L’Estat espanyol, còmplice de l’ocupació militar de Palestina

La compra d’armament i la cooperació industrial contribueixen a alimentar la repressió a Cisjordània i Gaza

Un dels factors que explica la perpetuació de l’ocupació de Palestina per part d’Israel és que es tracta d’un gran negoci, sobretot pel gegantí complex industrial militar hebreu, un dels més importants del món. El seu desenvolupament ha estat possible pel fet que bona part de la societat israeliana, instrumentalitzada pels seus líders, percep que viu sota amenaça, tant de l’exterior –l’Iran i alguns països àrabs– com dels territoris ocupats, cosa que permet que l’executiu de torn de l’Estat israelià mantingui un enorme esforç militar. Si la despesa de l’Estat espanyol en aquest àmbit representa l’1% del PIB, la israeliana s’eleva al 6,8%, segons les dades de 2011 de l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI, en anglès). Les xifres constaten que la indústria de defensa i seguretat és un puntal de l’economia hebrea, que obté bona part dels seus ingressos de les exportacions d’armament.

Entre les destinacions finals de les armes hebrees, hi ha l’Estat espanyol, que manté unes vinculacions militars molt estretes amb Israel, unes relacions que, indirectament, no fan altra cosa que contribuir a mantenir i reforçar l’ocupació de Gaza, Cijsordània i Jerusalem Est, segons denuncia la campanya Negocis Ocults. La iniciativa, endegada per la plataforma Amb Palestina al Cor –que aglutina diverses entitats–, té com a font principal l’informe Espanya-Israel: Relacions en matèria militar, armamentística i de seguretat. Balanç i tendències, elaborat el 2009 per l’investigador del Centre Delàs Alejandro Pozo, que està a punt d’enllestir-ne una actualització.

40 empreses que s’enriqueixen amb l’ocupació de Palestina tenen interessos als Països Catalans

Diverses companyies israelianes i moltes grans multinacionals s’enriqueixen produint a les colònies hebrees il·legals dels territoris ocupats, espoliant-ne els recursos naturals i construint el mur de l’apartheid i punts de control militar. Moltes d’elles són presents als Països Catalans, on venen productes i tenen fàbriques o delegacions pròpies

Nombroses resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides han subratllat la il·legalitat de les colònies israelianes a Jerusalem Est i Cisjordània (territoris palestins ocupats) i als alts del Golan (territori sirià sota domini hebreu). S’emparen en l’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra, que estableix que el “poder ocupant no deportarà ni transferirà part de la seva pròpia població civil al territori que ocupa”. El juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va emetre una sentència en la mateixa línia. Però ni les resolucions ni la sentència ni tampoc les nombroses declaracions que fan des de fa anys dirigents de la UE i, fins i tot, dels Estats Units censurant les colònies no han aconseguit que es desmantellin. Més aviat ha succeït el contrari, els assentaments no han deixat de créixer, fins al punt que, ara, ja hi resideixen més de 600.000 persones (340.000 a les més de 120 colònies de Cisjordània, 265.000 a les 26 de Jerusalem Est i 20.000 a les 32 dels alts del Golan).

El mapa dels assentaments està format tant per ciutats de de-senes de milers d’habitants, com Ariel o Moodin Ilit, com per petits nuclis amb només algunes desenes de cases. En qualsevol cas, estan proveïdes de serveis, fet que obre la porta a explicar el component econòmic de l’ocupació, un factor sovint oblidat en les anàlisis sobre el conflicte palestinoisraelià. “És fonamental entendre que hi ha moltíssimes companyies que fan un munt de diners gràcies a l’ocupació i no parlo únicament d’aquelles que tenen fàbriques a les colònies, sinó també d’empreses de construcció, de serveis, de seguretat i un llarg etcètera”, exposa Esti Micemacher, membre de la Coalició de Dones per a una Pau justa (CWP, en anglès).

«Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai la creació d’un Estat palestí»

Corresponsal del diari Washington Post a Jerusalem, Samuel Sockhol -que té el doble passaport, israelià i nord-americà- és un personatge heterodox. Allunyat del mainstream de la seva societat, parla àrab i és un dels pocs israelians que ha estat a Síria. També ha cobert les revolucions d’Egipte i Tunísia i la guerra de Líbia. Ens trobem a la plaça Reial de Barcelona, on apareix amb un samarreta de Joe Hill, un músic i sindicalista de principi del segle XX que va morir executat als EUA. Sockhol ha visitat la ciutat per participar a les jornades ‘Israel: entre la democràcia i l’etnificació’, organitzades per l’ONG Sodepau. La fotografia és del company Ivan G. Costa. 

A Israel hi ha llibertat de premsa?

Fins ara sentíem que només els periodistes palestins patien restriccions, mentre que, si eres israelià, gaudies d’una llibertat total. Però aquest punt està qüestionat. Fa només alguns dies el fiscal general va prendre la decisió de processar Uri Blau, un periodista del diari Haaretz, per possessió de documents secrets. Blau havia revelat que militars israelians estan implicats en l’assassinat de palestins a Cisjordània.

L’etern obstacle per a la pau

Les condemnes d’Occident no aturen l’expansió de les colònies israelianes a Palestina, considerades il·legals segons la legislació internacional, que sumen 600.000 persones

Juny de 2011. L’estiu tot just comença i la calor, com és habitual a l’Orient Pròxim, s’intensifica. Visito Ariel i em trobo amb avingudes amples, carrers nets i cuidats, nombroses zones verdes, cases unifamiliars com a habitatge predominant, una universitat i un espaterrant Centre Cultural per a les Arts Escèniques, inaugurat alguns mesos abans i amb un teatre que té 550 seients. A primera vista és evident que el nivell de vida és força alt i que la ciutat –de gairebé 20.000 habitants– reuneix bona part dels serveis que els seus habitants necessiten. Aleshores què m’hi ha portat? L’explicació és ben simple. Ariel és, segons la legislació internacional, una ciutat il·legal, ja que s’ubica en ple territori palestí, concretament uns 15 quilòmetres més enllà de l’anomenada Línia Verda, que marca la frontera entre Israel i Cisjordània prèvia a la guerra del juny del 1967, l’única reconeguda internacionalment. Presentada com la capital de Samaria (un dels dos territoris bíblics –l’altre és Judea– que conformen Cisjordània), Ariel és un dels grans símbols –i èxits– del moviment dels colons, que ja suma unes 600.000 persones i és un dels grans obstacles per a l’assoliment d’una pau estable a la regió, sobretot pel fet d’impossibilitar de facto la solució dels dos estats, basada en la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel.

Han passat deu mesos, i les negociacions entre els israelians i els palestins estan completament aturades. Els segons reclamen la paralització de l’expansió dels assentaments jueus al seu territori abans d’asseure’s a parlar, però el Govern hebreu, encapçalat per Benjamin Netanyahu –també líder del dretà Likud–, demostra constantment que no pensa atendre aquesta demanda. L’exemple més flagrant, el va donar el proppassat dimarts, 24 d’abril, en legalitzar els outpost–grups d’habitatges, a vegades simples caravanes, considerats il·legals fins i tot per Israel– de Rehalim, Sansana i Bruhin, que sumen 830 colons. És la primera vegada que Tel-Aviv pren una decisió d’aquest tipus des del 1990 i, en l’etern bucle del conflicte israelianopalestí, l’ONU, la UE i els Estats Units no van trigar a condemnar-la, tot i que segueixen sense anar més enllà de les queixes verbals.  

“Ningú no té el dret de tractar-nos com a esclaus ni de robar els nostres recursos”

El juny de 2011, quan residia a Palestina, vaig passar alguns dies a la vall del Jordà allotjant-me amb la gent de Jordan Valley Solidarity. Allà vaig conéixer i entrevistar Fathy Khdirat, el coordinador de l’organització i activista palestí. Nou mesos després, vaig poder-lo retrobar a Barcelona i, de nou, en va sortir una entrevista. Aquest n’és el resultat. 

