Sis dècades esperant

Els refugiats palestins mantenen la reivindicació del dret al retorn, ni que sigui parcial i amb compensacions per a la resta, com a via per resoldre una qüestió fonamental en l’etern conflicte del Pròxim Orient

Fa 63 anys que es van veure forçats a deixar les seves cases i els pobles on vivien des de feia generacions. Des d’aleshores esperen una solució que no arriba i actualment ja són gairebé cinc milions de persones. Són els refugiats palestins, un dels factors clau per entendre la magnitud del conflicte més antic del Pròxim Orient i, alhora, un dels temes més espinosos en totes les anomenades converses de pau que des de fa més de 20 anys han mantingut els israelians i els palestins.

Fa algunes setmanes, el president dels Estats Units, Barack Obama, va anunciar la nova estratègia dels Estats Units en el món àrab. Un canvi, ja es veurà si real, forçat per la revolució que viu la zona. Entre altres coses, el màxim dirigent estatunidenc va apostar per la creació d’un Estat palestí basat en les fronteres de 1967, és a dir, abans que la franja de Gaza i Cisjordània fossin ocupades per l’Exèrcit hebreu en la Guerra dels Sis Dies. La proposta va ser enèrgicament rebutjada pel primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, tot i que Obama descartava que en la negociació inicial s’afrontessin tant la qüestió dels refugiats com l’estatus de Jerusalem, dues qüestions fonamentals per resoldre el conflicte. Continua llegint

El boicot a l’Estat hebreu genera un èxode empresarial que espanta el govern

La campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) s’ha fet gran. Cada setmana, alguna companyia anuncia que abandona els seus projectes a Israel. Cada pocs dies, un ajuntament, una gran universitat o un sindicat fa públic el seu boicot a l’Estat hebreu. El que inicialment es percebia gairebé com una anècdota (molesta, això sí) des del govern israelià, ara ja es veu com un element molt perillós que està danyant l’economia i la imatge del país. El líder del Partit Laborista i ministre de Defensa del govern de coalició que encapçala l’ultradretà Benjamin Netanyahu, Ehud Barak, va reconèixer, en una entrevista al diari Haaretz, els temors que té l’executiu.

“Diversos elements arreu del món, entre els quals hi ha sindicats, acadèmics, consumidors i partits polítics, volen arraconar-nos tal com es va fer amb la Sudàfrica de l’apartheid. El moviment del BDS és molt més perillós del que la gent pensa dins d’Israel. Si el setembre es reconeix l’Estat palestí, veurem com s’incrementa el boicot per part de les universitats, les organitzacions de treballadors i els governs i tot plegat infringirà un dany significatiu a la nostra economia”, comentava el ministre. Continua llegint

La ‘Naska’: una nova matança

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jornada sagnant. Una altra. De nou, en diumenge. Com per la Nakba. Aquest cop el punt més calent ha estat els Alts del Golan, el territori sirià ocupat per Israel des del 1967. Milers de persones, fonamentalment refugiats palestins, s’han mobilitzat aquí, a Gaza, a l’Estat d’Israel, a Jerusalem Est i a Cisjordània per denunciar una ocupació que ja fa 44 anys que dura. La jornada de protesta servia per recordar la Naska (la derrota), que commemora la desfeta àrab del 1967, en l’anomenada Guerra dels Sis Dies, que va suposar la victòria més esclatant de les forces jueves, ocupant el territori palestí que no havien aconseguit el 1948 (el 22% del territori de la Palestina històrica), els Alts del Golan i la península del Sinaí (Egipte). Continua llegint

“Cap partit sionista no està disposat a acceptar un compromís amb els palestins”

Entrevista amb Michael Warschawski, cofundador del Centre d’Informació Alternativa i un dels grans referents de l’esquerra israeliana. 

Què significa per al Govern israelià la reconciliació entre Al-Fatah i Hamàs?

Significa un nou element per ignorar qualsevol negociació amb els palestins. En el fons, no és res més que un pretext, perquè el Govern israelià no està disposat a tenir cap tipus de converses amb els palestins. Si l’analitzem més amb profunditat, l’acord és un problema per a Israel. Quan l’ONU discuteixi el reconeixement de l’Estat palestí, la principal arma de propaganda que tenia era preguntar quina Palestina i quin Govern perquè n’hi havia dos. Ara, en canvi, el lideratge palestí està unit i té el suport de gairebé tota la població.

