Deu esportistes d’elit que han ‘fugit’ dels Països Catalans per pagar menys impostos

Marc Márquez és l’últim exemple d’una pràctica habitual entre pilots de motos, tennistes o ciclistes. Andorra, Mònaco o Suïssa són destins comuns de joves multimilionaris que busquen maximitzar els seus beneficis en detriment del bé comú

La decisió de Marc Márquez de sol·licitar la residència a Andorra amb l’objectiu de pagar menys impostos ha tornat a posar de manifest les escletxes que l’actual sistema econòmic obre a l’1% per maximitzar els seus beneficis, en detriment de la majoria de la població. Entre l’allau de reaccions que ha generat la notícia, destaca la carta oberta que els directors de Cristianisme i Justícia, Xavi Casanovas, i d’Oxfam Intermón a Catalunya, Francesc Mateu, han adreçat al pilot de Cervera, doble campió del món de Moto GP. El text exposa que la decisió de Márquez “no és res il·legal”, si bé s’acull a una “legislació egoista i injusta” i recorda que “els impostos són l’única manera que tenim, en l’actual sistema econòmic, de garantir la redistribució de la riquesa”.

La carta explica que el contracte del pilot és de deu milions d’euros anuals –xifra que situa el cerverí entre el “0,04% més ric de la nostra societat”– i l’anima a fer-se enrere en la seva decisió per una qüestió de “justícia social” i per fer entendre a molta gent que “pagar impostos és necessari”. La reacció de la premsa del petit principat ha estat diametralment oposada, com demostra l’editorial del Diari d’Andorra, el mitjà que va publicar l’exclusiva. “Es tracta d’una operació win-win. Tant el pilot com Andorra hi surten guanyant i el bicampió del món és un dels millors reclams publicitaris que podien arribar”, assegura, obviant el greuge per a les arques públiques espanyoles i catalanes que suposa.

10 apunts crítics sobre Emilio Botín

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d’Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d’administració de l’entitat ha estat un tradicional refugi d’antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l’Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d’euros al PSOE després de 19 anys d’impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.