L’Àfrica que fa de l’homosexualitat un crim

En la majoria dels països del continent, les relacions entre persones del mateix sexe es consideren un delicte. Uganda és molt a prop d’endurir les condemnes per una pràctica que ja ara pot ser castigada amb la cadena perpètua

John Wambere camina amb tensió pels carrers de Kampala. Admet que es dóna la volta sovint per comprovar si algú el segueix. Denis Wamala no utilitza mai transport públic a la ciutat i quan surt a sopar o a prendre alguna cosa ho fa en locals cars, bàsicament perquè compten amb majors mesures de seguretat. John i Denis són homosexuals i el seu activisme els ha convertit en víctimes d’amenaces, assetjament i pallisses. La discriminació social i legal que pateix la comunitat LGTB a Uganda s’accentuarà amb l’aprovació de la llei contra l’homosexualitat, que en determinats casos preveu condemnes de cadena perpètua.

El 14 de febrer, el president del país, Yoweri Museveni, va anunciar a membres del seu partit, el Moviment de Resistència Nacional, que signaria la normativa, que va rebre el suport del Parlament al desembre. Finalment, Museveni va validar la llei el 24 de febrer. La llei vigent fins ara provenia de l’època colonial i ja considerava un delicte les relacions entre persones del mateix sexe. La nova regulació va començar a tramitar-se el 2009 i inicialment contemplava fixar la pena de mort com a condemna per als homosexuals “amb agreujants”, entre els que hi haurien els “reincidents”, però finalment manté la cadena perpètua com a pena màxima. El projecte de llei prohibeix la promoció de l’homosexualitat, el que segons els activistes ugandesos farà il·legals les organitzacions que defensen els drets de la comunitat LGTB i esdevé un delicte condemnat amb presó no delatar els gais a les autoritats.

Els ultraortodoxos jueus fan visible la fractura israeliana

Els recents incidents entre religiosos i laics han posat de manifest el conflicte intern que viu la societat hebrea. El món haredim és molt tancat i complex i, entre d’altres aspectes, es caracteritza per una segregació gairebé total entre dones i homes

Creuar la Porta de Damasc implica submergir-se en el bullici del barri musulmà de la Ciutat Vella de Jerusalem. Centenars de comerciants, turistes o, simplement, persones que la sobrepassen per dirigir-se a l’Esplanada de les Mesquites o al Mur de les Lamentacions conviuen diàriament en un espai ple de color, increïblement vital. A centenars de metres, ja al costat oest de Jerusalem –la part de la ciutat que la comunitat internacional reconeix com a pertanyent a l’Estat d’Israel–, l’atmosfera és radicalment diferent. Els pocs comerciants que hi ha són discrets. El silenci regna pels carrers i dels turistes no n’hi ha ni rastre. El negre i els tons foscos són omnipresents. Som a Mea Shearim, el barri ultraortodox per excel·lència de Jerusalem. Només la presència de cotxes deixa clar que no ens hem traslladat a un gueto jueu del segle XIX.

Cartells que recomanen vestir de forma «modesta» i d’altres que, directament, deixen ben clar que els visitants no som benvinguts. Tallers de reparació de cotxets de nadons. Carrers bruts i cases que, en alguns casos, literalment, cauen a trossos. Homogeneïtzació gairebé total en el vestir. Elles, amb faldilla fins als turmells, mocador al cap i camisa que no deixa ni un centímetre de pell al descobert; ells, completament de negre i amb el tradicional barret d’ala. Els homes, a més, porten llargues barbes, mentre que les dones, en els casos més radicals, es rasuren els cabells, encara que totes es tapen el cap amb mocadors, no precisament vistosos. Mea Shearim és el seu barri i hi fixen les normes.

Fer el pas, les dificultats de deixar el radicalisme religiós

“Vivia en una bombolla. Només havia de seguir les regles, anar al temple a resar i estudiar els textos sagrats i no plantejar-me res. Tot era molt fàcil, però alhora molt avorrit, només podia seguir un camí. Ara, en canvi, em sento molt més lliure tot i que gairebé no tinc amics i no sé com fer-ne. I les dones? Mai abans hi havia tingut cap tipus de contacte, més enllà de les de la meva família, i ara em sento molt incòmode parlant amb qualsevol noia. Això també forma part del procés d’aprenentatge de viure en un nou món per a mi”. Qui així s’expressa és l’Uri, un jove de 21 anys que sempre ha viscut a Jerusalem. Estudia enginyeria informàtica des de fa un any i després té clar que vol servir a l’exèrcit israelià.

