Reforma o canvi radical, el debat dels ‘indignats’ israelians

L’espiral de violència que es va viure al sud d’Israel i a la franja de Gaza durant la segona quinzena del mes passat, arran dels atacs coordinats al voltant de la ciutat d’Eilat que van costar la vida a vuit ciutadans hebreus i la posterior rèplica de Tel Aviv contra territori palestí, van servir al Govern de Benjamin Netanyahu per tornar a posar la seguretat com a única prioritat nacional. La proximitat de l’Assemblea General de l’ONU, que el proper dia 20 haurà de debatrà el possible reconeixement d’un Estat palestí, també era un element que contemplava l’executiu de dretes per calmar la tensió social que durant bona part de l’estiu havia sacsejat Israel.

Dissabte passat, però, la societat hebrea va demostrar que ja en té prou. Que vol canvis econòmics profunds, per acabar amb les creixents diferències socials d’un Estat que durant les seves primeres dècades havia fet gala d’una notable igualtat –sempre que posem el focus només sobre la població jueva i obviem els palestins-. La política neoliberal que va implantar-se els anys vuitanta va acabar amb aquesta situació i des d’aleshores la fractura entre la minoria més rica –que cada cop ho és més- i la resta de la població s’ha anat fent més i més gran, fins al punt que Israel és a dia d’avui el país desenvolupat amb unes desigualtats econòmiques més profundes.

El perquè del control de Hamàs i la relativa contenció israeliana

L’espiral de violència que la setmana passada va colpejar el sud d’Israel, el nord d’Egipte i la franja de Gaza ha posat de manifest que les relacions entre Tel Aviv i el Caire han canviat molt des de la caiguda del dictador Hosni Mubàrak i que ni els dirigents hebreus ni la cúpula de Hamàs, l’organització islamista que governa Gaza, tenen interès ara mateix en afrontar un conflicte bèl·lic de més abast. L’executiu hebreu va donar el vistiplau a diversos bombardejos selectius a la franja, però les Brigades Ezzedin al Qassam –la facció armada de Hamàs- pràcticament no van participar en el llançament de coets Qassam i míssils Grad a territori israelià. Finalment, una nova treva –amb mediació egípcia- ha tornat la calma tensa a la regió.

Tot va començar dijous 18, quan un grup d’homes armats d’origen desconegut –el govern de Netanyahu va assegurar que l’origen calia buscar-lo a Gaza, però la premsa hebrea ja ha reconegut que, com a mínim, hi havia diversos egipcis entre els assaltants- va llançar una sèrie d’atacs coordinats al sud del país, molt a prop de la fronterera ciutat d’Eilat, causant vuit morts. L’exèrcit jueu va reaccionar amb contundència, atacant els presumptes atacants i assassinant-ne set. El foc israelià també va costar la vida a tres policies egipcis que es trobaven molt a prop de la frontera però encara en territori àrab. Aquest incident va ser el desencadenant de la pitjor crisi diplomàtica entre els dos països des que el 1979 van signar els acords de pau de Camp David.

Els ‘indignats’ israelians

Benjamin Netanyahu està descol·locat. De moment, el primer ministre israelià no sap com afrontar una crisi que creix dia rere dia a l’Estat jueu. En aquesta ocasió, els palestins no hi juguen cap paper, sinó que milers i milers de ciutadans israelians han despertat i s’estan mobilitzant per denunciar el brutal increment del cost de la vida que ha viscut el país els darrers anys i que té l’encariment del cost dels habitatges com a màxima expressió. El que va començar fa un parell de setmanes al bulevard Rotschild de Tel Aviv, una de les avingudes benestants més conegudes de la ciutat, amb algunes tendes de campanya, s’ha convertit en una gran protesta que arriba a tots els racons del país.

Els seus protagonistes són, bàsicament, ciutadans de classe mitjana que temen pel seu futur. “Això no és una revolució, és una crit d’auxili”, m’explicava fa un parell de dies en Daniel, un home d’uns 40 anys que participava a l’acampada de Tel Aviv. No volen transformar el país de dalt a baix, sinó que volen mantenir el seu estatus. “Volem seguir sent classe mitjana, sobreviure”, afegia la Hadas, una jove actriu. Des d’aquest punt de vista, el moviment no és revolucionari, sinó conservador, però mostra fins a quin punt està fent mal a la majoria dels ciutadans hebreus la política econòmica de l’executiu de Netanyahu. 

