10 apunts crítics sobre Emilio Botín

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d’Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d’administració de l’entitat ha estat un tradicional refugi d’antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l’Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d’euros al PSOE després de 19 anys d’impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat. Continua llegint

Centenars de milers d’euros públics per glorificar la División Azul

El govern espanyol, amb independència que hagi estat en mans del PP o del PSOE, ha finançat l’entitat que aplega els combatents que van lluitar amb l’exèrcit nazi

 

Les diverses setmanes transcorregudes des que la DIRECTA va revelar la participació de la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, en un homenatge a la Hermandad de la División Azul –que aplega veterans i nostàlgics de les tropes espanyoles que van lluitar al costat de l’exèrcit nazi a la Segona Guerra Mundial– han servit per tornar a constatar que glorificar la dictadura franquista no té cap conseqüència política i molt menys penal. A Catalunya, només el PP –el seu partit– i C’s Llanos de Luna división Azulvan evitar demanar la destitució de Llanos de Luna. Però, lluny d’atendre les peticions, l’executiu estatal va ventilar l’assumpte amb una polèmica intervenció del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al Congrés assegurant que l’acte celebrat l’11 de maig a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca es movia en un “ambient de reconciliació històrica”. La reacció del govern espanyol va anar més enllà i va recalcar que la Hermandad de la División Azul “està legalment inscrita i es fonamenta en un context històric, en absolut ideològic”.

Continua llegint

Llums i ombres del 20-N

Mariano Rajoy, aquell home gris que quan ha d’afrontar un problema opta per deixar passar el temps i esperar que tothom se n’oblidi –incapaç com és de prendre decisions, segons expliquen els seus col·laboradors-, serà el nou president del govern espanyol. Com pronosticaven totes les enquestes, el PP ha guanyat les eleccions legislatives de l’Estat espanyol i amb la majoria absoluta que havien anunciat per unanimitat els sondejos previs. Malgrat tot, no crec que s’hagi de fer una lectura catastrofista dels resultats de les eleccions, atès que hi ha força elements positius a destacar.

El Principat i la Comunitat Autònoma Basca són els únics territoris on el PP no s’ha imposat. Els partits d’obediència no estatal han augmentat la seva representació al Congrés, mentre que altres opcions que trenquen amb el bipartidisme també s’han obert pas a la cambra baixa o hi han guanyat representativitat. La pluralitat de la societat del País Valencià té, cada cop més, un reflex en els resultats electorals. El mapa polític basc ha patit una sacsejada increïble amb la irrupció d’Amaiur, la coalició encapçalada per l’esquerra abertzale que ha obtingut 7 escons (sis a la autonomia basca i un a Navarra) i tindrà grup propi (fet històric) al Congrés. I així podria seguir.

Continua llegint