“Tinc por que s’utilitzi la crisi de l’Ebola per satisfer altres interessos”

Va arribar a Sierra Leone com a missioner a principi dels noranta i va viure gairebé dues dècades a l’Àfrica. Durant aquest període va deixar la vida religiosa per seguir treballant al continent com a cooperant i periodista. Conegut sobretot per haver encapçalat un exitós programa de recuperació de nens soldats a l’estat de l’Àfrica Occidental, lamenta que en d’altres països projectes similars no hagin comptat ni amb temps ni amb diners per complir l’objectiu. “Són persones que necessiten acompanyament per recuperar-se de l’experiència viscuda i cal oferir-los una alternativa a la violència”, subratlla. Crític amb el rol de les ONG durant molt de temps, “destinades només a oferir pedaços per no qüestionar les fonts de finançament”, advoca per la sensibilització i la incidència sobre la realitat africana a través de conferències i articles en mitjans com el blog África no es un país o Mundo Negro.

En la cobertura dels grans mitjans de l’Estat sobre l’Àfrica predominen les informacions negatives, lligades a conflictes armats, epidèmies o pobresa. És una visió esbiaixada?

Encara avui, Àfrica és desconeguda a l’Estat espanyol i hi pensem en clau negativa i d’amenaça, a diferència del que passa amb Amèrica Llatina o l’Àsia. Els mitjans perpetuen aquesta imatge, però també és cert que hi ha una generació de periodistes joves, com José Naranjo, Xavier Aldekoa, Gemma Parellada o Alberto Rojas que en donen una visió molt diferent, amb temes de desenvolupament o sobre dones que canvien la seva realitat que abans no apareixien.

Cites periodistes que intenten reflectir la vida quotidiana i en llegir-los te n’adones que hi ha moltes inquietuds compartides entre nosaltres i els africans.

Sí, i això sorprèn aquí. La realitat dels joves urbans de moltes ciutats africanes és molt similar a la que poden tenir els de Barcelona, Madrid o París. Escolten la mateixa música, miren les mateixes sèries de televisió i estan pendents dels mateixos equips de futbol. Són joves que utilitzen les xarxes socials, per exemple per crear campanyes de prevenció sobre l’Ebola. Hi ha certes inquietuds universals i molts joves africans, bàsicament urbans, també reclamen tenir veu i intervenir en política, com passa aquí.

La caça furtiva amenaça de deixar l’Àfrica sense elefants i rinoceronts

La població dels dos grans mamífers s’ha desplomat les darreres dècades com a conseqüència d’una pràctica molt lucrativa, darrere de la qual hi ha organitzacions criminals que mouen milers de milions d’euros. Una cimera internacional intenta impulsar mesures per aturar l’enèsim espoli del continent

El 1979, 1,3 milions d’elefants vivien en llibertat a l’Àfrica. Avui, només en queden uns 500.000. La caiguda encara és més accentuada en el cas dels rinoceronts, que han passat del mig milió d’exemplars de principis del segle XX als menys de 30.000 que hi ha actualment. De tigres, tot just en resten 3.200 a la natura, quan fa un segle eren 100.000. La disminució s’explica per causes com la pèrdua d‘hàbitats naturals -conseqüència de l’expansió de cultius, entre d’altres- i, sobretot, pels efectes devastadors de la caça furtiva. Segons dades de l’organització TRAFFIC, cada any al voltant de 30.000 elefants són assassinats a l’Àfrica. Només a Sud-àfrica, que concentra el 80% de la població mundial, 1.004 rinoceronts van morir l’any passat víctimes de la caça furtiva, un 50% més que el 2012 i a anys llum dels 13 que van ser assassinats el 2007.

El comerç il·legal d’animals salvatges -o de parts del seu cos, com els ullals dels elefants o les banyes dels rinoceronts- és una activitat molt lucrativa, que mou uns 14.700 milions d’euros l’any, afirma WWF. De fet, és la quarta activitat criminal que més diners genera al món, només per darrere del tràfic d’éssers humans, el comerç d’armes i les drogues. Una de les conseqüències més clares de la creixent caça furtiva és que diverses espècies estan sota l’amenaça d’una extinció propera, que en el cas dels rinoceronts es calcula en 15 o 20 anys si no s’aturen les actuals matances.

Les noves ‘guerres’ africanes dels Estats Units

La presència militar nord-americana al continent està augmentant amb la construcció de bases aèries en països regits per dictadors que acumulen dècades en el poder. Rere l’argument de combatre el terrorisme, l’objectiu real és aturar la creixent influència xinesa

Burkina Faso, Uganda, Etiòpia o Djibouti són països africans amb nombrosos trets comuns. Tots estan sota control de règims pràcticament o totalment dictatorials, amb presidents que acumulen anys i anys en el poder i on les eleccions són una simple operació d’estètica en què els resultats són abassegadors a favor del partit oficialista de torn. A més a més, són estrets aliats dels Estats Units i tenen un paper fonamental en la presència de la hiperpotència al continent negre. I és que en tots aquests estats hi ha alguna base aèria militar estatunidenca. Totes –se n’ha aixecat una dotzena des del 2007 en diversos països, entre els quals hi ha els esmentats– configuren l’àmplia xarxa d’espionatge de Washington sobre la regió, establerta sota la sempiterna excusa de combatre el terrorisme d’arrel islamista, que, bàsicament a través de la marca d’Al-Qaida, ja opera al Magrib o a la banya d’Àfrica, a l’àrea de Somàlia.

L’expansió de les operacions militars secretes dels Estats Units al continent, revelada pel diari The Washington Post fa algunes setmanes, no pot amagar la necessitat de l’Administració d’Obama de lligar estretes aliances amb països africans davant el progressiu pes que té a l’àrea la Xina, que ja s’ha convertit en el principal soci comercial del continent. En joc hi ha la competència pels ingents recursos naturals africans: des del petroli fins al coltan, un mineral imprescindible per a la fabricació d’equips tecnològics, com ara ordinadors o telèfons mòbils, passant per molts d’altres. La creixent militarització de la presència dels EUA, però, desperta recels cada cop més grans en la societat continental.