L’Estat espanyol, còmplice de l’ocupació militar de Palestina

La compra d’armament i la cooperació industrial contribueixen a alimentar la repressió a Cisjordània i Gaza

Un dels factors que explica la perpetuació de l’ocupació de Palestina per part d’Israel és que es tracta d’un gran negoci, sobretot pel gegantí complex industrial militar hebreu, un dels més importants del món. El seu desenvolupament ha estat possible pel fet que bona part de la societat israeliana, instrumentalitzada pels seus líders, percep que viu sota amenaça, tant de l’exterior –l’Iran i alguns països àrabs– com dels territoris ocupats, cosa que permet que l’executiu de torn de l’Estat israelià mantingui un enorme esforç militar. Si la despesa de l’Estat espanyol en aquest àmbit representa l’1% del PIB, la israeliana s’eleva al 6,8%, segons les dades de 2011 de l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI, en anglès). Les xifres constaten que la indústria de defensa i seguretat és un puntal de l’economia hebrea, que obté bona part dels seus ingressos de les exportacions d’armament.

Entre les destinacions finals de les armes hebrees, hi ha l’Estat espanyol, que manté unes vinculacions militars molt estretes amb Israel, unes relacions que, indirectament, no fan altra cosa que contribuir a mantenir i reforçar l’ocupació de Gaza, Cijsordània i Jerusalem Est, segons denuncia la campanya Negocis Ocults. La iniciativa, endegada per la plataforma Amb Palestina al Cor –que aglutina diverses entitats–, té com a font principal l’informe Espanya-Israel: Relacions en matèria militar, armamentística i de seguretat. Balanç i tendències, elaborat el 2009 per l’investigador del Centre Delàs Alejandro Pozo, que està a punt d’enllestir-ne una actualització.

Abbas s’enroca en els dos estats

Enmig d’una crisi interna, el president palestí repeteix l’escenificació de fa un any davant l’Assemblea General de l’ONU. Israel i els Estats Units, de nou, reaccionen indignats

L’etern bucle de l’enquistat conflicte palestinoisraelià es reprodueix eternament. Allunyat dels focus mediàtics des de l’inici de les revoltes àrabs, la realitat sobre el terreny no canvia. Declaracions que dissimulen la poca voluntat de reactivar unes negociacions que mai no culminen amb èxit, fulls de ruta que s’arrosseguen des de fa més de dues dècades i que sembla impossible que es puguin implementar, denúncies d’una ocupació que ofega el poble palestí però que no repercuteixen en cap sanció contra l’Estat israelià, polítiques de fets consumats que es tradueixen en el fet que cada any milers d’hebreus s’instal·len en territori palestí, violant la legislació internacional… Són alguns dels elements que se succeeixen en un escenari ja conegut en què el darrer capítol  també és repetit.

Per segon setembre consecutiu, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, va comparèixer davant l’Assemblea General de l’ONU per demanar el reconeixement de Palestina com a Estat. La petició, tot i que rebaixada –ara l’aspiració és convertir-se en Estat observador de l’organisme multilateral–, va topar novament amb la indignació de les autoritats israelianes i les maniobres estatunidenques per evitar que acabi tirant endavant. I tot plegat ha arribat immediatament després de l’onada de protestes més gran contra l’ANP que es recorda als territoris ocupats, a causa d’una crisi econòmica que colpeja de ple Gaza i Cisjordània i que ha servit per posar de manifest que la unitat política palestina, anunciada per enèsima vegada al febrer, és qualsevol cosa menys real.  

L’Autoritat Palestina fa agonitzar la resistència popular contra l’ocupació

Nova York. Seu de l’Organització de les Nacions Unides. Enmig d’un ambient que desprèn transcendència, l’Assemblea General escolta el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmoud Abbas, per després decidir si accepta l’Estat palestí com a membre de l’ONU, encara que només com a observador i, per tant, sense dret a vot. És el moment culminant d’un pla dissenyat fa dos anys, amb persones com Saeb Erekat, l’etern negociador de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), i Salam Fayyad, el tecnòcrata primer ministre de l’ANP i exalt càrrec del Banc Mundial, com a estrategues destacats. L’alta política i una tensa batalla diplomàtica entre els palestins, els israelians, els seus aliats estatunidencs i la sempre dubitativa UE han protagonitzat un procés que, d’entrada, tothom sap que no canviarà res sobre el terreny a curt termini. Ha estat una iniciativa d’alguns dirigents palestins, que han evitat preguntar al seu poble què en pensava de tot plegat.

L’escena descrita a les primeres línies, es viurà d’aquí uns dies. No hi ha mitjà que no hi dediqui articles, reportatges, entrevistes i anàlisis. És el nou capítol del sempitern conflicte estrella de l’Orient Pròxim. Molts palestins, però, no veuen gens clara la jugada i, sobretot, lamenten que els seus factòtum, un cop més, els hagin ignorat. I parlo de persones que fa molts anys que lluiten –de forma no violenta- contra l’ocupació israeliana, que volen viure en llibertat, però que no confien en uns dirigents que, bàsicament Mahmoud Abbas, han reconegut que l’objectiu de demanar el reconeixement de l’ONU és poder tornar amb més forçar a la taula de negociacions amb Israel. 

