El 84% del deute de les universitats catalanes està en mans del Banco Santander

L’entitat financera té una àmplia presència a l’ensenyament superior i, a banda de beques, hi fa negoci amb els carnets estudiantils i els crèdits

El Banco Santander és cada cop més omnipresent a les universitats de l’Estat espanyol i ho és a través de múltiples vies. L’entitat financera presidida per Ana Patricia Botín, després de la sobtada mort del seu pare, Emilio, el passat 10 de setembre, té més de 1.000 convenis de col·laboració amb centres d’ensenyament superior d’arreu del món, impulsa diversos màsters i s’encarrega de concedir anualment desenes de milers de beques a estudiants, en una operació de màrqueting perfectament estudiada. La presència als campus i les facultats del Santander no és altruista, sinó una forma de fer negoci amb les estudiants, bàsicament a través de la concessió de préstecs i dels carnets universitaris.

Una via menys coneguda i que segurament dóna encara més poder a l’entitat financera és el control del deute de les universitats. En el cas català, el pes del Santander en aquest àmbit és enorme. Segons recull l’informe Independents de qui, elaborat per la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), les universitats públiques del Principat acumulen un deute de 68,5 milions, dels quals 57,5 -és a dir, el 83,9%- tenen de creditora l’entitat presidida per Ana Patricia Botín. Les dades corresponen a gener de 2014 i la PACD explica que les ha obtingut a través de la CUP. El pes del Santander en el deute dels centres d’ensenyament superior catalans contrasta amb el que té la mateixa entitat en el total del passiu de la Generalitat principatina. I és que dels més de 52.000 milions d’euros de deute de l’administració autonòmica, només 2.107 -tot just el 4%- estan en mans del Santander, segons consta en l’estudi de la PACD. Continua llegint

Anuncis

TV3 beneficia Bañuelos i BCN World amb la retransmissió de la Fórmula E

El campionat del món de cotxes elèctrics està promogut pel gendre d’Aznar i l’especulador que impulsa el complex d’oci i del joc a Tarragona. Ambdós utilitzen un entramat societari per pagar el mínim d’impostos en el seu nou negoci

Lucas di Grassi, pilot brasiler de l’equip Audi Sport ABT, va ser dissabte el guanyador del gran premi de Pequín, la primera cursa de la història del campionat de Fórmula E. Els catalans van poder seguir l’inici del certamen dels vehicles elèctrics a través de la retransmissió del canal Esport 3. Televisió de Catalunya, que dedica un munt d’hores cada any i diversos milions a la Fórmula 1, promou el nou campionat amb l’esquer de la participació de dos pilots catalans: Oriol Servià i Jaume Alguersuari. Però l’autèntic vincle de la Fórmula E amb el Principat cal buscar-lo més aviat als despatxos i no pas damunt l’asfalt. L’impulsor de la competició és Alejandro Agag, exdirigent del PP madrileny i gendre de l’expresident espanyol José María Aznar, molt vinculat a la Fórmula 1 després de fer negocis amb Flavio Briatore i Bernie Ecclestone, durant anys el factòtum del principal campionat del motor a nivell mundial.

Divendres va anunciar-se que el patrocinador principal de la competició serà BCN World, el complex de l’oci i el joc que promou l’especulador Enrique Bañuelos al costat de Port Aventura. Tot i que almenys falten tres anys perquè el centre obri les portes, l’estratègia de Veremonte -la societat de Bañuelos que l’impulsa- passa per començar-lo a promocionar ja, tant per captar futurs clients com potencials inversors. La Fórmula E consta en el seu curs inaugural de 10 curses i passarà per ciutats com Buenos Aires, Miami, Berlín o Londres, sempre en circuits urbans i Bañuelos, juntament amb la seva mà dreta, el tarragoní Xavier Adserà, consideren que és una bona eina per donar a conèixer BCN World. Continua llegint

40 empreses que s’enriqueixen amb l’ocupació de Palestina tenen interessos als Països Catalans

Diverses companyies israelianes i moltes grans multinacionals s’enriqueixen produint a les colònies hebrees il·legals dels territoris ocupats, espoliant-ne els recursos naturals i construint el mur de l’apartheid i punts de control militar. Moltes d’elles són presents als Països Catalans, on venen productes i tenen fàbriques o delegacions pròpies

Nombroses resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides han subratllat la il·legalitat de les colònies israelianes a Jerusalem Est i Cisjordània (territoris palestins ocupats) i als alts del Golan (territori sirià sota domini hebreu). S’emparen en l’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra, que estableix que el “poder ocupant no deportarà ni transferirà part de la seva pròpia població civil al territori que ocupa”. El juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va emetre una sentència en la mateixa línia. Però ni les resolucions ni la sentència ni tampoc les nombroses declaracions que fan des de fa anys dirigents de la UE i, fins i tot, dels Estats Units censurant les colònies no han aconseguit que es desmantellin. Més aviat ha succeït el contrari, els assentaments no han deixat de créixer, fins al punt que, ara, ja hi resideixen més de 600.000 persones (340.000 a les més de 120 colònies de Cisjordània, 265.000 a les 26 de Jerusalem Est i 20.000 a les 32 dels alts del Golan).

El mapa dels assentaments està format tant per ciutats de de-senes de milers d’habitants, com Ariel o Moodin Ilit, com per petits nuclis amb només algunes desenes de Mur Jerusalem Estcases. En qualsevol cas, estan proveïdes de serveis, fet que obre la porta a explicar el component econòmic de l’ocupació, un factor sovint oblidat en les anàlisis sobre el conflicte palestinoisraelià. “És fonamental entendre que hi ha moltíssimes companyies que fan un munt de diners gràcies a l’ocupació i no parlo únicament d’aquelles que tenen fàbriques a les colònies, sinó també d’empreses de construcció, de serveis, de seguretat i un llarg etcètera”, exposa Esti Micemacher, membre de la Coalició de Dones per a una Pau justa (CWP, en anglès).

Continua llegint

La factura de l’aigua es dispararà per enriquir negocis privats

Diversos ajuntaments i organitzacions s’oposen a la venda d’Aigües Ter-Llobregat

Dutxar-se, rentar els plats o, simplement, obrir l’aixeta són tres de les moltes activitats que, a partir de l’any vinent, seran força més costoses per a la població catalana, després que culmini el procés de privatització d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL), l’empresa pública que presta el servei en alta –des de la font d’aigua fins als dipòsits municipals– de Barcelona, l’àrea metropolitana i nou comarques del voltant (fet que suposa l’abastiment de prop de cinc milions de persones de més de 100 municipis). L’externalització del servei durant 50 anys a Agbar o Acciona, que encapçalen les dues aliances que opten a la concessió, anirà acompanyada d’un notable encariment del rebut de l’aigua.

El 25 de juliol d’enguany, el consell d’administració d’ATLL va aprovar un increment del 70% en la tarifa que li han de pagar les empreses de distribució en baixa –que fan arribar l’aigua dels dipòsits a les llars–, de manera que, a partir de l’1 de novembre, passarà de 0,38 a 0,65 euros el metre cúbic. Les companyies distribuïdores, independentment de si són públiques o privades, acabaran fent repercutir la pujada en la tarifa que paguen les usuàries, que augmentarà entre el 25% i el 35%, segons els càlculs de la plataforma Aigua és Vida, que s’oposa a la privatització, la més important en la història de la Generalitat. L’encariment final, però, serà superior.

Continua llegint