La lluita per trencar l’opacitat del TTIP

Arreu de la UE estan sorgint campanyes contra el Tractat i intenten donar-ne a conèixer les conseqüències per fer augmentar una mobilització que n’impedeixi la futura ratificació 

L’opacitat que envolta les negociacions del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç (TTIP) entre els Estats Units i la Unió Europea s’ha trencat progressivament i això ha facilitat la creixent articulació d’una campanya d’oposició al mandat i el plantejament d’alternatives. A nivell europeu, el qüestionament del TTIP va començar a coordinar-se el desembre de l’any passat, amb una trobada a Brussel·les d’unes 90 persones que representaven unes 60 organitzacions de diferents països. Segons explica Tom Kucharz, integrant d’Ecologistes en Acció i assistent a la reunió, es va fixar un marc de treball que englobés dos enfocaments: “l’oposició radical a les negociacions i la fixació d’unes línies vermelles per evitar només els impactes més negatius del TTIP”.

Mentre que en països com Alemanya, la campanya ha aconseguit posar la qüestió a l’agenda política i mediàtica, el coneixement del què és el TTIP és molt menor a l’Estat espanyol. A mitjan de febrer, organitzacions com Ecologistes en Acció i la CGT -entre d’altres- van coordinar una jornada de formació a Madrid sobre el tractat, que va servir per endegar la campanya No al TTIP. Attac, Justícia Alimentària Global-VSF, l’Observatori DESC, l’Observatori del Deute en la Globalització, Setem o la Xarxa d’Economia Solidària són algunes de les adhesions d’una campanya que també aplega ICV-EUiA, la CUP, Equo o Esquerra Anticapitalista. A nivell del Principat, la plataforma contra el TTIP s’activa a partir del Fòrum Social Català (11-13 d’abril) i actualment suma 40 entitats que donen suport al manifest de rebuit al tractat. Continua llegint

Anuncis

El llegat del Mozart del futbol, el jugador que va plantar cara al nazisme

La Itàlia de Mussolini va guanyar els mundials de 1934 i 1938 i va convertir l’esport en un instrument de propaganda. També ho feia l’Alemanya nazi, que va perdre contra Àustria en un mític partit quan el país ja havia passat a formar part del Tercer Reich

L’ús dels triomfs esportius com a arma propagandística és una constant als règims totalitaris. La dècada dels 30 del segle passat va viure un dels moments de màxima expressió d’aquesta pràctica, coincidint amb les dictadures feixistes de Benito Mussolini a Itàlia i d’Adolf Hitler a Alemanya. El Mundial de futbol de 1934, celebrat al país transalpí, i els Jocs Olímpics de Berlín, de dos anys més tard, van ser dissenyats per demostrar la pretesa superioritat dels règims respectius, però la realitat és que Itàlia només va imposar-se gràcies a flagrants ajudes arbitrals i que el nord-americà Jesse Owens, un atleta negre, va desmuntar la suposada superioritat ària obtenint quatre medalles d’or en atletisme als jocs alemanys.

Mussolini no era aficionat al futbol, però va entendre que podia ser un instrument molt útil per crear unitat nacional i una bona eina d’adoctrinament. Tant el feixisme italià com el nazisme alemany van potenciar la pràctica esportiva entre els joves, una manera de preparar-los per defensar la pàtria en les guerres que s’apropaven. Itàlia va optar a organitzar la primera Copa del Món de la història, però finalment Uruguai va acollir el torneig, celebrat el 1930. La segona edició, sí que es va fer al país llatí, que va ser seleccionat després de la retirada de Suècia, sembla que pressionada pel Duce. Amb l’objectiu de garantir-ne la victòria local, el govern feixista va concedir la nacionalitat italiana a quatre jugadors argentins i un brasiler, estrelles del moment que van acceptar ofertes astronòmiques per a l’època i van passar a jugar amb el combinat transalpí. Continua llegint

La punta de llança de l’Europa fortalesa

L’Estat espanyol rep menys de l’1% de les sol·licituds d’asil d’una UE més preocupada per blindar fronteres que per garantir drets 

 

