Els governants eterns

Àfrica concentra bona part dels mandataris polítics mundials que acumulen més temps al càrrec. Titllats de dictadors, cal subratllar que al continent el poder tendeix a consolidar-se

Les recents eleccions a Angola, celebrades el proppassat 31 d’agost, van despertar un inusitat interès en els grans mitjans occidentals. El fet que el país subsaharià s’hagi convertit en el segon exportador de petroli africà, que registri un dels índexs de creixement econòmic més desbocats del continent –tot i que la immensa majoria de la població estigui totalment exclosa d’aquesta sobtada riquesa– i que sigui vist com una espècie d’Eldorado per les desenes de milers de portuguesos que s’hi han instal·lat els darrers anys, fugint de la brutal crisi que pateix l’antiga metròpoli, són algunes de les raons que expliquen que s’hi dirigissin els focus mediàtics. El que ningú no preveia, i efectivament no va passar, és que els comicis servissin per provocar un canvi de color en el Govern de Luanda. L’oficialista Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola (MPLA) va imposar-s’hi amb prop del 72% dels sufragis, molt per davant del seu històric rival, la UNITA –amb qui va protagonitzar una guerra civil de 27 anys–, que es va quedar en el 18%.

Les habituals acusacions de frau de les formacions opositores van ser despatxades per la Unió Africana, que va qualificar les eleccions de «lliures, justes, transparents i creïbles». La victòria de l’MPLA permetrà que José Eduardo Dos Santos acumuli quatre anys més al poder. El veterà dirigent (70 anys) és president angolès des del 10 de setembre de 1979, fet que el converteix en el segon mandatari africà i mundial no monarca que acumula actualment més temps al càrrec, només superat per Teodoro Obiang. El cap d’Estat de Guinea Equatorial va arribar al poder el 3 d’agost de 1979 –només 38 dies abans que Dos Santos– després d’un cop d’Estat sagnant que acabaria en l’execució del seu predecessor i oncle, Francisco Macías.

Continua llegint

El possible estat 194 de l’ONU i els casos que l’han precedit

L’Assemblea General de l’ONU haurà de debatre, si no hi ha una sorpresa monumental d’última hora, quin reconeixement dóna a Palestina, si es converteix en membre de ple dret de l’organització o si, en canvi, assoleix l’estatus d’observador, com ara el Vaticà, fet que li permetria formar part d’organitzacions com la Unesco o el Tribunal Internacional de Justícia. L’objectiu declarat dels factòtums de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és aconseguir el reconeixement total d’un Estat palestí basat en les fronteres prèvies a la Guerra dels Sis Dies (1967), és a dir, que inclogui la totalitat de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est. De l’hipotètic reconeixement a convertir-se en un estat realment sobirà hi ha un llarg camí, car l’ocupació israeliana no caurà d’un dia per l’altre.

Els impulsors de la proposta han posat en marxa una campanya que ja comença a notar-se pels carrers de les principals ciutats palestins, sobretot de Ramal·lah, la seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). La iniciativa consisteix en unes banderoles amb el lema “Palestina, estat 194 de les Nacions Unides”. El reconeixement arribaria després de 44 anys d’ocupació i quan s’han complert 63 anys del reconeixement de l’Estat d’Israel i encara més de la resolució 181 de l’ONU que apostava, precisament, per la creació d’un Estat jueu al costat d’un altre d’àrab a la Palestina històrica, deixant Jerusalem en mans internacionals. Però quin ha estat el camí dels darrers estats que han assolit la independència i el reconeixement internacional?

Continua llegint