Israel es desfà dels sol·licitants d’asil africans amb la complicitat d’Uganda

El govern de Museveni nega l’existència de cap acord secret amb Tel Aviv per a la deportació de refugiats sudanesos i eritreus, però a diversos mitjans apareixen testimonis que en confirmarien l’existència. Des de fa uns mesos, els ‘sense papers’ poden ser detinguts indefinidament al país hebreu si no accepten marxar-ne

Israel paga a Uganda per desfer-se dels refugiats africans que, segons l’argumentari oficial, amenacen el seu “caràcter jueu”. Si més no, així ho assegura la premsa hebrea, tot i que el govern del país dels Grans Llacs nega l’existència de cap acord secret en l’enèsim exemple de la vergonyant gestió de la diferència en cada cop més racons del planeta. Marxar voluntàriament del país o exposar-se a una reclusió forçada per un temps indefinit. Són les úniques alternatives per a l’aclaparadora majoria dels sol·licitants d’asil africans a Israel. Al desembre, la Knesset -el parlament de l’Estat hebreu- va aprovar la Llei de Prevenció de la Infiltració, que permet la detenció durant un any dels migrants sense papers i obre la porta a tancar indefinidament els que no poden ser deportats.

La tanca entre Israel i Egipte.

La tanca entre Israel i Egipte.

La normativa colpeja especialment els més de 50.000 sol·licitants d’asil africans que resideixen a Israel. Pràcticament tots provenen d’Eritrea (36.000) i el Sudan (12.500), segons les dades de l’Autoritat de la Població i la Immigració. La qüestió clau és que no se’ls considera refugiats, sinó migrants econòmics. La denominació infiltrats no és casual. Gran part dels més de 60.000 africans que van entrar al país des del 2006 ho van fer via Egipte, creuant la península del Sinaí. Avui fer la mateixa ruta és gairebé impossible, atès que al gener de 2013 el govern del primer ministre Netanyahu va completar la tanca d’alta seguretat que barra l’accés al sud d’Israel. Durant el primer mes i mig d’enguany, només 12 persones van superar-la, segons va publicar el diari Haaretz. Totes van ser arrestades i passaran un any empresonades al centre de detenció de Saharonim, ubicat al desert del Nègueb. Continua llegint

«Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai la creació d’un Estat palestí»

Corresponsal del diari Washington Post a Jerusalem, Samuel Sockhol -que té el doble passaport, israelià i nord-americà- és un personatge heterodox. Allunyat del mainstream de la seva societat, parla àrab i és un dels pocs israelians que ha estat a Síria. També ha cobert les revolucions d’Egipte i Tunísia i la guerra de Líbia. Ens trobem a la plaça Reial de Barcelona, on apareix amb un samarreta de Joe Hill, un músic i sindicalista de principi del segle XX que va morir executat als EUA. Sockhol ha visitat la ciutat per participar a les jornades ‘Israel: entre la democràcia i l’etnificació’, organitzades per l’ONG Sodepau. La fotografia és del company Ivan G. Costa. 

A Israel hi ha llibertat de premsa?

Fins ara sentíem que només els periodistes palestins patien restriccions, mentre que, si eres israelià, gaudies d’una llibertat total. Però aquest punt està qüestionat. Fa només alguns dies el fiscal general va prendre la decisió de processar Uri Blau, un periodista del diari Haaretz, per possessió de documents secrets. Blau havia revelat que militars israelians estan implicats en l’assassinat de palestins a Cisjordània.

Continua llegint

Els palestins s’uneixen

Les conseqüències de les revoltes àrabs i la negativa d’Israel a aturar l’expansió de les colònies jueves porten Al-Fatah i Hamàs a pactar un Govern d’unitat nacional

El Caire, capital d’Egipte, 4 de maig de 2011. El president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i líder del partit Al-Fatah, Mahmud Abbas, i el màxim dirigent de la formació islamista Hamàs, Khaled Meixal, signen un acord de reconciliació nacional que suposa posar punt i final a quatre anys de sagnant divisió palestina. L’acord implica la convocatòria d’eleccions presidencials i legislatives en els pròxims mesos i la formació d’un nou Govern constituït per tecnòcrates independents, així com l’alliberament dels presos polítics tant a Gaza, territori controlat per Hamàs, com a Cisjordània, dominat per Al-Fatah.

Doha, capital de Qatar, 6 de febrer de 2012. Mahmud Abbas, encara president de l’ANP i màxim dirigent d’Al-Fatah, arriba a un pacte amb el seu homòleg de Hamàs, Khaled Meixal, segons el qual en els mesos vinents els palestins celebraran eleccions legislatives i presidencials, els presos polítics sota control d’ambdues faccions seran alliberats i es formarà un Executiu interí amb tecnòcrates independents. En el bucle del sempitern conflicte palestino-israelià la història, enquistada, es repeteix. Malgrat tot, en els darrers nou mesos algunes coses han canviat i fan pensar que, aquesta vegada sí, la unitat palestina és força més sòlida que la representada en el convuls Egipte post-Mubarak del maig passat.

