“Dins el capitalisme no hi ha alternatives”

Miren Etxezarreta és una de les veus referencials de l’economia crítica a Catalunya i a l’Estat espanyol. Catedràtica emèrita d’economia aplicada a la UAB, el seu nom està estretament lligat al del Seminari Taifa, el col·lectiu d’economia crítica que va contribuir a crear el 1994. Eren els anys de la consolidació del neoliberalisme, de l’anomenat consens de Washington i de la crisi econòmica dels primers noranta. Vint anys després, Taifa s’ha consolidat com un espai de divulgació i anàlisi des d’una perspectiva crítica, obert no solament a experts sinó a ciutadans i activistes interessats a entendre l’economia. Incisiva com sempre, en aquesta entrevista Etxezarreta nega que es pugui parlar de recuperació econòmica, recela de la institucionalització dels moviments socials a través de propostes com Guanyem Barcelona i afirma que ara com ara la independència no suposaria canvis socials de cap mena. 

El Govern espanyol insisteix a subratllar que ja ha arribat la recuperació econòmica, però les xifres d’atur es mantenen molt elevades. Realment s’està sortint de la crisi?

Hi ha un primer error metodològic, que és fer unitats homogènies quan es parla de dades macroeconòmiques. Però resulta que ni Espanya ni Catalunya no ho són, d’homogènies. Hi ha classes socials tant a Catalunya com a Espanya. Quan parlem de recuperació, no es pot negar que a nivell macroeconòmic hi ha uns petitíssims indicadors de millora, però amb l’excepció de la cúpula de les elits, per a la població en general no solament no es nota cap tipus de millora, sinó que cada dia estem pitjor. Si fem servir només les dades macroeconòmiques, es pot parlar molt just de recuperació, però si es tenen en compte les persones, això no val en absolut. És un engany. Ens costarà molt sortir de la crisi i, en tot cas, la sortida es farà des d’un nivell tan baix que trigarem molts anys a arribar a la situació del 2006. De fet, serem en un punt totalment diferent.

Les polítiques econòmiques que s’han engegat tampoc no han ajudat a evitar els pitjors efectes de la crisi.

La crisi i les polítiques econòmiques que l’han seguit han estat una fantàstica excusa per portar a terme un cop d’Estat. Si es dóna aquesta recuperació pels grans empresaris i el gran capital, perquè la borsa va bé, és perquè es deteriora la situació dels altres: per la reforma laboral, per la precarietat de la feina, per l’atur, pel descens salarial, per la reducció del cost de l’Estat del benestar… El que produeix el país és si fa no fa el mateix, però el que ha canviat és com es reparteix. Per què s’incrementen els beneficis? Doncs perquè baixen els salaris i perquè la feina és cada cop més precària. Continua llegint

La reforma fiscal i els privilegis corporatius

El 2013 va ser un bon any per al BBVA, que va presentar uns beneficis abans d’impostos de 3.070 milions d’euros, un 45,4% més que 12 mesos enrere. Si tenim en compte que el tipus de l’impost de societats a l’Estat espanyol és del 30%, a l’entitat financera presidida per Francisco González li hauria correspost pagar-ne 921 milions per aquest concepte. La memòria anual del banc especifica que, finalment, la xifra abonada va ser només de 89 milions, cosa que suposa un tipus efectiu del 2,9%.

Múltiples deduccions fiscals i diverses estratègies comptables permeten que la factura tributària de les grans empreses pugui rebaixar-se de manera legal. El BBVA no constitueix una excepció, sinó que més aviat representa la norma. L’informe d’Oxfam Intermón Tant tens, tant pagues?presentat al maig, detalla que el 2011 les 10 majors corporacions de l’Ibex 35 van acumular uns beneficis abans d’impostos de més de 34.000 milions, però que van abonar-ne menys de 5.800 en concepte d’impost de societats, el 18% del tipus efectiu. Continua llegint

Cooperació catalana al servei dels negocis

Des de l’any 2010, la Generalitat gairebé ha desmantellat la política pública de cooperació al desenvolupament, amb una enorme reducció pressupostària i la paralització de les subvencions a unes entitats amb les quals ja té un deute milionari. Paral·lelament, el govern de Mas intenta augmentar el pes de l’empresa privada en la cooperació, tant pel que fa a l’execució de projectes com en l’obtenció de finançament. Un model neoliberal més preocupat pels negocis que per la disminució de les desigualtats als països del sud