La vall del Jordà és un territori clau de Palestina. El seu valor estratègic i els grans recursos naturals que té, básicament hídrics i minerals, l’han convertida en una àrea bàsica de l’ocupació israeliana de Cisjordània, fet que ha convertit la vida de la població autòctona en una lluita diària. Alcalde de la Vall del Nord del Jordà durant deu anys, Fathy Khdirat és el coordinador de la principal campanya de solidaritat amb una zona històricament oblidada. Del 9 al 12 de març, Khdirat va ser a Barcelona, convidat per Dones en Rebel·lia, i va participar en diverses activitats per donar a conèixer la situació que es viu a la vall. 

Quan vas començar a ser conscient de l’ocupació israeliana de la vall del Jordà i a oposar-t’hi?

Quan anava a l’escola primària. Cada dia havia de caminar sis quilòmetres per arribar-hi perquè no teníem transport que ens hi portés des del meu poble. Sentia moltes històries sobre l’ocupació i veia molts crims i com ens feien patir. Si tu vius en una àrea com aquella, què pots fer si no plantejar-te canviar la situació?

100 dies en lluita

L’ocupació del CAP Rambla Marina força l’ICS a replantejar-se el seu tancament

S’han convertit en un símbol de la lluita contra les retallades. La seva persistència ha forçat l’administració catalana a abandonar la intransigència inicial per asseure’s a negociar amb elles, que no s’aturaran fins que les coses tornin a ser com fa quatre mesos. Són el grup de veïnes –bàsicament jubilades– del barri de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, que ocupen el Centre d’Atenció Primària (CAP) Rambla Marina des del 28 d’octubre per reclamar-ne la reobertura. Aviat farà 100 dies que van començar la seva acció, però no deixaran l’espai fins que torni tot el personal sanitari, que oferia servei a prop de 15.000 persones del barri.

“Stop retallades” o “Disculpin les molèsties, estem treballant pel seu futur” són dues de les pancartes que ens donen la benvinguda a l’entrada del CAP, que a l’interior també és ple de crítiques a la política de tisorades contra la sanitat pública duta a terme pel govern. Un dels revoltats, José María, denuncia: “No només estem indignats, ara ja estem emprenyats. Fa més de tres mesos que ens vam tancar i, fins ara, els polítics no fan res. Ens han donat bones paraules, però, a la pràctica, encara no ha canviat res”.

La mutació del pacifisme israelià

“El moviment de masses dels anys 80 i 90 va desaparèixer després de la fracassada cimera de Camp David del 2000 i ha cedit l’espai a un activisme d’esquerres antisionista molt crític amb la pròpia societat hebrea i que aposta per treballar al costat dels palestins

Quan l’estiu del 2000, Ehud Barak, aleshores primer ministre israelià, va arribar a l’aeroport de Tel Aviv després de participar a la cimera de Camp David amb Iasser Arafat i va assegurar que “no hi ha soci per a la pau” al costat palestí, no només va certificar el fracàs de l’enèsim intent de resoldre l’etern conflicte del Pròxim Orient, sinó que va ferir de mort el moviment pacifista de l’estat hebreu. “Estàvem convençuts que Barak anava a Camp David a signar un acord que ja estava tancat. Quan va tornar amb les mans buides el xoc va ser tan traumàtic que encara avui no ens hem recuperat”, afirma Meir Margalit, regidor a l’Ajuntament de Jerusalem del partit d’esquerres Meretz i ferm opositor de l’ocupació de Palestina.

Un any abans, Barak s’havia presentat a les eleccions autoproclamant-se líder de l’anomenat Camp de la Pau israelià. “El moviment pacifista de masses al nostre país va viure el seu millor moment amb la signatura dels Acords d’Oslo del 1993, i quan Barak va anar als Estats Units, les enquestes mostraven que més del 60% dels israelians donaven suport a un acord amb els palestins”, explica Adam Keller, portaveu de Gush Shalom, una de les històriques organitzacions del pacifisme israelià. Keller, com l’analista i periodista Michael Warschawski, subratlla que l’oferta de Barak va ser qualsevol cosa menys generosa i que “no es podia acceptar”, a diferència del que van vendre els governs de Tel Aviv i Washington.