Les cicatrius obertes del nord d’Uganda

La regió més empobrida del país ha rebut desenes de milers de refugiades sud-sudaneses, fet que augmenta la tensió en una zona fortament castigada per dues dècades de conflicte

Són quarts de deu de la nit d’un dilluns. Johnson Street, un carrer cèntric de Kampala, és el punt d’inici d’una breu immersió al nord d’Uganda. El primer destí és Adjumani, una ciutat de 40.000 habitants de la regió del Nil occidental. Deu hores de trajecte en autocar per fer 500 quilòmetres, la meitat dels quals, per una pista de terra plena de clots. La benvinguda a Adjumani, ciutat capçalera del districte homònim fronterer amb el Sudan del Sud, arriba en forma de ràfega d’aire molt càlid. El brogit, el caos i el soroll sense fi de Kampala han desaparegut. El verd gairebé constant de la humida Buganda –la regió de la capital– ha canviat pel marró, un paisatge àrid on la sorra ho envaeix tot i els arbres són més aviat escassos.

Les diferències no són únicament paisatgístiques. Només cal parar l’orella i obrir els ulls per adonar-se que Adjumani i la resta del nord d’Uganda és un món completament diferent de Kampala. El luganda, l’idioma bantu que es parla a la gran ciutat, ha estat substituït pel ma’di, una llengua nilòtica. La desconfiança vers la capital és la norma entre la població local, víctima d’una guerra irresolta durant més de dues dècades.

Les cicatrius del conflicte són visibles i les conseqüències perduren. Les suposades inversions del govern central –en gran part, desaparegudes en la teranyina de la corrupció– no han servit perquè el nord d’Uganda deixi de ser la regió més marginada del país, amb un 46% de població pobra, més del doble que a l’est, la segona àrea més depauperada, segons les dades de l’Oficina Nacional d’Estadística de 2010. Continua llegint

La caça furtiva amenaça de deixar l’Àfrica sense elefants i rinoceronts

La població dels dos grans mamífers s’ha desplomat les darreres dècades com a conseqüència d’una pràctica molt lucrativa, darrere de la qual hi ha organitzacions criminals que mouen milers de milions d’euros. Una cimera internacional intenta impulsar mesures per aturar l’enèsim espoli del continent

El 1979, 1,3 milions d’elefants vivien en llibertat a l’Àfrica. Avui, només en queden uns 500.000. La caiguda encara és més accentuada en el cas dels rinoceronts, que han passat del mig milió d’exemplars de principis del segle XX als menys de 30.000 que hi ha actualment. De tigres, tot just en resten 3.200 a la natura, quan fa un segle eren 100.000. La disminució s’explica per causes com la pèrdua dhàbitats naturals -conseqüència de l’expansió de cultius, entre d’altres- i, sobretot, pels efectes devastadors de la caça furtiva. Segons dades de l’organització TRAFFIC, cada any al voltant de 30.000 elefants són assassinats a l’Àfrica. Només a Sud-àfrica, que concentra el 80% de la població mundial, 1.004 rinoceronts van morir l’any passat víctimes de la caça furtiva, un 50% més que el 2012 i a anys llum dels 13 que van ser assassinats el 2007.

El comerç il·legal d’animals salvatges -o de parts del seu cos, com els ullals dels elefants o les banyes dels rinoceronts- és una activitat molt lucrativa, que mou uns 14.700 milions d’euros l’any, afirma WWF. De fet, és la quarta activitat criminal que més diners genera al món, només per darrere del tràfic d’éssers humans, el comerç d’armes i les drogues. Una de les conseqüències més clares de la creixent caça furtiva és que diverses espècies estan sota l’amenaça d’una extinció propera, que en el cas dels rinoceronts es calcula en 15 o 20 anys si no s’aturen les actuals matances. Continua llegint

Un bosc per expulsar 11.000 persones de casa

La resistència dels habitants de Tedi a acceptar els projectes governamentals i a abandonar la seva llar exemplifica el conflicte per la terra que es viu al país, amb nombrosos casos d’acaparament que perjudiquen especialment la població pobra

Feta la presentació de rigor amb les autoritats locals, en pocs minuts un grup de persones es reuneix sota l’ombra d’un dels pocs arbres de la plaça del poble. Després de fitar el mzungu -com anomenen els blancs en aquesta part del món- que ha arribat en boda-boda -les omnipresents moto-taxis-, ara es disposa a explicar la seva història. Som a Tedi, un poble d’11.000 habitants del districte d’Amuru, un dels que acumula més misèria de l’empobrit nord d’Uganda. Pren la paraula en Patrick, d’uns 25 anys: “Segons el govern de Museveni, vivim aquí il·legalment i hem de deixar les nostres terres, que passarien a mans de l’Autoritat Nacional Forestal (NFA, en anglès) i de l’Autoritat de la Fauna d’Uganda (UWA, també en anglès, que gestiona els parcs nacionals). Els arbres i els animals tenen dret a estar-se aquí, però nosaltres sembla que no”.

