La Caixa va pagar més de 3,3 milions d’euros a dotze polítics en actiu entre 2005 i 2013

Formaven part del consell d’administració o la comissió de control de l’entitat, bàsicament en representació de les corporacions municipals

La Caixa, la principal entitat financera de Catalunya, va pagar almenys 3,36 milions d’euros a dotze polítics en actiu entre el 2005 i el 2013. Aquestes persones –majoritàriament dirigents de CiU, però també del PSC, el PSIB-PSOE i el PP– formaven part del consell d’administració o de la comissió de control de l’entitat en representació de les corporacions locals o –només en alguns casos– en nom de les impositores (clientes). Actualment, ja no hi ha polítics en actiu a la direcció de l’entitat. La nova llei de caixes va establir la incompatibilitat entre exercir un càrrec polític electe i estar als òrgans de govern de les entitats financeres. A més, fa uns mesos, l’assemblea general de La Caixa va aprovar la transformació de l’entitat en una fundació bancària, dirigida per un patronat de quinze membres en què no hi ha polítics en actiu. Això no significa, però, que el nou organisme estigui despolititzat, ja que en són integrants l’exministre socialista Javier Solana i Francesc Homs, exdiputat de CiU al Congrés i el Parlament i conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de 2001 a 2003.

La major part de les remuneracions es concentren en les dietes per assistència a les reunions dels òrgans de direcció de l’entitat, amb més d’1,85 milions; per davant dels 1,33 milions d’euros que van percebre integrants del consell d’administració entre 2011 i 2013 per la seva presència a altres societats del grup financer. Finalment, els dotze polítics van rebre un total de 177.000 euros en concepte de primes d’assegurança.

10 apunts crítics sobre Emilio Botín

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d’Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d’administració de l’entitat ha estat un tradicional refugi d’antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l’Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d’euros al PSOE després de 19 anys d’impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.

El 25-M sacseja el mapa electoral del Baix Llobregat

Els partits conservadors que tradicionalment tenien més força a la comarca -PSC, CiU i PP- van retrocedir amb força a les europees, mentre que ERC, ICV-EUiA i Podemos guanyen pes o hi irrompen amb força

Les eleccions europees del diumenge 25 de maig van provocar una sacsejada important en els mapes polítics espanyol i català. A nivell estatal, el bipartidisme PP-PSOE es debilita molt i no suma ni el 50% dels vots, mentre que formacions d’esquerres com Esquerra Unida i, sobretot, la nounada Podemos obtenien resultats prou destacables, amb el 10% i el 8%, respectivament. Al Principat, la gran notícia va ser la primera victòria d’ERC en uns comicis des de la II República, Altres factors a tenir en compte van ser un retrocés de CiU, una nova davallada del PSC, la caiguda del PP, l’estancament de C’s, la millora d’ICV-EUiA i, en menor mesura que a l’Estat, la irrupció de Podemos.

L’objectiu de l’article és posar el focus en una comarca, el Baix Llobregat, en què la principal particularitat és que va ser l’única de tot el Principat en què el PSC va ser la força més votada -ERC es va imposar en 23 comarques i CiU en 17. Ara bé, considerar que el Baix Llobregat encara és un “feu socialista” crec que és un error. Els socialistes van obtenir el 25 de maig el 20,31% dels sufragis -55.506 vots-, tot just tres punts més que la segona força, ERC -17,19%, 46.960. Fa cinc anys, a les europees els socialistes van rebre el 44,8%, per tant el suport ha caigut a menys de la meitat.

Centenars de milers d’euros públics per glorificar la División Azul

El govern espanyol, amb independència que hagi estat en mans del PP o del PSOE, ha finançat l’entitat que aplega els combatents que van lluitar amb l’exèrcit nazi

 

Les diverses setmanes transcorregudes des que la DIRECTA va revelar la participació de la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, en un homenatge a la Hermandad de la División Azul –que aplega veterans i nostàlgics de les tropes espanyoles que van lluitar al costat de l’exèrcit nazi a la Segona Guerra Mundial– han servit per tornar a constatar que glorificar la dictadura franquista no té cap conseqüència política i molt menys penal. A Catalunya, només el PP –el seu partit– i C’s van evitar demanar la destitució de Llanos de Luna. Però, lluny d’atendre les peticions, l’executiu estatal va ventilar l’assumpte amb una polèmica intervenció del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al Congrés assegurant que l’acte celebrat l’11 de maig a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca es movia en un “ambient de reconciliació històrica”. La reacció del govern espanyol va anar més enllà i va recalcar que la Hermandad de la División Azul “està legalment inscrita i es fonamenta en un context històric, en absolut ideològic”.

