Il·luminant la revolució

És un dels escriptors egipcis més coneguts internacionalment. Però és molt més que això. També és dentista i segueix visitant en la seva consulta propera al Downtown del Caire. I, des de fa molts anys, és analista i activista polític. Per saber què passava durant el règim de Hosni Mubàrak llegir els seus articles era imprescindible. Va ser censurat i abans de la caiguda del dictador no publicava en cap mitjà local, però des de fa uns mesos torna a ser fàcil trobar columnes seves a la premsa egípcia. A través dels seus textos sabem què volen els egipcis i com avança la revolució. Parlo d’Alaa al-Aswani.

Molt crític amb el rumb que ha agafat la transició, és molt popular entre la població local, fins al punt que en una enquesta recent era el favorit per fer-se càrrec del ministeri de Cultura. Ell, però, rebutja dedicar-se a la política i considera que la feina dels escriptor és fiscalitzar el poder, però no entrar-hi directament. Relativament conegut a casa nostra, sobretot gràcies al magnífic L’edifici Iaqubian (Edicions de 1984), també ha publicat amb la mateixa editorial Chicago i el recent Egipte, claus d’una revolta inevitable. Us en recomano la lectura i, si no l’heu vist, també que veieu la pel·lícula de l’Edifici Iaqubian. Molt interessant per conèixer la decadent societat egípcia de Mubàrak. Després de diversos intents, el penúltim dia del meu periple cairota, vaig aconseguir entrevistar-lo, precisament a la seva consulta. Va ser un luxe.

“El camí que segueix la Junta Militar és molt perillós”

Llums i ombres d’una revolució

Sis mesos després de l’inici de les protestes que van provocar la caiguda del dictador Hosni Mubàrak, Egipte és un país en construcció. La Junta Militar –que ostenta el poder des de la caiguda de l’últim faraó-, els empresaris i polítics corruptes de l’antic règim, els Germans Musulmans, les potències occidentals i els països del Golf Pèrsic intenten, de diverses maneres, aturar l’abast de la revolució. Els milions de ciutadans que van aixecar-se pacíficament contra la dictadura, però, tenen clar que no pararan fins aconseguir un estat lliure, democràtic, on es respectin els drets humans i basat en la justícia social.

Els darrers 180 dies marquen un punt de no retorn, en què els abusos per part del règim ja no seran acceptats per una població que ha recuperat la dignitat. La revolució, més enllà d’estar encara lluny d’assolir els seus objectius, ha canviat la vida de molts egipcis, conscients que estan participant en moments històrics. “Sempre havia estat crítica amb el règim de Mubàrak, però per por mai m’havia involucrat en política. A l’hivern vaig ser a la plaça Tahrir –l’epicentre de la revolta- els 18 dies de la protesta i ara hi he tornat”, explica Amira Khalil, una universitària cairota de 22 anys que exemplifica el canvi de mentalitat que han experimentat moltes persones.

El canvi trontolla

L’idil·li que el poble egipci i els militars van viure durant els 18 dies de protestes que van culminar l’11 de febrer amb la renúncia del dictador Hosni Mubarak s’ha acabat. El Govern que encapçala el civil Essam Xaraf està cada dia més desacreditat als ulls d’una societat que vol i exigeix canvis reals. La frustració per la lentitud a l’hora de tirar endavant reformes profundes i la poca voluntat del nou règim per jutjar els personatges clau de l’era de Mubarak i els membres dels cossos de seguretat responsables de l’assassinat de 846 persones durant la revolta expliquen per què els egipcis han tornat en massa als carrers els últims dies.

Centenars de milers de persones van concentrar-se a l’emblemàtica plaça Tahrir, del Caire, el proppassat divendres 8 de juliol per enviar el missatge que «la revolució continua». Els manifestants van deixar clar que no estaven satisfets amb l’evolució de la transició. La protesta –que també es va estendre per altres ciutats com Alexandria o Suez– va continuar amb una altra concentració massiva el dimarts 12 i, a tot això, cal afegir-hi que Tahrir torna a estar ocupada pels revolucionaris.