L’optimista professor anticapitalista

Nascut a l’Argentina, tot i que amb orígens familiars a l’Europa de l’Est i l’antiga Unió Soviètica. Jueu asquenasita, és a dir, del grup que tradicionalment ha dominat la política i l’economia de l’Estat d’Israel, però crescut en barris marginals de Tel Aviv envoltat de jueus orientals, els mizrahim. Antic militant del Matzpen, una formació d’extrema esquerra i antisionista que va tenir cert impacte en la dècada dels 70. Soldat de l’exèrcit hebreu a la primera Guerra del Líban que es rebel·la i es nega a servir-hi per motius ètics, fet que li comporta una estada a la presó. Professor hipercrític amb el sistema educatiu de l’Estat jueu. Anticapitalista en una terra on triomfa el capitalisme salvatge. Activista d’esquerres i defensor dels canvis des de baix, des de la base. Partidari del treball conjunt amb els palestins i apòstol de la unió de la lluita social i l’anticolonial. Membre de Tarabut. I optimista. Amb l’esperança, i cert convenciment, que lentament la societat israeliana està obrint els ulls.

Aquest és, a grans trets, el perfil de Marcello Weksler, a qui vaig tenir el plaer d’entrevistar fa uns dies al seu pis ubicat als afores de Tel Aviv. Òbviament, no és representatiu de l’israelià mitjà, més aviat n’està a les antípodes. Però precisament això és el que fa interessant escoltar-lo. Gran conversador –la seva formació pedagògica es nota-, defensa el camí iniciat per Tarabut com una via innovadora per canviar mentalitat dins una societat israeliana escorada cada cop més a la dreta i on el racisme no deixa de guanyar força.

Els mizrahim: els jueus discriminats que van revoltar-se

La discriminació és la norma en la societat israeliana. Els palestins que resideixen a l’Estat hebreu -1,2 milions de persones, el 20% de la població total- ocupen el nivell més baix en la piràmide social del país. Pel simple fet de no ser jueus, queden relegats en molts aspectes i per bona part dels seus conciutadans són vistos com els quintacolumnistes de l’enemic palestí. Des del 1948, any de la creació de l’Estat d’Israel, l’administració de Tel-Aviv no ha fet gran cosa per guanyar-se la seva adhesió al règim, ans al contrari. Viuen als barris i les ciutats més pobres, estan vetats en moltes professions, tenen menys drets que els jueus…

La discriminació, però, no va únicament contra els palestins. També hi ha nivells socials molt diferents entre els propis jueus. A dalt de tot de la piràmide social hi ha els asquenazites, que procedeixen del centre i l’est d’Europa. Sempre han copat el poder polític i econòmic a Israel, amb alguna excepció. David Ben Gurion, considerat el pare de la independència, era asquenazita, com també Yitzak Rabin –primer ministre que va signar els acords d’Oslo el 1993- i ho són Shimon Peres, actual president, i Benjamin Netanyahu, el primer ministre al càrrec.

Dos móns en només 20 quilòmetres

Només estan separades per 20 quilòmetres, però formen part de dos móns completament diferents. Una pretén ser moderna, avanguardista, oberta. L’altra s’intenta reinventar per sobreviure. Mentre que gratacels altíssims, extenses platges i, perquè negar-ho, contrastos brutals són alguns dels elements que defineixen la primera; a la segona gairebé tot és homogeni, transmetent un aire de pobresa. Modernitat? Cap. Passat? Molt. Present? Difícil. Futur? Dubtós.

Són Tel Aviv i Qalqília. La primera és la capital econòmica –i diplomàtica- de l’Estat d’Israel, amb més 450.000 habitants. La segona és la principal ciutat del districte homònim de Cisjordània i suma unes 30.000 persones. Fins fa pocs anys, les dues ciutats estaven molt connectades. Bona part dels adults de Qalqília treballaven a Tel Aviv i la seva àrea metropolitana. Aquest factor era fonamental per a la supervivència econòmica d’una ciutat que també rebia nombrosos visitants israelians que hi acudien els caps de setmana per comprar, aprofitant-se dels preus més baixos que sempre ha tingut Palestina.