Buscar or per comprar-se un plat de mongetes

El recent descobriment d’una important riquesa mineral a Karamoja ha provocat l’arribada de diverses transnacionals a la regió més empobrida d’Uganda. Un informe d’HRW adverteix que la seva explotació pot accentuar la marginació d’un territori històricament menyspreat per Kampala i amenaça amb liquidar una activitat bàsica per a la subsistència de milers de ciutadans locals

Equipats amb pics i pales, Kodet Robert i Lokiru Monyes s’endinsen des de les vuit del matí a alguna de les mines excavades artesanalment en el subsòl de Rupa, un sub-comtat del districte de Moroto, a la regió ugandesa de Karamoja. La sorra que extreuen passa a mans d’una dona, que la barreja amb aigua en una galleda amb l’esperança de trobar alguna peça d’or, per petita que sigui. El preuat líquid prové d’un riu gairebé sec situat a més d’un quilòmetre de la mina i l’ha carregat un nen de 9 anys. L’equip de Robert i Monyes està format per cinc persones. Els ingressos, normalment escassos, que obtenen per les més de sis hores diàries a la mina es reparteixen equitativament.

“Si tenim sort i trobem una peça gran, podem guanyar entre 80.000 i 100.000 xílings ugandesos [entre 23,5 i 30 euros] , però només ens passa molt de tant en tant. La majoria de dies l’or que traiem tot just ens permet comprar un plat de mongetes o de posho [menjar fet a partir de farina de blat de moro, tradicional de l’Àfrica de l’Est]”. El treball és molt dur i sovint es desenvolupa sota temperatures que superen els 35 º C. La mineria artesanal de subsistència està molt estesa a Karamoja, regió del nord-est d’Uganda fronterera amb Sudan del Sud i Kenya i la més empobrida del país. Segons un informe recent d’Human Right Watch ( HRW ), més de 18.000 persones s’hi dediquen durant l’estació seca, per complementar els ingressos que obtenen de les activitats ramaderes i agrícoles. Continua llegint

Camí de Karamoja, terra de pastors, ramats, armes i or

La regió del nord-est d’Uganda és la més pobra del país i els plans governamentals amenacen de liquidar la tradicional vida nòmada dels seus pobladors. La descoberta d’una important riquesa mineral ha provocat l’arribada de companyies estrangeres, sense que de moment se’n beneficiï els ciutadans autòctons, protagonistes d’un conflicte de dècades amb pobles veïns per la captura del màxim nombre de caps de bestiar

Karamoja no només és la regió més allunyada geogràficament de Kampala, la capital d’Uganda. També és el territori més particular del país, tradicionalment marginat i menyspreat per la resta. Poblat per pastors nòmades que valoren la riquesa en funció del nombre de vaques, el seu clima extrem dificulta el conreu d’aliments, malgrat els projectes governamentals per imposar-hi l’agricultura com a únic mitjà de subsistència. A l’àrea també hi ha or, un esquer que ha provocat recentment l’aterratge de companyies estrangeres que, de moment, no tenen en compte els drets tradicionals sobre la terra de les comunitats autòctones. La combinació sembla apassionant, però per comprovar-hi me n’hi vaig uns dies, per intentar confirmar, matisar o rectificar el que he llegit i m’han explicat sobre Karamoja. D’entrada, una breu introducció sobre ella.

Pobresa extrema

Amb una extensió de 27.900 quilòmetres quadrats i 1,2 milions d’habitants, Karamoja és, probablement, la regió més peculiar d’Uganda. Ubicada al nord-est del país, limita amb el Sudan del Sud al nord, amb Kènia a l’est, i amb la regió d’Acholiland a l’oest. És un altiplà semi-àrid en què la pluja hi escasseja i on bona part del territori està a més de 1.000 metres per sobre del nivell del mar. Els pobladors són els karamojong, pastorsmapa-Karamojanòmades amb una tradició en què el nombre de caps de bestiar és l’element central per dotar-se de prestigi social i poder polític. La llengua local és l’akarimojong. Segons tots els indicadors, és la zona més pobra d’Uganda. A nivell nacional, el 31% de la població (sobre)viu amb menys d’un dòlar al dia, però a Karamoja el percentatge s’eleva fins el 82% i gairebé la meitat dels infants pateixen malnutrició, quan la mitjana ugandesa és d’un terç. Una part significativa dels habitants només menja un àpat al dia i el Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides aporta l’àpat a almenys 150.000 persones.  Continua llegint