El que no explica ‘Forbes’ dels multimilionaris dels Països Catalans

La majoria de les fortunes dels Països Catalans controlen o participen en societats amb filials en paradisos fiscals i algunes encara empren les sicav. L’objectiu, a banda de l’opacitat, és reduir al mínim la factura en impostos, perjudicant les administracions públiques i la resta de la ciutadania

 

Són els més rics i, probablement, els més poderosos. Alguns s’exhibeixen amb aparicions constants als mitjans i en saraus socials diversos. D’altres, opten per la discreció i l’opacitat. Tots acumulen patrimonis de, com a mínim, centenars de milions d’euros i des de la setmana passada poder presumir de compartir espai al rànquing dels més rics de la versió espanyola de la revista Forbes. El que el magazín no va fer, ni tampoc els mitjans que s’han fet ressò del llistat, és gratar rere les grans fortunes que hi apareixen. Podem saber quina és la font principal de la riquesa, però no quines pràctiques poc ètiques -malgrat que en la majoria de casos siguin legals- porten a terme els potentats del país per engrandir-les, utilitzant instruments que, fonamentalment, els permeten pagar menys impostos i, per tant, disminueixen la recaptació tributària de les administració. O dit d’una altra manera, ens perjudiquen a (gairebé) tots.

 

Sense haver portat a terme una investigació a fons i centrant-me únicament en les 42 majors fortunes dels Països Catalans -que va llistar Vilaweb la setmana passada arran de la publicació del número de Forbes-, la conclusió és que la immensa majoria no poden donar lliçons d’ètica ni posar-se com a exemple a la ciutadania. Per què? Bàsicament perquè les empreses que controlen, o en les que hi tenen paquets accionarials importants, tenen en molts casos filials en paradisos fiscals. Com vaig explicar recentment en un Estirant del Fil al setmanari Directa, això és “perfectament legal”, però implica un enorme perjudici per a les arques públiques, ja que part dels beneficis empresarials tributen en territoris offshore -amb una tributació molt baixa o directament nul·la per als no residents- en comptes de fer-ho allà on la companyia desenvolupa l’activitat. La presència en paradisos fiscals també s’utilitza com a trampolí per actuar als mercats financers mundial, gràcies a l’opacitat que garanteixen aquests centres.

Continua llegint

El nou amo del passeig de Gràcia que busca l’enriquiment personal infinit

Amancio Ortega és propietari de sis edificis a l’avinguda comercial i acaba de comprar la seu del BBVA a la plaça de Catalunya. Fa dos anys, va abandonar les polèmiques sicav i es va centrar en el sector immobiliari per incrementar els beneficis i esquivar l’escrutini públic. També inverteix en països amb una fiscalitat molt laxa per estalviar-se impostos

 

El magnat gallec Amancio Ortega ha bastit una fortuna monumental al voltant de l’imperi tèxtil Inditex. Ja fa anys, però, que els seus ingressos no provenen únicament de les vendes de Zara i la resta de marques del grup, sinó que també fa caixa amb els lloguers de les moltes propietats immobiliàries que té repartides arreu del món. L’estratègia d’Ortega en aquest sector és molt clara: destinar desenes de milions d’euros a l’adquisició d’edificis a les zones comercials més cares de les ciutats, apostar per grans marques i entitats financeres com a llogateres, amb contractes llargs per garantir el cobrament de rendes milionàries i obtenir una rendibilitat molt elevada, tenint en compte que el preu del metre quadrat en aquest tipus d’artèries comercials, lluny de seguir la tendència general del sector immobiliari, continua creixent any rere any. A Barcelona, aquest esquema es compleix fil per randa. Fa només uns dies, va transcendir que, a finals de desembre, Pontegadea, la principal societat d’inversió d’Ortega, va adquirir la seu del BBVA de la plaça de Catalunya de Barcelona. El preu, que no s’ha fet públic, hauria superat els 80 milions d’euros, segons la premsa econòmica, i l’entitat financera s’hi mantindrà en règim de lloguer.

Continua llegint