En només tres anys, la política de cooperació al desenvolupament de la Generalitat de Catalunya ha virat radicalment, fins al punt que moltes veus afirmen que el govern de Mas l’ha desmantellada. Francesc Mateu, director d’Intermón Oxfam a Catalunya i, fins al juny, president de la Federació Catalana d’ONG per la Pau, Drets Humans i Desenvolupament (FCONGD), apunta que, “si parlem de xifres, és evident que la cooperació està fora de l’agenda” de l’executiu convergent, que, segons ell, l’entén únicament com una eina “d’assistència i de finestra al comerç”.

En època de retallades, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament(ACCD) –l’organisme responsable de gestionar les polítiques de la Generalitat en aquest àmbit– se n’emporta la pitjor part. D’un pressupost de 49 milions d’euros el 2010, ha passat a un de poc més de set, enguany, segons consta al Pla Anual 2013, un document que no ha estat presentat públicament, però al qual ha pogut accedir la DIRECTA. La monumental tisorada pressupostària, del 86%, ha deixat en una situació molt complicada un sector que havia crescut molt durant la darrera dècada, a l’empara, sobretot, dels recursos públics, que no han deixat de disminuir des de 2008.

Continua llegint

Els criteris per a l’acollida de menors en família, sota sospita

Les professionals alerten que s’està implantant un model mercantilista que privilegia el cost en detriment de l’interès superior dels infants

Cada cop és més habitual que la Direcció General d’Atenció ala Infància i l’Adolescència (DGAIA) decideixi que una menor protegida per la Generalitat sigui acollida per la família extensa (àvies, avis, tiets o tietes) en lloc de passar a viure temporalment a un dels centres residencials o d’acolliment que depenen de l’administració. La pràctica compleix amb la Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència (LDOIA) aprovada el 2010. L’article 120.2 de la normativa estableix que “les mesures d’acolliment familiar, sempre que sigui possible, tenen preferència respecte de les que comporten l’internament del menor o la menor en un centre públic o concertat”. El mes de febrer, en una de les primeres comissions de Benestar i Família de la legislatura, la consellera del ram, Neus Munté, va reiterar al Parlament que el govern d’Artur Mas “promourà i prioritzarà” l’acolliment familiar, una opció defensada per les professionals dels serveis socials des d’un punt de vista teòric, però qüestionada si no va acompanyada de recursos humans i econòmics que permetin fer un seguiment adequat de les menors.

La Generalitat fa diversos anys que retalla els recursos destinats a l’atenció a la infància i l’adolescència, fet que ha contribuït a generar la sospita que l’increment de l’acolliment en família extensa respon, principalment, a motivacions econòmiques. Diverses professionals del sector consultades per la DIRECTA i el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, han subratllat que aquesta opció és “amb diferència, menys costosa” per a l’administració, de manera que pot tenir el “perill que no sempre s’utilitzi en benefici dels infants i acabi sent una mesura de reducció de despesa”. Mentre un centre residencial d’acció educativa (CRAE) suposa un cost d’entre 100 i 125 euros per infant i dia, segons Defensem l’Acció Social i Comunitària (DASC) –un col·lectiu d’afinitat de treballadores del sector, que produeix discurs alternatiu i porta a terme accions directes–, l’acolliment en família extensa comporta una despesa de prop de 300 euros mensuals per a l’administració.

Continua llegint

L’austeritat allunya l’Estat espanyol de Finlàndia i l’apropa a Somàlia

L’Índex d’Estats Fallits mostra un creixent retrocés de l’estabilitat d’Espanya, fonamentalment per l’augment de la pobresa i les desigualtats econòmiques

Els sis milions de persones a l’atur, l’empitjorament constant de les condicions laborals de la majoria de la població que sí que té feina, la progressiva i continuada degradació dels principals serveis públics a causa de les retallades i la creixent desigualtat social són algunes de les principals conseqüències de la política d’austeritat a ultrança que des de fa més de tres anys apliquen el govern espanyol i, en gran mesura, els executius autonòmics i locals. Entre d’altres coses, aquest còctel s’ha traduït en una creixent mobilització social i, segons la majoria de les enquestes, contribuirà a la major sacsejada del mapa polític, tant estatal com del Principat, des de la transició, amb la fi del bipartidisme en el cas espanyol i la probable substitució de CiU per ERC com a partit hegemònic català. L’austeritat sense límits té altres conseqüències que sovint són ignorades en el debat mediàtic, com són convertir-se en un estat amb una pau cada cop més qüestionable i on l’estabilitat és cada cop menys segura.