El seu cas no seria excepcional si no fos pel seu passat. Fins als 18 anys, Uri era un jueu ultraortodox, un haredim (que significa temorós de Déu). Al cap d’un temps de donar-hi voltes, va decidir fer el pas i deixar el món religiós. La seva família va acceptar-ho, però optar per aquest camí li va suposar perdre tots els amics, que també eren religiosos com ell. Tres anys més tard està satisfet de l’opció escollida, però reconeix que hi ha moments molt difícils i que s’ha vist obligat a adquirir de cop un munt de coneixements (tant acadèmics com socials) que la majoria de persones aprenen quan són nens.

Els bahà’í, predicant la pau mundial sense denunciar l’ocupació

“Els israelians es diverteixen a Tel Aviv, resen a Jerusalem i treballen a Haifa”. Aquesta típica frase hebrea serveix per definir, a grans trets, el caràcter de les tres ciutats més grans de l’Estat d’Israel. Un cop més, però, s’obvien les arrels palestines de totes elles i la nodrida presència àrab, encara avui, als tres nuclis, sobretot a Jerusalem, la històrica capital palestina. En aquesta ocasió, però, no vull parlar del conflicte, ni tan sols de la situació de la minoria àrab dins d’Israel. Després d’una temporada vivint a Jerusalem i amb diverses visites a Tel Aviv, tocava apropar-se a Haifa.

Més enllà del caràcter industrial de la ciutat, Haifa és coneguda també per ser la seu més important del bahaisme, una religió sorgida fa uns 150 anys a l’Iran. El Mont Carmel acull el temple més sagrat i important per als bahà’is. Allà hi ha la tomba del Bab, el creador d’aquesta creença sorgida des de l’islam, però que advoca per la unitat de totes les religions, per l’existència d’un únic Déu i per la unitat de la humanitat. La tomba decep, però l’entorn és espectacular. Uns jardins enormes, immaculats, decoren el Mont Carmel. La seva bellesa és gran, però sobretot destaquen per l’increïble estat de conservació. Tot és impecable. No hi ha res que desentoni. La seva privilegiada ubicació, just al final (o al principi, segons com es miri) de l’avinguda Ben Gurion i la seva bellesa, han convertit els jardins en una de les grans atraccions turístiques de Haifa. 

Els haredim, els temorosos de Déu

Endinsar-se a Mea Sharim equival a entrar a una dimensió desconeguda. Oblideu-vos de la vitalitat de la Ciutat Vella de Jerusalem, situada a pocs centenars de metres d’aquest barri, poblat gairebé exclusivament per jueus ultraortodoxos. Pels carrers de Mea Sharim hi circulen cotxes, però no hi ha massa més senyals de vida moderna. L’estat de conservació de les cases deixa bastant que desitjar i probablement el que més crida l’atenció a primera vista sigui la uniformització en el vestuari. Els homes vesteixen amb camisa blanca, pantalons negres, amb jaquetes o gavardines també fosques. I, òbviament, es cobreixen el cap amb grans barrets (sí, sí, negres!) i porten llargues barbes i els famosos tirabuixons. Pel que fa a les dones, l’austeritat també és la norma. Mocadors al cap, llargues faldilles fosques, camises…tot molt sensual, en resum.

El xoc cultural en passejar per Mea Sharim és brutal. És un altre món. Res a veure amb el que estem acostumats a trobar-nos. Alçant la vista es poden veure cartells que recomanen vestir recatadament per no importunar els veïns o, directament, que demanen directament no passejar pel barri. Els visitants no som benvinguts. I acaparem mirades. Si no voleu ser temeraris, no us hi acosteu el shabath, on potser us rebran amb una pluja de pedres i un devessall d’insult. També us trobareu amb pòsters a les parets. Són informatius. I és que, com a norma, els haredim (paraula que significa temorosos de Déu) rebutgen la televisió, la premsa tradicional, la ràdio…Amb aquest sistema poden informar els veïns del que passa a la comunitat. El que succeeix a l’exterior, en general, no existeix. No interessa. No és el seu món.