Arriba la calma (tensa)

Després de quatre dies de molta tensió a la zona, sembla que s’han acabat els atacs aeris israelians sobre la franja de Gaza i el llançament de coets des d’aquest territori a les ciutats hebrees del sud, com Ashdood o Bersheva. Hamàs, l’organització islamista que governa la franja, ha aconseguit imposar un alto-el-foc, la condició fixada per Tel Aviv per aturar els letals bombardejos que han costat la vida a uns quinze palestins, a banda de deixar-ne ferits al voltant d’una cinquantena. La treva s’ha assolit gràcies a la mediació d’Egipte, el país que ha viscut la pitjor crisi diplomàtica amb Israel en les darreres tres dècades a causa de l’assassinat –per part de les tropes hebrees- de tres policies àrabs desplegats al nord del Sinaí, el territori per on un grup d’homes armats va infiltrar-se dijous al sud de l’Estat jueu i va matar-ne vuit ciutadans en una onada d’atacs coordinats, el fet que va marcar l’inici de l’escalada de violència a l’àrea.

Un cop més, s’ha demostrat que la represàlia israeliana és temible. Mentre que els coets palestins han causat ferides greus a alguns ciutadans hebreus i n’han matat a un, els bombardejos sobre Gaza han estat molt més letals. Més enllà de les víctimes, també s’han destruït diverses instal·lacions vinculades a Hamàs,  malgrat que el grup només s’ha atribuït la responsabilitat del llançament de pocs míssils, ja que la majoria haurien estat disparats pels Comitès de Resistència Popular –a qui Tel Aviv va atorgar la responsabilitat de l’assalt de dijous i va decapitar-ne la cúpula poc després- i per la facció armada de la Jihad Islàmica.

La primavera àrab tensa Israel

La revolta popular que viu la regió descol·loca el Govern israelià, que aposta per reprimir amb duresa les creixents protestes als territoris ocupats. Els joves es mobilitzen contra Al-Fatah i Hamàs per reclamar llibertat i democracia

Nerviosisme i esperança. Aquestes dues paraules són, probablement, les que millor defineixen l’estat d’ànim que l’anomenada primavera àrab ha portat a Israel i a Palestina. Mentre que el Govern de l’Estat hebreu veu amb preocupació l’expansió d’un moviment que no pot controlar, la població dels territoris ocupats segueix il·lusionada la revolta dels seus germans d’Egipte, de Tunísia o de Síria amb l’esperança que l’alçament aterri també a Palestina i els ajudi a assolir l’alliberament nacional.

La caiguda, després de 30 anys com a dictador, de l’egipci Hosni Mubarak, aliat tradicional de Tel-Aviv, i l’aixecament que viu Síria contra el règim de Baixar al-Assad –considerat un enemic de l’Estat jueu, però amb el qual la tensió sempre s’ha mantingut sota control– són dos elements que preocupen, i molt, el Govern de Benjamin Netanyahu. L’obertura del pas fronterer de Rafah, al sud de Gaza, executada fa algunes setmanes pel nou Govern egipci és un primer pas per posar fi al bloqueig econòmic de la franja i suposa un gest que deixa enrere la complicitat política que durant les tres darreres dècades han mantingut Tel-Aviv i el Caire.