Quan una persona refugiada decideix sol·licitar protecció internacional a algun dels països de la Unió Europea, difícilment opta per l’Estat espanyol. És molt més probable que ho faci per un Estat del nord o del centre del continent. Les xifres ho mostren amb claredat. Segons dades de l’Eurostat –l’oficina estadística de la UE–, el 2012, els 27 membres de l’organització van rebre 268.495 sol·licituds d’asil. De totes elles, l’Estat espanyol, que concentra el 9,4% de la població comunitària, només en va tramitar 2.600 (menys de l’1%). Ras i curt, és el segon país de la UE que registra menys peticions de protecció internacional per part de refugiades en relació a la seva població. L’any passat, França i Alemanya es van apropar a les 60.000 demandes d’asil, mentre que Suècia va superar les 30.000 i Bèlgica, Itàlia i el Regne Unit es van situar per sobre les 20.000. En tot cas, la tendència general a la UE és rebre menys peticions, una conseqüència de “l’èxit de les polítiques nacionals i europees de blindatge de les fronteres davant la possible arribada de persones migrants i refugiades”, segons va denunciar la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) al seu darrer informe anual, publicat el juny de 2012. Presentar una sol·licitud d’asil no garanteix, ni molt menys, rebre protecció internacional.

Continua llegint

L’austeritat allunya l’Estat espanyol de Finlàndia i l’apropa a Somàlia

L’Índex d’Estats Fallits mostra un creixent retrocés de l’estabilitat d’Espanya, fonamentalment per l’augment de la pobresa i les desigualtats econòmiques

Els sis milions de persones a l’atur, l’empitjorament constant de les condicions laborals de la majoria de la població que sí que té feina, la progressiva i continuada degradació dels principals serveis públics a causa de les retallades i la creixent desigualtat social són algunes de les principals conseqüències de la política d’austeritat a ultrança que des de fa més de tres anys apliquen el govern espanyol i, en gran mesura, els executius autonòmics i locals. Entre d’altres coses, aquest còctel s’ha traduït en una creixent mobilització social i, segons la majoria de les enquestes, contribuirà a la major sacsejada del mapa polític, tant estatal com del Principat, des de la transició, amb la fi del bipartidisme en el cas espanyol i la probable substitució de CiU per ERC com a partit hegemònic català. L’austeritat sense límits té altres conseqüències que sovint són ignorades en el debat mediàtic, com són convertir-se en un estat amb una pau cada cop més qüestionable i on l’estabilitat és cada cop menys segura.

Continua llegint

Un món, cada cop més conflictiu

El Global Peace Index reflecteix una disminució de la pau del 5% al planeta en els darrers cinc anys. Els estats més segurs són, fonamentalment, països petits del nord del centre i nord d’Europa. A l’Estat espanyol i la resta de rescatats per la UE la situació ha empitjorat notablement des de l’esclat de la crisi

 

“No es pot tenir cent per cent privacitat i cent per cent seguretat”. El president dels Estats Units, Barack Obama, va pronunciar aquestes paraules per intentar justificar els programes d’espionatge a milions de ciutadans europeus a través de les seves telecomunicacions. L’escàndol, revelat pel diari britànic The Guardian , constitueix l’últim exemple de la reculada de drets fonamentals per, suposadament, garantir la seguretat dels ciutadans, en un canvi de paradigma que arrenca amb els atemptats de l’11-S. Però lluny de la retòrica oficial dels governants occidentals, el món s’està convertint cada any en un lloc menys pacífic i segur. Així ho constata la darrera edició del Global Peace Index (GPI), un indicador que pretén quantificar la situació de la pau al planeta i que elabora des de fa sis anys l’Institut for Economics and Peace (IEP), una organització australiana. L’informe de l’IEP reitera que la majoria dels conflictes existents al món avui en dia són interns, mentre que els externs -entre estats- són cada cop més residuals. En aquest sentit, l’Anuari dels Processos de Pau 2013  que elabora l’Escola de Cultura de Pau de la UAB  és una bona eina per comprovar quins conflictes es mantenen actius actualment i en quin estat es troben.