Prop del 10% del nou Parlament s’ha vist esquitxat per casos de corrupció

Bona part dels escàndols més sonats de la darrera dècada estaran representats a l’hemicicle

Els casos Campeón, Adigsa, Palau, Crespo, Mercuri, Pallerols, Innova, motxillesi màfia georgiana són alguns dels escàndols de presumpta (o provada) corrupció que han sacsejat la política catalana la darrera dècada. Tots estaran representats al Parlament sorgit de les eleccions autonòmiques del 25 de novembre. Al voltant del 10% dels diputats i les diputades de la cambra catalana s’han vist esquitxades en algun moment per un cas de suposada corrupció, ja sigui perquè han estat imputades, perquè el seu nom apareix en la investigació o perquè alguna altra formació les vincula a l’escàndol.

El darrer torpede a la credibilitat de la partitocràcia tradicional catalana va esclatar el 27 de novembre, quan es va executar l’operació Mercuri, per desballestar una presumpta trama de corrupció urbanística amb l’epicentre a l’Ajuntament de Sabadell, encapçalat pel socialista Manuel Bustos des de 1999. Arran del cas, s’ha descobert que Daniel Fernández, secretari d’Organització del PSC i diputat electe, hauria mediat amb l’alcaldessa de Montcada i Reixac, Maria Elena Pérez, a instàncies de Bustos per col·locar Carmina Llumà, alt càrrec del govern durant el tripartit, a l’Ajuntament. La seva condició d’aforat –actualment, Fernández és parlamentari a Madrid– deixa la decisió d’imputar-lo o no per tràfic d’influències en mans del Tribunal Suprem. En el marc de l’operació Mercuri també es va registrar el despatx de Montserrat Capdevila –tinent d’alcalde d’Economia i diputada socialista des de 2006– a l’Ajuntament de Sabadell. Capdevila, però, no ha estat imputada.

Els càrrecs ‘pepevergents’

El sobtat gir independentista d’Artur Mas no amaga l’estreta aliança que ha mantingut amb el PP durant gran part legislatura. Els nomenaments de Daniel Sirera, Armand Querol, Pablo Planas o Josep Martí en són testimoni

Daniel Sirera

«No hi ha res de més anticatalà que voler que Catalunya sigui independent. Seria un desastre.» Aquestes paraules corresponen a una entrevista a El País del febrer de 2008 i qui va pronunciar-les no ha modificat la seva posició amb relació a la qüestió nacional del Principat. Però això no va ser un impediment perquè, fa només tres mesos, la CiU suposadament més independentista de la història fes possible que l’autor de les declaracions assolís un càrrec públic. Parlem de Daniel Sirera, president del PP de Catalunya en el moment de l’entrevista i actualment un dels sis integrants del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). L’enèsim acord de la legislatura entre la federació conservadora i el PP no solament va permetre la inclusió de Sirera en l’organisme, sinó reduir-ne en quatre els seus membres i deixar sense espai Salvador Alsius, el candidat conjunt d’ERC i d’ICV-EUiA i que, a banda de ser periodista, representa una sensibilitat nacional molt més propera a l’Estat propi que, almenys dialècticament, defensa Artur Mas des de la massiva manifestació de l’11 de setembre.

Llums i ombres del 20-N

Mariano Rajoy, aquell home gris que quan ha d’afrontar un problema opta per deixar passar el temps i esperar que tothom se n’oblidi –incapaç com és de prendre decisions, segons expliquen els seus col·laboradors-, serà el nou president del govern espanyol. Com pronosticaven totes les enquestes, el PP ha guanyat les eleccions legislatives de l’Estat espanyol i amb la majoria absoluta que havien anunciat per unanimitat els sondejos previs. Malgrat tot, no crec que s’hagi de fer una lectura catastrofista dels resultats de les eleccions, atès que hi ha força elements positius a destacar.

El Principat i la Comunitat Autònoma Basca són els únics territoris on el PP no s’ha imposat. Els partits d’obediència no estatal han augmentat la seva representació al Congrés, mentre que altres opcions que trenquen amb el bipartidisme també s’han obert pas a la cambra baixa o hi han guanyat representativitat. La pluralitat de la societat del País Valencià té, cada cop més, un reflex en els resultats electorals. El mapa polític basc ha patit una sacsejada increïble amb la irrupció d’Amaiur, la coalició encapçalada per l’esquerra abertzale que ha obtingut 7 escons (sis a la autonomia basca i un a Navarra) i tindrà grup propi (fet històric) al Congrés. I així podria seguir.