics és un fet que perjudica, directament, la qualitat dels serveis públics. Lluny de veure’s com una iniciativa que pretén millorar l’administració, l’executiu de Museveni es dedica a reprimir el Black Monday i desenes dels seus activistes han estat detinguts des que van començar a manifestar-se. Continua llegint

La nova repressió governamental als zapatistes

La repressió del govern mexicà contra el projecte zapatista no ha desaparegut, però sí que ha mutat. Els drets de la població indígena segueixen sense tenir-se en compte i a Chiapas es violen constantment, com demostra el que passa a Huitepec o a les CRS

A poc més de 10 quilòmetres del centre de San Cristóbal de las Casas (Chiapas) s’hi troba la reserva ecològica de Huitepec, un dels escenaris actuals del conflicte de baixa intensitat que protagonitzen els zapatistes i l’Estat mexicà. El 13 de març de 2007, la Junta de Buen Gobierno (JBG) d’Oventic va establir que 102 hectàrees de terreny d’aquesta muntanya es convertien en una reserva ecològica, amb l’objectiu de protegir-ne els ingents recursos hídrics i forestals dels depredadors projectes d’empreses transnacionals que actuaven utilitzant persones que residien en comunitats properes i que comptaven amb la connivència de l’administració mexicana. Des d’aquella data, camperols que són bases de suport de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN, en castellà) s’encarreguen de protegir la reserva, amb l’objectiu de descobrir, denunciar i impedir, per exemple, la tala d’arbres sense el permís de les autoritats zapatistes.

El campament de Huitepec

El campament de Huitepec

La reacció del govern de l’Estat de Chiapas, en aquell moment en mans de l’esquerrà Partit de la Revolució Democràtica (PRD), no va fer-se esperar i va aprovar un decret per declarar com a reserva natural el mateix territori, donant-li la competència a l’Ajuntament de San Cristóbal de las Casas. Els zapatistes, però, no van acceptar la maniobra i han seguit protegint l’àrea alertats pels precedents de muntanyes semblants, on empreses foranes havien arrasat gran part de la fusta -sobretot de roure a Huitepec- disponible. Des d’aleshores, s’han succeït els intents governamentals per desallotjar el campament zapatista de la reserva ecològica i comunitària, tal com ha informat en diverses ocasions la premsa mexicana.

Continua llegint

“M’ha quedat clar que la Justícia no és independent i està manipulada pels polítics”

La crema simbòlica d’uns papers dins d’una caixa de cartró davant la Borsa de Barcelona durant la vaga general del 29-M li va costar l’empresonament, del 24 d’abril al 17 de maig, i la imputació pels delictes d’incendi, coaccions i desordre públics, entre d’altres. Reubicada després de l’impacte emocional de l’alliberament, Laura Gómez va atendre La Directa a la seu de la CGT i va confessar que lamenta no poder participar en properes manifestacions per imposició judicial.

Pensaves que la performance de la vaga general acabaria amb la teva detenció?

No és que ho esperés, però era una possibilitat. Tenia molt clar que no havia fet mal a ningú i vivia amb tranquil·litat, sobretot a mesura que anaven passant els dies des de la vaga. La detenció, quan va arribar, em va agafar per sorpresa, però quan la vaig poder analitzar vaig entendre que formava part de l’estratègia del senyor Puig i companyia.

Considereu que amb l’arrest, Interior buscava provocar una reacció violenta de la CGT per poder-vos criminalitzar?

Li vaig donar moltes voltes. Vaig arribar a una conclusió molt senzilla i és que no em van detenir pel que vaig fer, sinó perquè era afiliada a la CGT. Cada cop tenim més poder de Laura Gómezconvocatòria al carrer i això ells no ho podien consentir i ho volien controlar. En aquest sentit, hi havia l’opció que amb les detencions, la meva i les del Javi, l’Isma i el Dani (els estudiants que també van ser empresonats), es generés por al moviment llibertari i que la gent donés passes enrere o que, fins i tot, s’anés cap a actes que provoquessin una major criminalització. Òbviament, era una estratègia pensada, perquè hi havia l’expedient sancionador contra la CGT, les declaracions de Felip Puig i altres polítics vinculant-los a actes vandàlics i, per tant, necessitaven a algú de la nostra organització. I em va tocar a mi. 

Continua llegint

Primavera estudiantil al Quebec

Més de 150.000 estudiants estan en vaga des de fa més de 100 dies per rebutjar l’increment de les matrícules universitàries. El Govern respon restringint el dret de manifestació

La crisi financera i econòmica dels darrers anys i la negativa a modificar la política fiscal regressiva seguida des de fa temps ha deixat l’Administració escurada, fins al punt que opta per retallar en serveis tan essencials com l’educació o la sanitat públiques, prenent mesures que perjudiquen clarament la majoria de la població, com ara un desmesurat increment de les matrícules universitàries. La decisió provoca la lògica indignació estudiantil, que es tradueix en vagues, manifestacions multitudinàries i una diversitat d’accions contra els símbols del poder econòmic i polític del país. Lluny d’apaivagar-se, la indignació ciutadana va in crescendo. Els sona la història? Doncs bé, no parlem del que s’està vivint aquests dies a casa nostra, ni de les recents ocupacions dels rectorats de les universitat Politècnica (UPC) o de Girona (UdG), ni tan sols del blindatge policial de l’Autònoma (UAB) amb motiu de les eleccions celebrades el 24 de maig. Ens referim al que passa al Quebec, on milers d’estudiants sumen més de 100 dies de vaga com a mostra de rebuig a l’augment del 75% de les taxes de matriculació universitàries.

Manifestació a Montreal, al 22 de maig

La protesta, la més important que han portat mai a terme els estudiants d’aquest Estat federal del Canadà, ha forçat el Govern a seure a la taula de negociació amb els alumnes i s’ha cobrat, de moment, una víctima il·lustre: Line Beauchamp, ministra d’Educació i viceprimera ministra del Quebec, que va dimitir el passat 14 de maig. Com a contrapartida, l’Executiu quebequès, que encapçala Jean Charest –líder també del Partit Liberal del Quebec (PLQ), en el poder des del 2003–, va aprovar una normativa d’emergència, la coneguda com a Llei 78, que va ser validada per l’Assemblea Nacional el 18 de maig i que posa restriccions serveres al dret de protesta.

Continua llegint

La força, l’únic llenguatge que coneixen

El despertador sona a tres quarts de sis. 45 minuts més tard em recull un noi palestí, que no he vist prèviament. Creuem el check-point i passem a buscar tres joves activistes palestines. Tots plegats anem a Nabi Saleh, per participar a la protesta que des de fa un any i mig s’hi fa cada divendres per reclamar el retorn de les terres confiscades als vilatans en benefici dels colons d’un assentament israelià molt proper. Hi arribem abans de les nou, després de fer una llarga volta, tot i que la manifestació no començarà fins després de la una.

El Govern israelià vol acabar amb aquestes protestes i per dificultar la participació dels activistes, ja siguin palestins, israelians o internacionals, tots els accessos viaris al municipi estan tallats a partir de les nou del matí o, com avui, fins i tot abans. Ens ha tocat caminar una estona per la muntanya per poder entrar a Nabi Saleh, un petit poble agrícola situat a una vintena de quilòmetres de Ramal·lah, la capital administrativa de Cisjordània.  Continua llegint