La democràcia corinthiana va ser un moviment d’autogestió horitzontal dins d’un club que va servir d’altaveu i de suport a la lluita per la recuperació de les llibertats al país. Sócrates, un dels grans jugadors de l’època, n’era el màxim emblema
Les dictadures militars eren molt habituals a l’Amèrica Llatina de 1981. Fins a onze països -entre els que hi havia l’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i l’Uruguai- hi estaven sotmesos. Joao Baptista de Oliveira Figueiredo acumulava aleshores dos anys com a president d’un Brasil on les demandes de major llibertat creixien entre una població sotmesa a la tirania des del 1964. Amb la idea que exercís d’opi del poble, el règim va augmentar la dosi de futbol incrementant el nombre d’equips participants a la lliga nacional. El que no s’imaginava el govern militar és que el futbol esdevindria un dels altaveus més importants en la lluita per la democràcia.
La història arrenca el mateix 1981 al Corinthians de Sao Paulo, un dels grans equips del Brasil -suma més de 25 milions de seguidors i és el segon més popular del país, rere el Flamengo. A final d’any, després d’una pèssima temporada tant al campionat nacional com al paulista -el molt important torneig regional-, Waldemar Pires va convertir-se en el president del Timao -el nom popular del club– i va nomenar-ne el sociòleg Atilson Monteiro Alves director de futbol. Continua llegint