Veu factible que l’Estat palestí sigui reconegut?

Sí. Ara bé, hi ha una diferència molt gran entre rebre aquest reconeixement formal de l’ONU i tenir un Estat real. Un Estat té la capacitat de controlar totalment les seves fronteres i aquestes estan controlades pels israelians. Estic segur, però, que el Govern de Netanyahu posarà molta pressió als Estats Units per intentar buidar la resolució en la mesura del possible. Continua llegint

Dos móns en només 20 quilòmetres

Només estan separades per 20 quilòmetres, però formen part de dos móns completament diferents. Una pretén ser moderna, avanguardista, oberta. L’altra s’intenta reinventar per sobreviure. Mentre que gratacels altíssims, extenses platges i, perquè negar-ho, contrastos brutals són alguns dels elements que defineixen la primera; a la segona gairebé tot és homogeni, transmetent un aire de pobresa. Modernitat? Cap. Passat? Molt. Present? Difícil. Futur? Dubtós.

Són Tel Aviv i Qalqília. La primera és la capital econòmica –i diplomàtica- de l’Estat d’Israel, amb més 450.000 habitants. La segona és la principal ciutat del districte homònim de Cisjordània i suma unes 30.000 persones. Fins fa pocs anys, les dues ciutats estaven molt connectades. Bona part dels adults de Qalqília treballaven a Tel Aviv i la seva àrea metropolitana. Aquest factor era fonamental per a la supervivència econòmica d’una ciutat que també rebia nombrosos visitants israelians que hi acudien els caps de setmana per comprar, aprofitant-se dels preus més baixos que sempre ha tingut Palestina. Continua llegint

Una Nakba dramàtica viscuda a Qalàndia

La Nakba (catàstrofe en àrab) és el nom amb el que els palestins denominen la creació de l’Estat d’Israel, que el maig de 1948 va provocar l’expulsió o fugida de gairebé 800.000 ciutadans àrabs de les seves cases. Els refugiats palestins s’han multiplicat en les darreres sis dècades i avui conformen un col·lectiu de més de set milions de persones repartit per la Franja de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est, Jordània, Síria i Jordània (sobretot), tot i que també trobem membres d’aquesta diàspora palestina a la resta del planeta.

Com cada 15 de maig, els palestins s’han manifestat per reivindicar el dret a retorn a les seves terres, a les seves llars, als seus poblats, dels refugiats. Un dret, per cert, reconegut per la llei internacional. Han passat 63 anys, però, i els palestins no només no han pogut tornar a les seves llars, sinó que molts d’ells encara viuen en camps sota unes condicions deplorables i mantinguts gràcies a l’UNRWA, l’agència de les Nacions Unides pels refugiats palestins.  Continua llegint

Viure com un refugiat

Em dic Mahmoud Subuh. Tinc prop de 40 anys. Vaig néixer a Balata, a prop de Nablus, el camp de refugiats més poblat de Cisjordània. Som més de 25.000 persones convivint en un quilòmetre quadrat. La meva mare, que per cert va néixer en una cova poc abans de la proclamació de l’Estat d’Israel, sempre ha viscut al camp. Jo m’he casat aquí. I tinc tres fills. No vull que segueixin el mateix camí. Vull que puguin viure millor que nosaltres. Que tinguin espai. Que gaudeixin de la llibertat. Que siguin feliços. Però no tinc la certesa que tinguin dret a assolir tot això. Ni els meus pares, ni els meus germans, ni jo mateix, l’hem tingut.

Treballo al Centre Cultural Jaffa, des d’on organitzem un munt d’activitats (cursos de música, dansa, cant, fotografia, cinema…) i intentem oferir als infants i joves del camp un ventall d’opcions que els demostrin que hi ha vida més enllà del que vegin a les seves cases, als seus carrers. Que el món és molt més gran que la sufocant i claustrofòbica atmosfera del camp de Balata. I els donem esperança. Que hi ha coses per les quals val la pena lluitar i que han d’estar contents i animats per assolir-les. Per somiar-hi. Continua llegint