Els ultraortodoxos jueus fan visible la fractura israeliana

Els recents incidents entre religiosos i laics han posat de manifest el conflicte intern que viu la societat hebrea. El món haredim és molt tancat i complex i, entre d’altres aspectes, es caracteritza per una segregació gairebé total entre dones i homes

Creuar la Porta de Damasc implica submergir-se en el bullici del barri musulmà de la Ciutat Vella de Jerusalem. Centenars de comerciants, turistes o, simplement, persones que la sobrepassen per dirigir-se a l’Esplanada de les Mesquites o al Mur de les Lamentacions conviuen diàriament en un espai ple de color, increïblement vital. A centenars de metres, ja al costat oest de Jerusalem –la part de la ciutat que la comunitat internacional reconeix com a pertanyent a l’Estat d’Israel–, l’atmosfera és radicalment diferent. Els pocs comerciants que hi ha són discrets. El silenci regna pels carrers i dels turistes no n’hi ha ni rastre. El negre i els tons foscos són omnipresents. Som a Mea Shearim, el barri ultraortodox per excel·lència de Jerusalem. Només la presència de cotxes deixa clar que no ens hem traslladat a un gueto jueu del segle XIX.

Cartells que recomanen vestir de forma «modesta» i d’altres que, directament, deixen ben clar que els visitants no som benvinguts. Tallers de reparació de cotxets de nadons. Carrers bruts i cases que, en alguns casos, literalment, cauen a trossos. Homogeneïtzació gairebé total en el vestir. Elles, amb faldilla fins als turmells, mocador al cap i camisa que no deixa ni un centímetre de pell al descobert; ells, completament de negre i amb el tradicional barret d’ala. Els homes, a més, porten llargues barbes, mentre que les dones, en els casos més radicals, es rasuren els cabells, encara que totes es tapen el cap amb mocadors, no precisament vistosos. Mea Shearim és el seu barri i hi fixen les normes.

Continua llegint

La veu religiosa contra l’ocupació

“Pels palestins, el sionisme és l’enemic, però per a mi és un moviment nacional d’alliberament del poble jueu”. Quan aquesta frase te la diu algú a qui entrevistes perquè, en principi, lluita contra l’ocupació de Palestina tot i ser israelià, d’entrada et descol·loca. Afortunadament, a mesura que la conversa avança, te n’adones que no t’has equivocat i que la decisió de trobar-te amb Yehiel Grenimann, responsable de l’activitat dels Rabins pels Drets Humans als territoris ocupats ha estat del tot encertada.

I és que a Israel i a Palestina el pes de la religió és enorme. Bona part dels palestins són musulmans practicants i entre els israelians el nombre de jueus devots no deixa d’augmentar. Per això vaig trobar interessant entrevistar un dels membres dels Rabins pels Drets Humans, una organització sorgida el 1988 i que dedica bona part de la seva tasca a lluitar contra l’ocupació i a reclamar el respecte dels drets dels palestins. Bàsicament fan feina a Jerusalem Est i a Cisjordània i també treballen en intentar garantir la justícia social dins d’Israel. Continua llegint