Crisi? Però sí sempre hem estat en crisi!

Any nou, vida nova.  És un tòpic. Però, casualitat o no, en el meu cas sembla que serà cert. Canvi de ciutat, canvi de país, canvi d’idioma,…Després de superar un 2010 complicat a nivell personal, he començat el 2011 establint-me a Belfast, la capital d’Irlanda del Nord, amb l’objectiu de millorar el meu lamentable anglès durant els propers mesos. La distància, però, no farà allunyar-me d’una de les meves passions: el periodisme. Intentaré actualitzar amb certa regularitat el blog, ja sigui amb curiositats sobre la meva estada a la ciutat o amb entrades més periodístiques. Quan torni de Belfast vull marxar uns mesos més a una altra part del món. D’aquí el nom del blog: periodista itinerant.

Porto pocs dies a la ciutat i tot que ja n’he trepitjat alguns dels racons més interessants, encara no estic en condicions de fer-ne una dissecció precisa. De la resta del país no cal ni parlar-ne. No he vist res més enllà de Belfast. Evidentment, encara no hi conec gaire el gent i el poc domini de l’idioma m’impedeix tenir converses gaire profundes. Temps al temps (espero!). Una de les primeres impressions que he tingut és que Belfast intentarà tirar endavant i deslliurar-se de la imatge de ciutat conflictiva i perillosa que durant dècades l’ha acompanyat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els troubles (els enfrontaments entre republicans irlandesos i unionistes probritànics –que eren majoria , tenien el poder i el suport de la política i exèrcit britànic) cada cop queden més lluny i a dia d’avui Belfast és una ciutat tranquil·la i molt segura. Es podria dir que tothom coincideix en què ara s’hi viu molt millor que fa uns anys i que la calma política s’ha traduït també en una millora econòmica. Ara bé, la crisi també colpeja amb força aquestes terres, tot i que s’ho prenen amb resignació i, fins i tot, amb cert humor. “Crisi? Però sí sempre hem estat en crisi aquí!!! No estem notant res especial!!”, m’ha comentat un dels professors de l’escola on estudio.

Quan el conflicte nord-irlandès va encarar la resolució definitiva, arran dels acords de pau de Divendres Sant de 1998 –precedits per les converses al més alt nivell entre els governs britànics i irlandès i els representants dels principals partits de l’Ulster-, les companyies estrangeres van decidir que havia arribat al moment d’aterrar a Belfast. La ciutat, i sobretot el seu centre, va modernitzar-se però tot just quan els diners semblava que corrien amb certa normalitat capitalista (res a veure, però, amb la bogeria especulativa de la República d’Irlanda) va esclatar la crisi econòmica mundial. Des d’aleshores l’atur ha augmentat, tot i que no arriba ni de lluny als nivells de casa nostra.

Ara bé, tot plegat ha servit perquè el rostre de Belfast canviï. Passejant pel centre no es té la sensació de visitar cap lloc especial perquè veiem bona part dels restaurants, cafès i botigues que ocupen un espai similar a bona part de les capitals europees. Maleïda homogeneïtzació!!! Sort dels pubs! La ciutat n’és plena, però també n’hi ha molts sense cap personalitat. Això sí, n’hi ha prou buscant una mica per trobar-ne d’especials, com ara la Whites Tavern, que està oberta des del 1630. I sí, és la més antiga de Belfast. Llar de foc, mobiliari antic, ambient familiar, música tradicional en viu i una magnífica pinta de la cervesa que voleu conviden a passar-hi una bona estona. Us hi apunteu?

En properes entrades miraré d’explicar-vos més coses del centre de Belfast, a mida que me’l conegui millor. De moment, cada dia faig llargues caminades acompanyat d’un fred sever però suportable i (oh, sorpresa) els sempitern núvols que tenyeixen constantment de gris el cel de la ciutat. Veure el sol serà un dels reptes de la meva estada (de moment només ens hem trobat un dia de quatre).

La situació política que s’ha viscut, i de la qual encara en queden reminiscències, va ser una de les principals motivacions que va portar-me a Belfast. L’epicentre dels troubles a la ciutat era West Belfast, la zona més deprimida i degradada. Actualment, els enfrontaments han desaparegut, però no hi ha convivència ni coexistència entre republicans i unionistes. Cada comunitat viu als seus carrers i no interactua amb membres dels seus (antics) enemics. Els irlandesos es concentren al sud de West Belfast, al voltant de Falls Road, mentre que els unionistes –que bàsicament són protestants- ho fan a Shankill Road. Estan separats encara avui per un mur, cínicament anomenat Peace Line. Els murals, sobretot a la zona republicana, són espectaculars i s’han convertit en un dels principals atractius turístics de la ciutat [us en penjo alguns].

En trepitjar la zona, però, un de seguida és conscient que l’àrea segueix degradada. És el barri obrer per excel·lència de Belfast i aquí sí que les marques del conflicte segueixen presents. Segurament passaran dècades abans que desapareguin del tot i que la divisió entre uns i altres s’acabi. El creixement demogràfic dels catòlics a tot Irlanda del Nord també podria provocar que durant aquest temps acabin arrabassant la majoria als protestants i assoleixin el seu principal objectiu polític: la unitat de la illa d’Irlanda en un únic Estat. Records als màrtirs dels troubles, pintades a dojo (amb alguna estelada), presència constant de banderes irlandeses i predomini absolut del color verd. Aquests són alguns dels trets de Falls Road on necessitaré millorar molt el meu anglès si vull entendre’m amb els cambrer/es dels pubs i que ells m’entenguin. Per dir-ho finament, el seu accent és força tancat. Estic segur, però, que Falls Road serà gairebé un lloc de peregrinació setmanal per mi.

Per acabar (quin rotllo que he fotut de saque) només dir-vos que visc força lluny de West Belfast. M’estic en una zona residencial molt tranquil·la, però sense botigues, pubs ni cap servei a prop. Sóc un motivat i em moc a peu, però molta gent agafa el cotxe per fer qualsevol cosa. És un dels defectes d’aquest tipus de barris. S’allunyen de la ciutat compacta i, evidentment, no fomenten un urbanisme sostenible. I perdó per l’oximoron. Go dtí an chéad uair eile a chairde!  (m’acomiado en gaèlic).

Anuncis

2 pensaments sobre “Crisi? Però sí sempre hem estat en crisi!

  1. Doncs m'alegro, Marc, que hagis emprès aquesta aventura itinerant. La itinerància sempre sol ser molt enriquidora.Jo no hi he estat mai a Belfast ni a Irlanda i, per tant, he trobat més que interessant aquest primer contacte tan documentat que hi expliques. Se m'ha fet curt.Molta sort i vés informant de cada nova entrada al bloc via Facebook.Bona nit!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s