La sacsejada de ‘Kony 2012’

La campanya d’Invisible Children que demana la captura d’un ‘senyor de la guerra’ ugandès demostra la necessitat de les ONG de generar grans impactes per poder recaptar fons

El reclutament de nens soldat s’ha situat en el primer pla mediàtic els darrers dies. Dos fets ho expliquen. El darrer és la decisió del Tribunal Penal Internacional (TPI) de dimecres, dia 14, quan va declarar culpable de «crims de guerra» Thomas Lubanga, antic líder de la Unió de Patriotes Congolesos i del seu braç armat, les Forces Patriòtiques per a l’Alliberament del Congo. El tribunal va considerar provat que les milícies de Lubanga havien reclutat menors de 15 anys per participar en la contesa bèl·lica a la província d’Ituri, al nord-est de la República Democràtica (RD) del Congo. Però l’autèntic impacte sobre el reclutament de nens soldat ha estat el vídeo Kony 2012, que fa un parell de setmanes va penjar l’ONG de San Diego (Califòrnia)InvisibleChildren i des d’aleshores l’han vist més de 80 milions de persones.

El film, d’uns 30 minuts, transmet el missatge que cal capturar l’ugandès Joseph Kony, el líder de l’Exèrcit d’Alliberament del Senyor (LRA, segons la sigla en anglès), abans d’acabar l’any. El TPI busca Kony des del 2005 per crims contra la humanitat, però se sap que ja fa alguns anys va deixar Uganda i ara es mou entre el Sudan del Sud, la República Centreafricana i l’RD del Congo, els estats on actualment opera l’LRA, que en aquests moments comptaria amb centenars de membres que actuarien mitjançant petites cèl·lules. A la milícia se li atribueix el segrest d’uns 30.000 nens, molts dels quals han estat emprats com a soldats i esclaves sexuals –en el cas de les nenes–, durant les tres dècades de la seva història. L’impacte de la campanya ha estat enorme i estrany és el mitjà occidental que no se n’hagi fet ressò. Avui, Kony i l’LRA són més coneguts que mai. Ara bé, les imprecisions i la transmissió d’una imatge errònia de la realitat han provocat una allau de crítiques i un agre debat al voltant de l’impactant vídeo. 

L’ONG, la gran beneficiada

«Les ONG viuen en un món tremendament competitiu, en el qual, per arrabassar donatius a les altres organitzacions, no es pot recórrer a raonaments complicats», exposa l’antropòleg Gustau Nerín, que ha viscut llargues temporades a Guinea Equatorial, al llibre Blanc bo busca negre pobre (La Campana, 2011). I, certament, Kony 2012 transmet un missatge no precisament complex. Un senyor de la guerra que durant dècades ha protagonitzat crims terribles i que no ha estat detingut. La pressió de milions de persones, si més no així ho vol fer creure Invisible Children, farà més fàcil que els Estats Units mantinguin el seu suport als governs de la zona, que aquests actuïn eficaçment i, finalment, que Kony sigui arrestat i jutjat pel TPI. El periodista José Miguel Calatayud lamentava en un article a El País les imprecisions del vídeo, que en cap moment no exposa que el líder de l’LRA ja no és a Uganda i que transmet que el nord d’aquest país centreafricà és un territori en guerra, cosa que no és certa. Calatayud també censurava la «narrativa de l’home blanc, bo i valent, que salva els negrets pobres i indefensos de l’altre negre malvat i salvatge» que explicita el document.

L’opinió de Jordi Raich, en canvi, és força diferent. L’autor d’El espejismo humanitario(Debate, 2004), en conversa via Skype amb EL TRIANGLE des de Colòmbia, es mostra convençut que denunciar que un criminal de guerra segueixi en llibertat no tindrà un impacte negatiu i considera que el missatge real de Kony 2012 és la «crítica als estats que no han fet res per arrestar-lo durant anys». «Què pot passar? Que decideixin fer més per portar-lo davant el TPI? Doncs, benvingut sigui», raona. Raich també subratlla que la pel·lícula es pot considerar «publicitat humanitària del segle XXI, perquè és molt creativa, està ben feta, és dinàmica i aprofita totes les possibilitats per generar impacte a través de les xarxes socials».