Arriba la calma (tensa)

Després de quatre dies de molta tensió a la zona, sembla que s’han acabat els atacs aeris israelians sobre la franja de Gaza i el llançament de coets des d’aquest territori a les ciutats hebrees del sud, com Ashdood o Bersheva. Hamàs, l’organització islamista que governa la franja, ha aconseguit imposar un alto-el-foc, la condició fixada per Tel Aviv per aturar els letals bombardejos que han costat la vida a uns quinze palestins, a banda de deixar-ne ferits al voltant d’una cinquantena. La treva s’ha assolit gràcies a la mediació d’Egipte, el país que ha viscut la pitjor crisi diplomàtica amb Israel en les darreres tres dècades a causa de l’assassinat –per part de les tropes hebrees- de tres policies àrabs desplegats al nord del Sinaí, el territori per on un grup d’homes armats va infiltrar-se dijous al sud de l’Estat jueu i va matar-ne vuit ciutadans en una onada d’atacs coordinats, el fet que va marcar l’inici de l’escalada de violència a l’àrea.

Un cop més, s’ha demostrat que la represàlia israeliana és temible. Mentre que els coets palestins han causat ferides greus a alguns ciutadans hebreus i n’han matat a un, els bombardejos sobre Gaza han estat molt més letals. Més enllà de les víctimes, també s’han destruït diverses instal·lacions vinculades a Hamàs,  malgrat que el grup només s’ha atribuït la responsabilitat del llançament de pocs míssils, ja que la majoria haurien estat disparats pels Comitès de Resistència Popular –a qui Tel Aviv va atorgar la responsabilitat de l’assalt de dijous i va decapitar-ne la cúpula poc després- i per la facció armada de la Jihad Islàmica.

24 hores sagnants: la implacable venjança israeliana

22 persones mortes, desenes de ferits, un nou càstig col·lectiu a la franja de Gaza, el deteriorament de les ja males relacions entre l’executiu israelià i el govern egipci de transició i una estocada, potser mortal, a les protestes socials que han sacsejat la societat hebrea el darrer mes. A grans trets, aquest és el balanç dels fets que han colpejat el sud d’Israel, el nord d’Egipte i Gaza les darreres 24 hores. La sagnant jornada permet, un cop més, als israelians presentar-se com a víctimes del “terrorisme” i comptar amb el suport unànime de les potències occidentals. En canvi, a hores d’ara cap govern nord-americà o europeu ha condemnat els raids a Gaza. Els palestins de la franja, de nou, són els grans oblidats.

Tot va començar cap al migdia d’ahir, quan un grup d’homes armats va atacar amb fusells automàtics l’autobús Egged (la companyia pública) que cobria el trajecte entre Beersheva i Eilat, la ciutat de vacances del mar Roig fronterera amb Egipte i Jordània. Deu viatgers –entre els quals diversos soldats- van quedar ferits. L’espiral de violència tot just acaba d’iniciar-se. Un suïcida va fer-se explotar contra un altre autocar (el conductor va morir). Un altre presumpte assaltant va disparar un míssil antitanc contra un vehicle privat, matant-ne els cinc ocupants i un nou milicià va metrallar soldats israelians. Tots aquests agressors van ser abatuts per l’exèrcit hebreu, que va desplegar-se amb rapidesa per la zona i va enviar-hi unitats i helicòpters Apatxe per caçar els suposats terroristes. En total, van perdre la vida set dels assaltants.

La mort palestina de la Vall del Jordà

Territori de gran importància estratègica i econòmica, la proliferació d’assentaments israelians i l’ús gairebé exclusiu dels recursos per part dels colons està destruint la població autòctona, que denuncia l’abandonament per part de l’ANP

Abu Saqr té 70 anys i és el líder d’un clan beduí establert a la comunitat d’Al-Hadidiya, ubicada al districte de Tubas, en plena vall del riu Jordà. Al llarg de la seva vida ha vist com el territori passava per mans britàniques, jordanes i israelianes. Des del 1967, després de la Guerra dels Sis Dies, l’Estat hebreu ocupa militarment tot Cisjordània i, consegüentment, també la vall del Jordà. L’Autoritat Nacional Palestina (ANP) administra la ciutat de Jericó –la més important de la regió– i el seu entorn més proper des del 1994, l’any en què es van començar a implementar els Acords d’Oslo.

El 94% de la superfície de la vall del Jordà, però, està sota control israelià, ja sigui perquè arran de l’esmentat procés té la categoria d’àrea C (administració i seguretat en mans hebrees) o perquè directament la considera territori propi, ja que s’hi ubiquen els 36 assentaments jueus que hi ha a la zona. Al-Hadidiya forma part de l’àrea C i això implica, entre altres coses, que els seus habitants hagin de demanar permís a les autoritats israelianes si volen aixecar qualsevol edifici. L’autorització, però, sempre és denegada, de manera que els soldats hebreus ja tenen l’excusa per demolir molts habitatges de la població autòctona, amb l’argument que «són il·legals».

L’esquerra palestina busca el seu lloc

Després de més de cinc anys sense passar per les urnes, als palestins se’ls acumularà feina, electoralment parlant, en els pròxims 12 mesos. En aquest termini, s’han de celebrar les eleccions presidencials i legislatives a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i els comicis al Consell Nacional Palestí, el principal òrgan electe de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). Així va quedar segellat en l’acord de reconciliació nacional signat al Caire al principi de maig entre Al-Fatah i Hamàs, després de quatre anys d’amarga i sagnant divisió.

Ningú no dubta que el mapa polític patirà una sacsejada important amb relació a les últimes cites electorals. Les enquestes apunten ara mateix a una victòria clara d’Al-Fatah i a una pèrdua de suports notable per part de Hamàs, el partit islamista que va guanyar les eleccions legislatives a l’ANP el 2006, quan va sumar 74 dels 132 diputats del Parlament. Les dues grans formacions del país van rebre conjuntament més del 85% dels vots i van repartir-se 119 escons.