A Tedi són víctimes de l’acaparament de terres, en aquest cas protagonitzat per dues institucions del govern ugandès. Es tracta d’un problema molt greu arreu del país, gairebé sempre amb l’executiu nacional com a actor, ja sigui directament o indirecta, donant suport als inversors de torn que volen portar el progrés al territori amb un projecte que, finalment, només acaba engreixant els seus comptes de resultats. La principal víctima de l’acaparament és la població pobra, que perd la terra, en la majoria dels casos l’únic mitjà de vida de què disposa. Continua llegint

Set apunts ràpids sobre Uganda

Abans de començar a aprofundir en les moltes històries que hi ha al país i als Grans llacs africans, escric unes pinzellades ràpides sobre el país on em trobo des de fa quatre dies. Per començar a entendre què és Uganda

1. Uganda és un país ubicat a l’est de l’Àfrica. Té frontera amb Kènia, a l’est; el Sudan del Sud, al nord; la República Democràtica del Congo (RDC), a l’oest; Ruanda, al sud-oest; i Tanzània, al sud. Ocupa una superfície de poc menys de 240.000 quilòmetres quadrats i té 37,5 milions d’habitants (la densitat és d’uns 160 habitants per quilòmetre quadrat, inferior a la catalana però superior a l’espanyola). La xifra creix ràpidament, atès que mapa UgandaUganda té la segona població més jove del món -només per darrere del Níger- i de mitjana cada dona té gairebé sis fills . A la part meridional d’Uganda s’hi troba una part del llac Victòria, compartit amb Kènia i Tanzània, el segon més gran del món, on neix el riu Nil i que pateix una severa degradació ambiental i social (si us interessa el tema, mireu el documental La pesadilla de Darwin). De llacs, però, n’hi ha molts més, no només al país sinó a tota la regió, coneguda com a Grans Llacs africans.

2. Per no allargar-me en la història del país, em centro en l’etapa contemporània. Al primer terç del segle XIX s’hi endinsen comerciants àrabs provinents de la costa africana de l’oceà Índic i cap al 1860 comencen a arribar-hi europeus que busquen les fonts del Nil. Els missioners, primer protestants i després catòlics, hi aterren -és un dir- cap al 1880 i el territori es convertirà poc després en un protectorat britànic, que buidarà de sobirania real els diversos regnes que hi havia al que avui és Uganda, que aconseguirà la independència del Regne Unit el 1962. Les primeres eleccions les guanya una aliança entre el Congrés del Poble Ugandès (UPC, en anglès), de Milton Obote, i Kabaka Yekka (KY), del kabaka (rei) de Buganda -el més poblat i influent dels reialmes pre-colonials-, Edward Mutesa II. Obote serà el president i Mutesa, el primer ministre. Continua llegint

La sacsejada de ‘Kony 2012’

La campanya d’Invisible Children que demana la captura d’un ‘senyor de la guerra’ ugandès demostra la necessitat de les ONG de generar grans impactes per poder recaptar fons

El reclutament de nens soldat s’ha situat en el primer pla mediàtic els darrers dies. Dos fets ho expliquen. El darrer és la decisió del Tribunal Penal Internacional (TPI) de dimecres, dia 14, quan va declarar culpable de «crims de guerra» Thomas Lubanga, antic líder de la Unió de Patriotes Congolesos i del seu braç armat, les Forces Patriòtiques per a l’Alliberament del Congo. El tribunal va considerar provat que les milícies de Lubanga havien reclutat menors de 15 anys per participar en la contesa bèl·lica a la província d’Ituri, al nord-est de la República Democràtica (RD) del Congo. Però l’autèntic impacte sobre el reclutament de nens soldat ha estat el vídeo Kony 2012, que fa un parell de setmanes va penjar l’ONG de San Diego (Califòrnia)InvisibleChildren i des d’aleshores l’han vist més de 80 milions de persones.

El film, d’uns 30 minuts, transmet el missatge que cal capturar l’ugandès Joseph Kony, el líder de l’Exèrcit d’Alliberament del Senyor (LRA, segons la sigla en anglès), abans d’acabar l’any. El TPI busca Kony des del 2005 per crims contra la humanitat, però se sap que ja fa alguns anys va deixar Uganda i ara es mou entre el Sudan del Sud, la República Centreafricana i l’RD del Congo, els estats on actualment opera l’LRA, que en aquests moments comptaria amb centenars de membres que actuarien mitjançant petites cèl·lules. A la milícia se li atribueix el segrest d’uns 30.000 nens, molts dels quals han estat emprats com a soldats i esclaves sexuals –en el cas de les nenes–, durant les tres dècades de la seva història. L’impacte de la campanya ha estat enorme i estrany és el mitjà occidental que no se n’hagi fet ressò. Avui, Kony i l’LRA són més coneguts que mai. Ara bé, les imprecisions i la transmissió d’una imatge errònia de la realitat han provocat una allau de crítiques i un agre debat al voltant de l’impactant vídeo. 

Continua llegint