Orgull de poble

21 de juliol de 2001. Una data que, probablement, d’entrada no us dirà res a la majoria. Però per a mi és important (i molt), significativa i inspiradora. Fa just tretze anys veia la llum una iniciativa que, malgrat algun sotrac, ha crescut amb més fermesa de la que segurament prevèiem. En una època en què l’Islas Canarias dels Comandos eren el greatest hit de la festa major d’estiu de Sant Vicenç dels Horts i en què el concert solidari amb la revolta zapatista d’ASA no anava més enllà d’un dissabte a la nit, diverses persones van trencar-se les banyes per tirar endavant una festa alternativa amb pinzellades de lluita. Tenien entre 20 i 30 anys i eren uns utòpics. El plantejament era modest. Una xerrada, una mica de música enllaunada via DJ i el torneig del joc del duro.

La idea no era petar-ho. Però va anar bé. Almenys 100 persones van passar-hi a birrejar, en un moment en què la (nostra) nit encara era jove i volia citar-se sovint amb el sol abans d’enfilar el camí de la ressaca. La història dels Skallots -nom escollit per recordar la tradició més bandarra que hi havia al poble durant la foscor franquista- havia arrencat i la roda va començar a girar. Cada cop amb més força. Cada edició amb més gent. Xerrades, concerts, espectacles de teatre, xous infantils, recitals de poesia, activitats esporàdiques durant l’any, jornades combatives -la insubornable pinzellada de combat!- han omplert programes, que han donat color a parets i tàpies de la vila i, sobretot, han endollat VIDA a una joventut assedegada de propostes allunyades de la grisor institucional. Però deixeu-me que m’aturi en un esdeveniment concret. Continua llegint

Els Skallots no moriran

Els somriures ens delaten. Els ulls ens brillen. Ni rastre de preocupacions. Tots volem xalar. Fa un any que ho esperem. I el dia, finalment, ha arribat. Avui toca Korrekintus. I això significa Skallots. I això vol dir retrobar-se amb persones amb qui només parles un cop l’any. I anhelar-ho. I buidar got rere got de cervesa. I consumir barril rere barril. I ballar amb els Labradores. Grans, com sempre. I vestir, amb orgull, uniformats. I cantar. I saltar. I xumar (sobretot). I sí, estar eufòrics, però també esperançats. Pensar que tot pot ser molt fàcil. Que la vida és bon rotllo. Que potser la festa no s’acaba. Que la farem molt grossa. Que tot segueix, però tot es transforma. Que una noia, finalment, és campiona mundial del Duro. Que el relleu és un èxit. Que els nou són uns motivats. Que els vells, ara sí, descansen i només gaudeixen. Que el que va començar fa més d’una dècada, ara ja és una tradició i una cita inexcusable. Que no ha estat un somni. Que si cal creuar el Mediterrani per arribar-hi, es fa. Que la Festa dels Skallots mai morirà i ningú hi és imprescindible, però per a alguns la Festa sí que ho és d’imprescindible. Que la vida són dos dies i encara som joves, tot i que un 3 ens comenci a alertar que ens fem grans. Que encara som capaços de fer bogeries. Que abracem, petonegem, riem, dansem i bevem. Que a l’Orient Pròxim es persegueixen somnis, però al Baix també n’hi ha i de més gran. Que l’únic real, l’única certesa la trobem en el món oníric. Perquè sóc un somniador. Que Skallots és felicitat. Que és vida. Que és alegria. Per això i molt més: Moltes gràcies!!!! La vella Comissió ha mort, però una de nova n’ha pres el relleu. Visca els Skallots!!! Visca Sant Vicenç!!!