Continua llegint

lsrael viola la legalitat internacional al deportar excarcerats palestins

Després de més cinc anys de reclusió a Gaza, el soldat israelià Gilad Shalit va ser alliberat dimarts i va poder tornar a casa seva, al poble de Mitzpe Hila, al nord de l’Estat d’Israel. Com a contrapartida, 477 presoners palestins van abandonar les presons israelianes on han estat tancats durant anys. A diferència de Shalit, però, molts no tenien com a destí les seves llars. Es tracta de la primera fase de l’acord assolit entre Hamàs, la formació islamista que governa la franja de Gaza i va capturar el soldat hebreu el juny de 2006, i l’executiu israelià de Benjamin Netanyahu, assolit gràcies a la mediació egípcia. En un parell de mesos, 550 reclusos palestins més també seran posats en llibertat. L’operació, però, amaga diversos punts foscos ignorats pels mass media.

En total 1.027 presos palestins a canvi d’un soldat israelià. Mentre que no hi ha hagut mes en els darrers cinc anys que la premsa internacional no hagi dedicat algun article a la situació de Gilad Shalit, els reclusos àrabs han estat ignorats i només ara han centrat part de l’atenció mediàtica. Amb tot, no s’ha fet cap menció als centenars de persones víctimes de detencions administratives i sense judici per prendre part en actes de resistència no violenta contra l’ocupació, com ara manifestacions contra el mur, sinó que s’ha volgut destacar només els casos dels que tenen delictes de sang i han quedat en llibertat, irritant les famílies de les víctimes.

Continua llegint

Israel se’n fot de l’ONU

Una setmana després de les compareixences dels màxims dirigents de Palestina i Israel a l’Assemblea General de les Nacions Unides res fa pensar que la creació d’un Estat palestí independent i sobirà estigui més a prop. Israel, un cop més, ha demostrat que actua al marge de la comunitat internacional i que té impunitat per fer el que vulgui, transmetent la sensació que se’n riu de tots els acords i propostes que provinguin, fonamentalment, de les cancelleries occidentals. Sí que sembla probable que Palestina es converteixi en Estat no membre de l’ONU en uns mesos, però això no implicarà canvis reals sobre el terreny, com a mínim a curt termini.

Als 76 anys, Mahmud Abbas, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), va viure el proppassat divendres 23 de setembre el seu moment de glòria gràcies al vibrant discurs que va pronunciar davant l’Assemblea General de l’organització internacional. La intervenció va reforçar-lo als ulls del seu poble, que probablement per primera vegada va sentir-se orgullós del també líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) –al que va rebre massivament fa uns dies quan va tornar a Ramal·lah- i va ser molt aplaudida per la majoria del plenari de l’organització internacional, però no ha canviat la intransigència israeliana, l’alineament de Washington amb Tel Aviv i la tebior i indecisió tradicional de la UE.

Continua llegint

Arriba la calma (tensa)

Després de quatre dies de molta tensió a la zona, sembla que s’han acabat els atacs aeris israelians sobre la franja de Gaza i el llançament de coets des d’aquest territori a les ciutats hebrees del sud, com Ashdood o Bersheva. Hamàs, l’organització islamista que governa la franja, ha aconseguit imposar un alto-el-foc, la condició fixada per Tel Aviv per aturar els letals bombardejos que han costat la vida a uns quinze palestins, a banda de deixar-ne ferits al voltant d’una cinquantena. La treva s’ha assolit gràcies a la mediació d’Egipte, el país que ha viscut la pitjor crisi diplomàtica amb Israel en les darreres tres dècades a causa de l’assassinat –per part de les tropes hebrees- de tres policies àrabs desplegats al nord del Sinaí, el territori per on un grup d’homes armats va infiltrar-se dijous al sud de l’Estat jueu i va matar-ne vuit ciutadans en una onada d’atacs coordinats, el fet que va marcar l’inici de l’escalada de violència a l’àrea.

Un cop més, s’ha demostrat que la represàlia israeliana és temible. Mentre que els coets palestins han causat ferides greus a alguns ciutadans hebreus i n’han matat a un, els bombardejos sobre Gaza han estat molt més letals. Més enllà de les víctimes, també s’han destruït diverses instal·lacions vinculades a Hamàs,  malgrat que el grup només s’ha atribuït la responsabilitat del llançament de pocs míssils, ja que la majoria haurien estat disparats pels Comitès de Resistència Popular –a qui Tel Aviv va atorgar la responsabilitat de l’assalt de dijous i va decapitar-ne la cúpula poc després- i per la facció armada de la Jihad Islàmica.

Continua llegint