«L’objectiu número u de qualsevol ONG és la pròpia supervivència i, per aconseguir-la, ha de ser coneguda i necessita publicitat i diners», comenta l’escriptor i expert en ajuda humanitària, que no té cap dubte que en aquest cas «la principal beneficiada» és Invisible Children, que ha passat de ser una ONG «invisible» a ser coneguda mundialment. La fama ha arribat a Jason Russell, cofundador i rostre de l’organització californiana en un vídeo en què, a banda de relatar les barbaritats de Joseph Kony, també es detalla com adquirir pòsters, samarretes i altres materials d’una campanya que, per damunt de tot, engruixirà els fons d’Invisible Children. [Després de la publicació d’aquest article es va saber que Russel havia estat detingut per escàndol públic].

Un model a seguir?

El periodista ugandès Angelo Izama escrivia fa alguns dies un article, recollit al portalallafrica.com, on denunciava que «Kony 2012 farà que molta gent senti que ha contribuït a la captura» del senyor de la guerra. Però per «aquells que estan preocupats per la militarització de l’Àfrica central, aquesta campanya és justament una altra mala solució d’un problema més difícil». En una línia similar, el periodista britànic Simon Rawles opinava al seu bloc que «segur que [la pel·lícula] farà créixer la consciència sobre l’assumpte, però els esforços s’han de centrar avui a protegir les persones que viuen en àrees aïllades i són vulnerables de ser atacades. La pressió s’ha de fer sobre organitzacions com l’ONU per protegir els qui viuen on actua l’LRA. Però el film mai no s’adreça en aquesta direcció».

Una altra de les crítiques recurrents a la campanya d’Invisible Children és que obvia la violència de l’Exèrcit d’Uganda, a bastament denunciada en informes que, entre altres coses, detallen la guerra bruta que ha patit la població civil tant a les mans de la milícia de Kony com de les forces governamentals que combatien l’LRA. Un treball conjunt de la Comissió de Drets Humans ugandesa i de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans exposa que «testimonis van dir que durant la seva captivitat van veure oficials de l’Exèrcit ordenar violacions massives de dones capturades a l’LRA i després matar-les a ganivetades o a trets».

Per a Jordi Raich, no es pot pretendre que l’ONG en qüestió «vagi més enllà d’un tema en concret» i, per tant, la funció d’Invisible Children no passa per solucionar tots els problemes que ha generat l’actuació de l’Exèrcit d’Alliberament del Senyor. «Si vols tenir un impacte gran i arribar a les persones que, d’entrada, no s’interessen per un tema, has de transmetre una idea simple. La campanya pot ser un model a seguir per altres organitzacions si es vol enviar un missatge molt concret, que en aquest cas és “arresteu aquest tipus”», conclou.

Si això acaba passant, l’ONG estatunidenca de ben segur que podrà sortir al pas de les crítiques que ha rebut. De moment, sembla evident que moltes ONG es veuran temptades de canviar les seves estratègies comunicatives si volen tenir impacte i, per tant, augmentar la recaptació de fons per tirar endavant els seus projectes. Perquè del que no es pot dubtar és que Kony 2012 ha mostrat com comunicar un missatge bàsic per inspirar una acció massiva. Per més que el vídeo ofereixi una imatge esbiaixada i simplista de la realitat, des de fa uns quants dies Invisible Children ha deixat de ser una organització invisible. I, en el que sí que hi ha unanimitat, és en el desig que Joseph Kony pateixi el mateix destí que Thomas Lubanga i sigui condemnat pel TPI.

*Article publicat amb el número 1.055 del setmanari El Triangle, 16 de març de 2012.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s