Continua llegint

“Volen convertir les escoles en fàbriques d’alumnes sense consciència social”

El curs escolar començarà amb jornades de vaga contra les retallades del govern català

La política de retallades en educació que està duent a terme el govern de la Generalitat de Catalunya tindrà com a conseqüència un inici de curs mogut i ple de mobilitzacions als centres d’ensenyament. Fa uns dies, la consellera del ram, la convergent Irene Rigau, va assegurar que tot estava llest perquè el curs comencés “amb plena normalitat”. Però la realitat és que el descontentament en el sector no deixa d’augmentar i es traduirà en jornades de vaga contra una tisorada que no únicament precaritza les condicions laborals de les docents, sinó que també va en perjudici de la qualitat de l’ensenyament que reben les estudiants. La Coordinadora Interzones, que agrupa col·lectius de professorat, ha convocat una aturada –que té el suport legal de la CGT– el primer dia de classes a l’educació primària, el 12 de setembre; a secundària, el 12 o 13 de setembre, en funció del centre, i a les escoles d’adults i els cicles formatius, el 19 de setembre. La protesta també es repetirà el 26 i el 27 de setembre i, segons fonts de la Coordinadora Interzones, la intenció és que es converteixi en una vaga indefinida discontínua, amb aturades dos dies per setmana, tot i que aquest extrem es decidirà cada mes. L’objectiu és aturar els acomiadaments, garantir la igualtat salarial entre totes les docents i forçar el Departament d’Ensenyament a la negociació.

Les primeres mobilitzacions del curs ja es van fer la setmana passada, en concret, el dimecres 29 i el divendres 31 d’agost. L’Assemblea de Personal Docent Interí i Substitut va reunir desenes de persones davant la seu del Departament d’Ensenyament, ubicada a la Via Augusta de Barcelona, per denunciar que enguany les retallades implicaran la pèrdua de 3.000 llocs de treball al sector educatiu públic no universitari català, entre les jubilacions que no s’han cobert i les interines que s’han quedat sense plaça a causa de l’increment de les ràtios d’alumnes per aula –que ha suposat el tancament de desenes de línies arreu del territori– i de l’augment d’hores lectives del professorat funcionari, que podrà dedicar menys temps a la preparació de les classes, amb la conseqüent pèrdua de qualitat que han denunciat professionals i sindicats.

Continua llegint

El Govern de Mas ofega la cooperació amb impagaments

El teixit català d’ONG de desenvolupament, pau i drets humans està en risc de fallida com a conseqüència dels incompliments dels compromisos signats per part de la Generalitat, que també ha disminuït el pressupost destinat al sector en un 83% en només dos anys. Acomiadaments, paralització de projectes i retorn d’expatriats són les conseqüències més visibles d’una política que demostra que l’Administració ‘business friendly’ castiga les entitats

El sector de la cooperació a Catalunya s’està extingint, víctima de la brutal política de retallades de la Generalitat en aquest àmbit i dels impagaments de la mateixa Administració, fet que està deixant moltes ONG amb l’aigua al coll i ja ha provocat acomiadaments, paralització de projectes i retorn de cooperants expatriats. El pas següent, que cada cop sembla més imminent, serà la desaparició progressiva d’entitats que nodreixen el ric teixit associatiu del país. Després de mesos de reunions infructuoses, solucions que no arriben, comunicats que són ignorats i cartes obertes que no són escoltades, les ONG catalanes dedicades al desenvolupament, als drets humans i a la pau van decidir passar a l’acció amb una protesta el proppassat dijous 28 de juny al matí, que va culminar amb l’ocupació de la seu de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), ubicada a la Via Laietana de Barcelona.

Continua llegint