“A la presó, estàs despullat de tot prejudici i t’has de mirar al mirall i sobreviure amb el que tens”

A final d’agost, Roger Jorro va poder tornar a casa després de passar-se dos anys tancat a les presons nord-irlandeses de Maghaberry i Magilligan. Establert a Belfast per estudiar anglès, va ser detingut i acusat d’haver llençat un bloc de formigó contra una agent policial durant uns avalots de protesta contra les marxes unionistes que es van produir al barri republicà d’Ardoyne. Arran de la condemna no pot tornar al Regne Unit i ara vol ser una persona més al carrer, “on totes fem falta”.

Després de dos anys tancat, com va el retorn a la llibertat?

Amb clarobscurs. D’una banda, hi ha la il·lusió de tornar ser lliure i convertir-te en una persona adulta un altre cop. Estar a la presó és ser com un nadó, et desposseeix de la capacitat de prendre decisions. Però, per altra banda, hi ha la tristesa de veure com estan les coses aquí i trobar-me amb un país devastat en molts camps. Sóc d’una ciutat obrera, que és Cerdanyola del Vallès, i allà hi ha moltes situacions de patiment. També hi ha aspectes positius, perquè he vist ganes de tirar endavant i un augment de la consciència tant social com nacional.

Continua llegint

L’expres esperançat i la bomba al barri

El 10 d’abril de 1998 forma  part de la historia d’Irlanda. Aquell dia, divendres sant, els governs irlandès, britànic i diversos partits del Nord del país van firmar l’acord de pau que permetria encarrilar definitivament un conflicte que en les tres dècades precedents s’havia cobrat més de 3.000 vides, però que té les seves arrels en el segle XVII, època en què van començar les plantacions d’anglesos i escocesos a l’Ulster. El DUP (Partit Unionista Democràtic), liderat aleshores pel doctor Ian Paisley –conegut com a doctor NO-, va oposar-se a l’acord, però això no li va impedir créixer progressivament fins a convertir-se, ja fa uns anys, en el partit amb més seients al Parlament d’Stormont, l’assemblea nord-irlandesa.

Mentre que els unionistes, que sempre havien ostentat el poder i havien estat els privilegiats en detriment de la minoria catòlica del Nord d’Irlanda, van dedicar-se a posar pals a les rodes al procés de pau, els republicans-catòlics no van tenir inconvenient a fer enormes sacrificis per assolir la pau. L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA, en anglès) va ser desmantellat, es van entregar els seus arsenals i es va demanar perdó per les víctimes que va provocar amb els atemptats. Amb tot, els unionistes semblava que mai en tindrien prou. Fa uns mesos, però, les competències en Justícia i en Seguretat van passar a mans del Govern de Belfast provinents de l’executiu britànic. I un ministre del Sinn Féin, el principal partit republicà i l’antic braç polític de l’IRA, seria l’encarregat de gestionar aquestes àrees. El cercle, sembla, que es tancava. Continua llegint

L’últim gran record del Bloody Sunday

Patrick Doherty, Gerald Donaghy, John Duddy, Hugh Gilmour, Michael Kelly, Michael McDaid, Kevin McElhinney, Bernard McGuigan, Gerald McKinney,William McKinney, William Nash, James Wray, John Young i John Johnston. Segurament aquests noms no us diran res. Si us sóc sincer, coneixia la història d’aquestes persones abans d’instal·lar-me a Belfast, però era del tot incapaç de recordar com es deien els protagonistes dels tràgics fets que van succeir a Derry, la segona ciutat del Nord d’Irlanda, el 30 de gener del 1972. Aquell dia, l’exèrcit britànic va perpetrar una autèntica matança a Derry durant una pacífica marxa en defensa dels drets civils de  la minoria catòlica del nord d’Irlanda, sota control britànic des de fa segles.

La carnisseria va acabar amb 14 morts i 13 ferits. Els morts (són les persones que cito a l’inici del post) sembla que, finalment, ja poden reposar en pau. Amb 38 anys i mig de retard, el Govern britànic va reconèixer el proppassat juny que l’actuació dels seus soldats va ser del tot injustificada i va demanar perdó. Deu setmanes després de la matança, en canvi, havia acusat les víctimes –cap de les quals anava armada en el moment de rebre els trets i en la seva majoria persones molt joves- de provocar els fets i havia exonerat els militars de qualsevol responsabilitat. Continua llegint