L’expres esperançat i la bomba al barri

El 10 d’abril de 1998 forma  part de la historia d’Irlanda. Aquell dia, divendres sant, els governs irlandès, britànic i diversos partits del Nord del país van firmar l’acord de pau que permetria encarrilar definitivament un conflicte que en les tres dècades precedents s’havia cobrat més de 3.000 vides, però que té les seves arrels en el segle XVII, època en què van començar les plantacions d’anglesos i escocesos a l’Ulster. El DUP (Partit Unionista Democràtic), liderat aleshores pel doctor Ian Paisley –conegut com a doctor NO-, va oposar-se a l’acord, però això no li va impedir créixer progressivament fins a convertir-se, ja fa uns anys, en el partit amb més seients al Parlament d’Stormont, l’assemblea nord-irlandesa.

Mentre que els unionistes, que sempre havien ostentat el poder i havien estat els privilegiats en detriment de la minoria catòlica del Nord d’Irlanda, van dedicar-se a posar pals a les rodes al procés de pau, els republicans-catòlics no van tenir inconvenient a fer enormes sacrificis per assolir la pau. L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA, en anglès) va ser desmantellat, es van entregar els seus arsenals i es va demanar perdó per les víctimes que va provocar amb els atemptats. Amb tot, els unionistes semblava que mai en tindrien prou. Fa uns mesos, però, les competències en Justícia i en Seguretat van passar a mans del Govern de Belfast provinents de l’executiu britànic. I un ministre del Sinn Féin, el principal partit republicà i l’antic braç polític de l’IRA, seria l’encarregat de gestionar aquestes àrees. El cercle, sembla, que es tancava. Continua llegint

Uns avancen lentament mentre que d’altres reben amenaces

Els governs autonòmics o regionals són un dispendi innecessari. Només es dediquen a malbaratar recursos en qüestions que no interessen els ciutadans, que saben perfectament que la gestió només és eficaç quan totes, absolutament totes, les decisions transcendents es prenen des de la capital estatal, sigui Madrid, París, Londres o qualsevol altre. En moments de crisi, ja sigui econòmica o política, el millor seria retirar competències a les cambres regionals o, encara millor, suspendre-les directament.

Sembla que el que fins ara era un somni humit per a molts polítics espanyols, ja fossin del PP o del PSOE, comença a prendre forma d’una amenaça seriosa per a tots aquells que creiem que el poder ha d’estar el més a prop possible dels ciutadans. Amb l’excusa de la crisi econòmica, el que només s’atrevien a dir alguns dels membres més sonats de la Brunete Mediàtica, ja ha aparegut com a globus sonda en boca de membres del Govern espanyol, que presideix el socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Continua llegint