Derry: la història irlandesa resumida en una ciutat

Milers d’exiliats repartits per tot el món, protagonisme en les dues guerres mundials, epicentre dels Troubles i, actualment, ciutat en transformació i punt de visita imprescindible per a tot aquell que tingui inquietuds polítiques. Parlo de Derry, la segona ciutat més gran d’Irlanda del Nord, amb poc més de 80.000 habitants. La història d’Irlanda està plena d’invasions, guerres, fams, divisions, conflictes…i Derry té la particularitat que ha jugat un paper important en tots els esdeveniments cabdals que ha viscut aquesta illa de l’Atlàntic Nord.

Situada a la riba del riu Foyle, el gener no seria el millor moment per visitar la ciutat, però ja em teniu equipat amb el meu triplet particular (gorra, guants i bufanda, sí!) fent el guiri. El fred era impactant i a mig matí s’ha posat a nevar. El guia, un paio molt entranyable d’uns 60 anys, ja ha deixat clar que ell sempre fa la visita, per més que plogui, nevi, o tot estigui glaçat. Sí senyor! Després de gairebé una setmana per aquestes terres, i patint cada dia un fred molt més intens que el de Sant Vicenç, ja puc dir que els irlandesos estan acostumats a les inclemències meteorològiques i el que per nosaltres seria un impediment, per a ells només és un fet quotidià. Plou i no porten paraigües. Neva? Doncs, es posen un barret i a seguir caminant. Sempre amb un somriure a punt.

Fundada al segle V, la ciutat va viure una època molt convulsa durant els segles XVI i XVII, després de l’arribada de nombrosos colons anglesos i escocesos. Precisament, pels britànics la ciutat s’anomena London-Derry, ja que bona part dels anglesos que s’hi van establir per aquella època provenien de Londres. Tot i que els catòlics sempre hi han estat majoria, la derrota del rei Jacob I a mans de les forces orangistes (de l’ordre d’Orange –algun dia faré un post explicant qui són), va donar el poder als protestants i, de fet, la catedral més antiga que hi ha Derry és d’aquesta confessió.

Malgrat el fred, la visita ha anat prou bé i si a sobre el meu english progressés més ràpid ja hauria estat genial (hauria entès el guia força millor)…En fi! La ciutat s’està recuperant ràpidament del conflicte polític de les darreres dècades i avui transmet vitalitat i energia. Ara bé, això no significa ni molt menys que estigui donant l’esquena a la seva història. Passejar-hi, però, és tot un luxe per els sentits. Derry té un dels recintes emmurallats millor conservats de tot Europa i el seu casc històric és molt interessant. Situat en un petit turó, des de les muralles divisem Bogside, el barri catòlic per excel·lència i l’epicentre de la resistència republicana contra l’ocupació britànica durant bona part de la segona meitat del segle passat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Free Derry

En aquesta època de l’any, el Museum of Free Derry no està obert els dissabtes i he hagut de fer la visita per Bogside sense cap guia local que m’expliqués les històries que s’amaguen darrere de cada un dels 12 espectaculars murals que hi ha pintats en aquest barri. Només trepitjar-lo, i abans que veiés cap pintura, un nadiu em deu haver vist perdut (l’orientació no és un dels meus forts) i m’ha indicat on havia d’anar. Quan li he dit que era català, m’ha contestat que té un fill vivint a Vitòria i que ell ha estat moltes vegades a la Basque Country. Oh yeah!

A diferència del que vaig sentir a Falls Road, passejant per Bogside no he tingut la sensació de trepitjar una zona especialment degradada, tot i que desconec la situació econòmica que viu el barri. En tot cas, la visita val molt la pena. Del 12 al 14 d’agost de 1969 els ciutadans del barri van revelar-se contra la RUC, la molt odiada policia nord-irlandesa de l’època, bàsicament perquè protegia la situació de privilegi dels unionistes. Segons molta gent, aquells dies marquen l’inici dels Troubles i de la militarització del conflicte de l’Ulster, que en 30 anys es cobraria prop de 4.000 vides. Sigui com vulgui, durant gairebé tres anys, Bogside va esdevenir una espècie de ciutat independent que escapava del control britànic i on la policia no s’atrevia a entrar-hi. Per tot plega, quan passeges per Bogside, en concret per Rossville Street, veus ràpidament un cartell que et recorda que estàs entrant a Free Derry.

Aquesta independència de facto va concloure l’estiu de 1972, quan l’exèrcit britànic va entrar-hi a sac. Prèviament, el 30 de gener d’aquell any, una marxa pacífica convocada per l’Associació dels Drets Civils va ser brutalment reprimida amb el resultats de 14 innocents morts. És el que es coneix com a Bloody Sunday (potser alguns heu vist la pel·lícula que parla dels fets). Després d’aquesta jornada sagnant, els britànics no van aconseguir altra cosa que augmentar el nombre de joves irlandesos disposats a unir-se a les files de l’IRA.

Els murals, que van ser pintats entre 1997 i 2001, mostren escenes d’aquell dia o d’altres jornades repressives. També hi ha espai, però, per a la reconciliació, com ara la pintura dedicada a Annete McGavigan, una jove de 14 anys que va morir accidentalment a causa del foc creuat el 1971. El mural pretén ser un homenatge a tots els nens (dels dos bàndols) morts durant el conflicte. Si creuem el riu Foyle, anem a parar a Waterside, on també hi ha algunes pintades, en aquest cas pro-unionistes. A diferència dels murals de Bogside, amb un nivell artístic inqüestionable i que són el màxim atractiu turístic de Derry, a Waterside n’hi ha pocs i estan força descuidats. A més a més, transmeten únicament ràbia, odi i ganes de carregar-se “l’enemic”, mentre que els de Bogside no van en aquesta línia. Són més constructius. En fi…(ja sé que se’m noten les simpaties…).

Sandinos

El fred apretava, i molt, la neu ha estat substituïda per la pluja i tenia la sensació que una tal hipotèrmia volia tenia una cita amb mi. Afortunadament, en aquest país sempre hi ha un pub on aturar-se. He anat a petar al Sandinos, segurament un dels espais més interessants de Derry per prendre una pinta. El pub està dedicat als sandinistes i hi ha un munt de referències sobre moviments revolucionaris llatinoamericans (també n’hi ha de Palestina, del País Basc i alguna referència al bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola). És curiós perquè l’empobriment de la ciutat, que va ser profund després de la divisió d’Irlanda (anys vint) i que va deixar enrere uns anys de prosperitat per a Derry, va provocar que autòctons s’establissin als Estats Units, Canadà, Anglaterra, Austràlia, Nova Zelanda…Però el lloc més acollidor que he trobat està dedicat a la revolució nicaragüenca. Viva Sandino!

Advertisements

Un pensament sobre “Derry: la història irlandesa resumida en una ciutat

  1. Gràcies per la descripció que estàs fent d'aquesta estada itinerant. És un plaer llegir-te i espero que segueixis explicant anècdotes i experiències amb la referenciació històrica d’acompanyament, així ens hi acostes una mica. Viva Sandino! Sergi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s