Fem possible l’impossible

Les 3.000 persones que omplen l’amfiteatre del parc Jamal Abdul Naser de Nablus esclaten a riure en veure com el veterà Leo Bassi provoca que un adolescent s’enclasti un pastís de nata a la pròpia cara. Irradien alegria, felicitat, il·lusió. Són, bàsicament, infants i joves que gaudeixen amb una visita especial, en una ciutat on, malauradament, l’oferta cultural no destaca per la seva abundància. Tenen la sort de ser els primers espectadors del Festiclown, el festival de pallassos dirigit pel gallec Iván Prado que ha començat aquest dijous a Palestina i s’allargarà dues setmanes.

Bassi, probablement el clown més famós que participa a la gira, sorprèn sobretot els més petits que contemplen entre desconcertats i fascinats un home de gairebé 60 anys disfressat de pallasso, fent sals peculiars i deixant anar unes riallades espectaculars. “Volem trencar la por i el mur, com a símbol i com a imposició als dos costats. També intentem servir d’altaveu de la situació que pateixen els palestins”, m’explica una estona abans de començar el show Iván Prado, el clown de Lugo que ha ideat tota la moguda i que porta un mes i mig instal·lat a Palestina perquè tot funcioni com vol. 

Continua llegint

El vell guerriller que no es rendeix

El compromís pot tenir un preu molt alt. Sobretot si defenses una causa noble. Especialment quan ho fas en un país sota ocupació militar. Passar una part important de la teva vida a la presó, tenir seqüeles permanents al teu cos i a la teva ment, estar a punt de morir en diverses ocasions són alguns exemples del cost que ha pagat Mamun Istetye pel seu compromís amb el seu país, Palestina. Superats els 40 anys i amb cinc fills, la seva vida és de pel·lícula.

Va participar a la Primera Intifada –la de les pedres- i el seu activisme contra l’ocupació li va comportar una llarga temporada –sis anys- a les presons israelianes. Una dècada més tard, amb altres companys de lluita va agafar les armes per unir-se a la Segona Intifada. En aquesta ocasió, les brutals i desiguals batalles que es van desenvolupar a Nablus en aquells anys van estar a punt de costar-li la vida. Un tret que li va travessar el rostre –i que li han suposat hores i hores de cirurgia per reconstruir-li el rostre- va ser la conseqüència més visible del seu pas per la resistència armada palestina.

Continua llegint

Viure com un refugiat

Em dic Mahmoud Subuh. Tinc prop de 40 anys. Vaig néixer a Balata, a prop de Nablus, el camp de refugiats més poblat de Cisjordània. Som més de 25.000 persones convivint en un quilòmetre quadrat. La meva mare, que per cert va néixer en una cova poc abans de la proclamació de l’Estat d’Israel, sempre ha viscut al camp. Jo m’he casat aquí. I tinc tres fills. No vull que segueixin el mateix camí. Vull que puguin viure millor que nosaltres. Que tinguin espai. Que gaudeixin de la llibertat. Que siguin feliços. Però no tinc la certesa que tinguin dret a assolir tot això. Ni els meus pares, ni els meus germans, ni jo mateix, l’hem tingut.

Treballo al Centre Cultural Jaffa, des d’on organitzem un munt d’activitats (cursos de música, dansa, cant, fotografia, cinema…) i intentem oferir als infants i joves del camp un ventall d’opcions que els demostrin que hi ha vida més enllà del que vegin a les seves cases, als seus carrers. Que el món és molt més gran que la sufocant i claustrofòbica atmosfera del camp de Balata. I els donem esperança. Que hi ha coses per les quals val la pena lluitar i que han d’estar contents i animats per assolir-les. Per somiar-hi. Continua llegint

Vida més enllà dels partits

Aquest és un article cremat. Què vull dir? Doncs que és un article que havia de sortir a una publicació catalana explicant un fenomen que estava passant a Palestina des de fa gairebé un mes i mig. L’acord que van assolir ahir Hamàs i Fatah i que pot provocar l’anhelada unitat palestina fa que l’article hagi quedat antiquat i que la protesta s’hagi aturat. Com que no el puc publicar (em toca refer-lo i canviar l’enfocament) el penjo al bloc, perquè així coneixereu en què consistia un moviment que no explicaré en posteriors articles. És el risc de fer la feina a temps i, què carai, això és periodisme i aquestes coses passen. L’actualitat, com sempre, mana.

Joves palestins crítics amb al-Fatah, Hamàs i la resta de forces polítiques posen en marxa un moviment que reclama la unitat i que s’emmiralla en la revolta que viu ell món àrab

Promouen la unitat entre tots els palestins. Aposten per acabar amb la divisió entre al-Fatah i Hamàs. I parlen de reconciliació, de treballar conjuntament per sentir-se orgullosos del seu país. Són joves i no només volen canviar Palestina, sinó que somnien amb transformar el món. Il·lusionats amb la revolta generalitzada que viu el món àrab, creuen que és el moment que aquesta arribi també a casa seva. Internet és la seva arma més efectiva però per incidir més directament en la població autòctona han participat en concentracions i des del proppassat 15 de març alguns dels membres del moviment dormen acampats a les places d’Al-Manara (Ramal·lah) i Manger (Betlem). La protesta, però, també ha arribat a la Franja de Gaza on el Govern de Hamàs no els permet plantar les tendes als carrers. Continua llegint