El show de Qalàndia i les suposades manifestacions violentes

Com un gran espectacle, on tot està perfectament planificat i cadascú interpreta el paper que ha de fer. Així han estat les hores prèvies a l’esperada intervenció del president de l’Autoritat Palestina (ANP), Mahmoud Abbas, davant l’assemblea general de l’ONU per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. La petició, que no pot tirar endavant perquè necessita rebre l’aval del Consell de Seguretat de l’organització internacional on serà vetada pels Estats Units, ha molestat a la gran potència mundial, no ha agradat a molts dels cagadubtes membres de la UE i, per damunt de tot, ha irritat i ha generat pànic, alhora, a Israel.

Divendres, coincidint amb el dia sagrat de l’islam, a diversos municipis de Cisjordània es fan cada setmana protestes contra el mur i la confiscació de terres palestines que porta a terme Israel. Avui no ha estat una excepció, però res a veure amb la temuda [si més no pels mitjans hebreus] allau de manifestacions violentes que ha provocat un brutal desplegament –uns 22.000 soldats repartits als punts més calents, és a dir, a prop de Jerusalem i dels principals assentaments jueus- de l’exèrcit israelià. 

Sense colpejar les portes de Jerusalem

Aprofitant el darrer divendres de Ramadà (el mes sagrat de l’islam),Olive Revolution –un grup que advoca per una revolta popular i nacional no violenta contra l’ocupació israeliana- va llançar la campanya Colpejant les Portes de Jerusalem, amb l’objectiu de reunir el màxim nombre possible de manifestants palestins als accessos de la seva capital històrica des de Cisjordània per, entre d’altres coses, denunciar les limitacions que pateixen per accedir-hi i anar a resar a l’Esplanada de les Mesquites. Tot i que les tradicionals manifestacions que es fan els divendres a pobles com Bil’in, Nabi Saleh o Al Massarah s’han suspès per intentar augmentar el nombre d’assistents a la protesta, a l’hora de la veritat només unes 150 persones s’han apropat a Qalàndia, l’accés nord a Jerusalem i el punt de control que hi ha entre la ciutat i Ramal·lah, la seu de l’Autoritat Palestina.

Durant molta estona s’han barrejat els manifestants amb les persones que creuaven el punt de control per, efectivament, anar a resar a Al-Quds (el nom àrab de Jerusalem). Tots els homes menors de 50 anys tenien l’accés prohibit a la seva capital des de Cisjordània, de manera que només 300.000 persones han pogut apropar-s’hi avui per honrar el seu Déu (dic només, perquè el darrer divendres del Ramadà la xifra normalment s’eleva fins al mig milió). A l’hora de la pregària, i enmig d’un silenci només trencat per les paraules de l’imam, homes i dones s’han agenollat manta vegades per pregar, davant la mirada impertèrrita i dura dels soldats israelians, ja a punt per a la confrontació. Una batalla, per dir-ho d’alguna manera, com sempre desigual. L’última tecnologia en armament contra pedres… 

Machsom Watch: les àvies israelianes que vigilen els soldats

Cada dia, milers de palestins es veuen obligats a fer llargues cues per creuar els check-point (punts de control) que donen accés a Jerusalem Est (territori palestí segons la legalitat internacional, però part d’Israel segons les lleis hebrees) o a l’Estat d’Israel reconegut internacionalment. Un cop arriba el seu torn, sovint després d’una llarga espera, han de presentar la documentació que demostra que tenen permís per creuar la barrera. Els permisos els dóna el govern israelià i actualment només una petita part dels palestins que resideixen a Cisjordània poden visitar Jerusalem Est.

Tenir els papers en regla, però, no garanteix superar el check-point. D’un dia per l’altre, la llista negra pot canviar i desenes de persones són forçades a fer mitja volta i retornar a Ramal·lah, Betlem o allà d’on vinguin. El tracte dels soldats cap als palestins sovint és degradant. Crits, insults, ordres, males paraules…No són jueus, ni tan sols són occidentals. Simplement són àrabs i, a sobre, palestins i majoritàriament musulmans. És evident que tenen molts números de ser potencials terroristes que tenen com a únic objectiu immolar-se i assassinar tants jueus israelians com sigui possible. Això és el que tenen interioritzat els soldats. No pensen, només obeeixen ordres i se senten poderosos en tenir una arma a les mans. La majoria són molt joves (tenen entre 18 i 21 anys), per tant ja us podeu imaginar el perill que això implica…  

La ‘Naska’: una nova matança

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jornada sagnant. Una altra. De nou, en diumenge. Com per la Nakba. Aquest cop el punt més calent ha estat els Alts del Golan, el territori sirià ocupat per Israel des del 1967. Milers de persones, fonamentalment refugiats palestins, s’han mobilitzat aquí, a Gaza, a l’Estat d’Israel, a Jerusalem Est i a Cisjordània per denunciar una ocupació que ja fa 44 anys que dura. La jornada de protesta servia per recordar la Naska (la derrota), que commemora la desfeta àrab del 1967, en l’anomenada Guerra dels Sis Dies, que va suposar la victòria més esclatant de les forces jueves, ocupant el territori palestí que no havien aconseguit el 1948 (el 22% del territori de la Palestina històrica), els Alts del Golan i la península del Sinaí (Egipte).

Una Nakba dramàtica viscuda a Qalàndia

La Nakba (catàstrofe en àrab) és el nom amb el que els palestins denominen la creació de l’Estat d’Israel, que el maig de 1948 va provocar l’expulsió o fugida de gairebé 800.000 ciutadans àrabs de les seves cases. Els refugiats palestins s’han multiplicat en les darreres sis dècades i avui conformen un col·lectiu de més de set milions de persones repartit per la Franja de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est, Jordània, Síria i Jordània (sobretot), tot i que també trobem membres d’aquesta diàspora palestina a la resta del planeta.

Com cada 15 de maig, els palestins s’han manifestat per reivindicar el dret a retorn a les seves terres, a les seves llars, als seus poblats, dels refugiats. Un dret, per cert, reconegut per la llei internacional. Han passat 63 anys, però, i els palestins no només no han pogut tornar a les seves llars, sinó que molts d’ells encara viuen en camps sota unes condicions deplorables i mantinguts gràcies a l’UNRWA, l’agència de les Nacions Unides pels refugiats palestins. 

Els check-points: les barreres a la mobilitat palestina

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

De Ramal·lah a Jerusalem. Més de dues hores per fer tot just 15 quilòmetres. La lentitud del trajecte no ha estat provocada per un embús quilomètric. Ni per un accident. Ni per cap causa excepcional. Simplement que per recórrer la distància entre la capital de Cisjordània, on trobem la seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), i la principal ciutat palestina –anomenada Al-Quds en àrab-, cal creuar elcheck-point de Kalandia, un dels més importants i coneguts dels territoris palestins ocupats.

Tot i ser la capital de la Palestina històrica, Jerusalem Est és un territori annexat a l’Estat jueu. Només l’Estat d’Israel reconeix la seva sobirania sobre aquest territori, ja que segons la llei internacional forma part de Palestina. D’aquesta manera, aquells que volen accedir-hi des de Ramal·lah, sota control si més no aparent de l’ANP, han de veure’s sotmesos a l’escrutini dels soldats de l’exèrcit d’Israel. Fer el recorregut a la inversa –de Jerusalem cap a Ramal·lah- implica també creuar Kalandia, però en aquesta direcció les barreres sembla que gairebé desapareguin.