La Ciutat de la Brossa

Carrers sense asfaltar, un clavegueram escàs per no dir inexistent, greus mancances en el subministrament d’aigua i electricitat, uns serveis públics del tot insuficients i tones i tones d’escombraries arreu. Aquestes són algunes de les característiques de Manshiyat Nasser, un depauperat barri ubicat als afores del Caire on viuen unes 60.000 persones. La Ciutat de la Brossa és l’altre nom amb què es coneix l’àrea, que amb el temps s’ha convertit en la ciutat de les escombraries més gran del món. Què vol dir això? Doncs que és impossible fer dues passes sense veure deixalles arreu, bàsicament perquè els habitants de Manshiyat Nasser s’encarreguen de recollir les escombraries de tot el Caire -20 milions d’habitants.

Ningú els paga per fer-ho, sinó que la recol·lecció de la brossa és el procés previ al reciclatge i a la venda del material per a la seva posterior reutilització. Aquest és el negoci de la majoria de les persones que resideixen a la Ciutat de la Brossa. Canviar el Downtown del Caire –l’àrea comercial i moderna per excel·lència de la ciutat- per aquest barri suposa entendre de cop perquè Egipte és considerat un país del Tercer Món. Sense pretendre dir que la pobresa a Manshiyat Nasser sigui absoluta, si que és cert és que el barri transmet qualsevol cosa menys benestar econòmic. Les mancances, en tots els àmbits, són evidents i els problemes que l’assetgen són molt i molt greus.

Vuit hores confuses: la meva detenció al Caire

El protagonista d’aquesta història sóc jo mateix, tot i no desitjar-ho. La por, la paranoia, les sospites injustificades, l’excés de zel i les pràctiques molt arrelades del que ha estat (i malauradament em temo que encara és) un estat policial em van costar una detenció. El motiu? Exercir el periodisme. Afortunadament, tot sembla que acabarà bé i quedarà com una anècdota. Durant les diverses hores que ahir vaig passar retingut en una comissaria del Caire, el desenllaç positiu no era tan clar, segons em va comentar el representant de l’Ambaixada espanyola que va acudir a donar-me un cop de mà.

Què va passar? Com les tres tardes anteriors, vaig decidir apropar-me a la plaça Tahrir, a seguir coneixent i vivint la revolució egípcia des de dins. Un noi, molt amable, s’estava dedicant a explicar-me a quina organització pertanyia cada una de les tendes plantades a un dels laterals de la plaça, quan Haitham Ismail, membre de la Unió de Joves Revolucionaris, se’m va apropar i em va exigir la documentació. Després d’alguns incidents en setmanes prèvies, els controls per accedir ara al Tahrir són estrictes i estan formats per voluntaris, membres de les diverses organitzacions que van impulsar l’aixecament popular del 25 de gener.

La revolució continua

La sensació que cinc mesos després de la caiguda de Mubarak els canvis han estat més estètics que reals. La certesa que la justícia militar segueix ben viva i no té cap presa per jutjar el dictador i els seus sequaços. La por a què alguns dels que es van acabar unint a les protestes de Tahrir per oportunisme –com ara els Germans Musulmans- no tenen cap interès en què s’avanci cap a la llibertat i la democràcia real. La irritació provocada pel fet que la immensa majoria dels repressors que van assassinar gairebé 850 persones durant la revolta no han hagut encara d’afrontar un judici.

Tots aquests elements units són l’origen de la massiva concentració de protesta que s’ha fet avui divendres a la ja mítica cairota plaça Tahrir. La calor sufocant no ha estat impediment perquè desenes de milers de persones s’apropessin al Tahrir i enviessin un missatge ben clar: “La revolució continua, no ha acabat, i no hi haurà ningú que podrà aturar el poble egipci, perquè ara tots tenim molt clar què volem i cap a on anem”, m’explicava en Haytam, un dels portaveus de la Unió de Joves Revolucionaris, una de les organitzacions involucrades en les protestes que van començar al Tahrir el proppassat 25 de gener i que, 18 dies després, van forçar la renúncia del dictador, Hosni Mubarak.