Segons l’informe 2013 del GPI, el nivell de pau al món ha caigut un 5% des del 2008. No és cap sorpresa que Síria sigui l’estat on la situació més ha empitjorat (un 70%) en cinc anys, seguit de Líbia (39%), Ruanda (31%) i Madagascar (27%). A l’altre costat de la balança, el Txad (16%), Haití (14%) i Geòrgia (12%) són els països on més ha millorat el nivell de pau en el darrer lustre. En total, en 48 estats la situació és millor el 2013 que cinc anys enrere, mentre que en 110 succeeix el contrari. Europa es manté com el continent més pacífic, però nombrosos estats del continent estan fent successius passos enrere. És el cas dels anomenats PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i l’Estat espanyol), els cinc rescatats en major o menor mesura per la UE. Tots obtenen una puntuació sensiblement pitjor que la del 2008 i l’IEP no té dubte a vincular el retrocés a les polítiques d’austeritat que, entre d’altres coses, estan disparant l’atur i les desigualtats socials als països del sud del continent.

Continua llegint

Els nous botins dels pirates

L’èxit electoral a l’estat més poblat d’Alemanya consolida el creixement del Partit Pirata, una jove formació amb respostes i funcionament allunyats de les forces tradicionals

Els 20 diputats obtinguts al Parlament de Rin del Nord – Westfàlia, l’estat més poblat d’Alemanya, després de rebre el 7,8% dels vots en els comicis celebrats diumenge, 13 de maig, són l’últim botí que ha arreplegat el Partit Pirata, una formació nascuda el 2006 a Suècia i que, progressivament, s’està implantant arreu del continent europeu. La irrupció dels pirates en un parlament ja no suposa una novetat, sinó que mostra la consolidació d’una formació que s’allunya dels partits tradicionals, apostant per l’horitzontalitat en la presa de decisions, la defensa de la participació ciutadana i la reclamació de transparència en les administracions. En només vuit mesos, els pirates alemanys han hissat la seva bandera en quatre parlaments estatals, després de la primera conquesta a Berlín, on el 18 de setembre van sumar 130.000 vots (8,9%) i 15 diputats. Slesvig-Holstein (sis escons) i Saarland (quatre) completen els bastions dels pirates.

Totes les enquestes els donen representació al Parlament federal d’Alemanya després de les eleccions de l’any vinent. En les anteriors, celebrades el 2009, ja van sumar gairebé 845.000 sufragis, insuficients, però, per aterrar al Bundestag. Ara, en canvi, ho tenen tot de cara per superar el 5% dels vots, fet que, sens dubte, multiplicaria la projecció internacional d’un partit que només té sis anys de vida. «Les perspectives que tenim són molt bones, de creixement, perquè fem bandera d’aspectes com ara la lluita per la transparència o el foment de la participació ciutadana, que són reivindicats per molta gent arreu del món», explica a EL TRIANGLE Kenneth Peiruza, portaveu de Pirates de Catalunya, membre de ple dret de Partits Pirata Internacional, la confederació que agrupa les formacions nacionals dels pirates.

Continua llegint

“Ens tiren a terra, però ens aixequem una vegada i una altra”

Com viuen els grecs les draconianes mesures que està aplicant el seu govern actuant el dictat de la Troika que formen la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional? Tenen esperança en el futur? Què els empeny a sortir al carrer i a lluitar contra aquestes mesures? Per intentar donar resposta a aquestes preguntes i entendre una mica millor com estan vivint una situació a la qual, potser, també ens hi veurem abocats nosaltres, publico l’entrevista que vaig fer recentment per a La Directa a l’activista Jristina Lantzi, que durant molts mesos ha estat al peu del canó a la plaça Syntagma. 

Implicada en la lluita antiracista i antifeixista i defensora dels drets de les persones migrades, Jristina Lantzi ha participat els darrers mesos en les convocatòries de l’oposició contra les mesures draconianes que ha imposat la troica a Grècia com a contrapartida al rescat financer. Un malestar que s’ha visualitzat especialment a la plaça Syntagma d’Atenes, on Jristina ha pres part en les diferents protestes. Als seus 33 anys, ha passat per més de deu feines diferents, però ja en fa quatre que treballa en una llibreria céntrica de la ciutat. Amb un sou precari, afirma que ha après a viure amb molt poc i subratlla que continuarà lluitant per canviar les coses.

Continua llegint