La resistència que preocupa a Israel

El Dret Internacional Humanitari reconeix el dret a la resistència armada contra una ocupació militar. Per tant, segons la legalitat internacional els palestins poden aixecar-se en armes contra l’exèrcit israelià. És més, tenen el dret de fer-ho. Durant anys, i a través de diversos grups i vies, aquesta opció va ser utilitzada per la resistència palestina per intentar acabar amb una ocupació militar que va començar el 1967, després de la Guerra dels Sis Dies. Paral·lelament, els palestins també han utilitzat altres camins per intentar desfer-se del jou hebreu, com ara la resistència no violenta.

Mentre que la primera opció va viure, probablement, el seu moment àlgid durant la Segona Intifada (2000-2005), que va acabar amb un balanç de més de 6.500 palestins morts i 1.100 israelians; la segona va ser l’eina emprada durant la Primera (1987-1993) -1.100 palestins i 160 jueus hi van perdre la vida. Molts recordareu les imatges dantesques després que un suïcida palestí s’immolés a un lloc públic a Jerusalem o Tel-Aviv –per citar els casos més coneguts- durant la Segona Intifada. Tant hi feia que després la repressió del Tsahal, l’exèrcit hebreu, fos molt més sagnant, matés més persones i comportés demolicions de cases i bombardejos de barris sencers (el camp de refugiats de Jenín n’és un exemple). La batalla de la propaganda va ser guanyada pels israelians. Continua llegint